diumenge, 31 de maig de 2009

El català, el nostre idioma

El català es l'idioma original i propi dels Països Catalans, indret de la Mediterrània que comprèn: Catalunya, País Valencià, Illes Balears, el Departament dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord), L'Alguer (Illa de Sardenya), així com el Principat d'Andorra, únic país independent del món, on l'idioma oficial és el català. També és parlat a l'anomenada "Franja de Ponent" a la Comunitat d'Aragó, i a el Carxé (Múrcia). El seu domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals.

El català és una llengua romànica, resultant de la evolució local del llatí parlat en el país en temps dels romans. Ocupa una posició central entre les llengües de la família romànica. En la seva forma actual presenta semblances amb moltes d'elles, fins i tot amb la més allunyada de les llengües romàniques, el romanès. Innegablement les llengües romàniques de la península, portuguès, castellà i català tenen moltes afinitats; però cal advertir que el castellà sovint s'aparta dels altres dos, mentre el portuguès i català romanen més semblants. Sí que hi ha en canvi una semblança, molt més gran que amb cap altre llengua de la família, entre el català i la llengua d'Oc, o occitana la llengua popular del sud de França, podem assegurar que el català i l'occità són dues llengües bessones.

En segle IX, i encara més en els segles X i XI, l'aparició de mots i àdhuc de frases enteres en català pur, és tant freqüent en mig dels textos en llatí que és fàcil endevinar que el llenguatge parlat en aquell temps era necessàriament el que avui coneixem per català. En el segle XI ja comptem amb llargs passatges catalans, i des de 1150 els documents sencers escrits en la nostra llengua es fan nombrosos. Al segle XII apareix el primer text literari, les Homilies d'Organyà.

El castellà sorgeix en els documents al mateix temps que la nostra llengua. El castellà no era emprat, ni tant sols conegut en el territori de llengua catalana. Aquestes terres pertanyien a l'anomenada Corona d'Aragó, en la qual el català era la llengua parlada del 85% de la població, i la usual a les parts més riques i actives, incloent-hi la capital, Barcelona, on els reis vivien més temps que enlloc. El rival del català en aquell temps no era el castellà, sinó la llengua d'Oc. Després de 1716, sotmeses les terres catalanes pels exèrcits centralistes, els castellans comencen a imposar el seu idioma innoble, barroer i depauperat.

El català posseeix dos estàndards principals: el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, o estàndard general, i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià, més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians. El valencià és la denominació històrica, tradicional i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Constitueix, per altra banda, una entitat lingüística pròpia que resulta ser una de les principals variants dialectals de l'idioma (formant part del bloc occidental, igual que la variant nord-occidental i el tortosí), juntament amb el català central i el català balear.

Una de les primeres referències documentals de la utilització del terme valencià per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es troba a la traducció del Valeri Màxim realitzada per Antoni Canals el 1395, on es diu: "perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'he tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l'hagen tret en lengua cathalana".

Tot i que en l'àmbit acadèmic (universitats i institucions de prestigi reconegut) dels filòlegs i lingüistes mai no s'ha qüestionat la unitat de la llengua des que existeixen estudis de romanística, una part de l'opinió pública valenciana opina i afirma que el valencià i el català són llengües diferents, idea que es començà a difondre durant l'agitada transició valenciana per sectors de dreta regionalista i pels anomenats blaveros (un blaver és una persona que coneix el català però que pel seu anticatalanisme arriba a l'extrem de negar la unitat idiomàtica encara que internament la reconeix).

Actualment, i per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua en base a aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que: "és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears". Tot i així, la dreta rància valenciana i els blaveros, segueixen fent el més espantós ridícul presentant, al Parlament Europeu, documents en valencià que son una copia idèntica dels presentats en català, sense prendre's la molèstia de substituir alguna que altra varietat dialectal (auia per aigua, xiquet per nen, oratge per temps, etc.) i han fet tot el possible perquè TV3, de molta més qualitat que el patxanga, friki i castellà Canal 9, no pugui veure's a la Comunitat Valenciana pel sol fet de ser amb català, doncs això els fot molt més que una exploració rectal en plena via publica.


Publica un comentari a l'entrada