divendres, 24 de desembre de 2010

NEVA DINS EL VIDRE: AQUÍ NO HI HA PAU LINGÜÍSTICA - Joan Solà

Ens hem de planteja seriosament
QUI som?          QUE volem ser?          CAP on anem?
i COM ho hem d'aconseguir?
Paga la pena mirar el vídeo d'aquest enllaç, on Joan Solà ens explica, clar i català que a Catalunya NO HI HA PAU LINGÜÍSTICA i com els polítics esquiven de plantejar-se les coses seriosament.



Des de l’inici de l’assumpció de les competències plenes en matèria d’ensenyament, per part de la Generalitat, la política lingüística a Catalunya ha procurat buscar el màxim consens social i en assolir l’objectiu de garantir per a l’actual ciutadania i per a les futures generacions el ple domini lingüístic del català com a llengua nacional pròpia, així com del castellà en tant que llengua oficial de l’Estat.

En l’assoliment d’aquest objectiu bàsic de coneixement d’ambdues llengües oficials del país, el nostre sistema educatiu va optar, des de l’inici de l’assoliment de competències educatives i d’acord amb les lleis de normalització lingüística legislades pel Parlament de Catalunya, per l’establiment del català com a llengua vehicular a l’ensenyament i per l’aplicació de programes d’immersió lingüística en les etapes d’educació infantil i d’educació primària.

Aquest fet, juntament amb l’ensenyament del castellà, constitueix l’única garantia metodològica per a què tot l’alumnat escolaritzat a Catalunya adquireixi el ple domini de les dues llengües en finalitzar els ensenyaments obligatoris, tal com s’ha demostrat a bastament en les diferents avaluacions realitzades tant pel Departament d’Ensenyament com pel Ministeri d’Educació de l’Estat.

Tot aquest procés lògic, conseqüent i d'eficàcia provada ha estat constantment atacat pel PP i C's que no deixen de ser uns veritables TERRORISTES LINGÜÍSTICS que mereixen el major rebuig de la societat catalana. S'omplen la boca de conèixer els problemes del ciutadà i malauradament no sols no els coneixen com tampoc coneixen al ciutadà.

diumenge, 21 de novembre de 2010

TOQUEM DE PEUS A TERRA

Toquem de peus a terra, baixem dels núvols i escoltem de debò les raons per la INDEPENDÈNCIA.

El proper diumenge 28 de novembre els catalans ens hi juguem molt. Ens juguem el nostre futur, el futur dels nostres fills i el dels fills dels nostres fills.

Insisteixo perquè paga la pena. Toquem de peus a terra, no siguem somia truites i deixem-nos de criticar per criticar: Els independentistes NO som extremistes, NO som radicals.

Avui per avui, l'independentisme català és REALISTA.

La viabilitat de Catalunya com a Estat lliure és evident. Si Catalunya no fos viable econòmicament, la majoria de països de la UE tampoc ho serien i haurien de plegar.

Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més)llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món?. (Xavier Sala i Martin - Febrer del 1998)

Els partits espanyolistes fan i faran tot el possible per esbiaixar la veritat. No els interessa gens ni mica la Independència de Catalunya perquè perdrien la "gallina dels ous d'or", perquè perdrien "la vaca que no han parat de munyir des de fa 300 anys" i tenen por, molta por. Tots els seus plantejaments i somnis s'en van en orris. Tant el PP com el PSOE, necessiten els diners de Catalunya per apaivagar la resta d'Espanya. Les Balances Fiscals, amagades, manipulades i no desitjades els treuen sempre els colors. Allí queda palès l'espoli i el menyspreu que Espanya te vers Catalunya. Fet reconegut pels membres del PP, del PSOE i per qualsevol economista amb cara i ulls, ... i sinó, perquè penseu que és un tema tabú?. 

Desprès de més de 30 anys de democràcia, desprès de més de 30 anys arruïnant Catalunya, ni tant sols han aconseguit ensenyar a pescar a les comunitats "més necessitades". Vinga donar peixet, subvencionar, regalar, fabricar funcionaris sense solta ni volta, construir infraestructures deficitàries i sense cap sentit bàsic de la necessitat. Els polítics espanyols, per tal d'aconseguir vots, han creat una Espanya NI-NI.

Catalans, catalanes, VISCA CATALUNYA!!!
... jo VISC A Catalunya i vull lo millor per mi i pels meus conciutadans...

Tenir un estat propi no és anar en contra de ningú, és anar a favor nostre

Baixem dels núvols, no siguem somia truites, el federalisme i el concert econòmic és un somni totalment irrealitzable amb Espanya, toquem de peus a terra i el proper 28 de novembre votem l'única sortida factible, real i possible que tenim els catalans: INDEPENDÈNCIA.

   

dimarts, 2 de novembre de 2010

L'independentisme català és REALISTA

Avui he tingut ocasió de dinar amb un grup d'amics convergents i en el decurs del mateix m'han titllat diverses vegades d'extremista, pel fet de ser partidari a la Independència del nostre país.

Es trist però aquesta opinió està molt generalitzada a la societat catalana: Els independentistes som extremistes, som radicals.

Res de tot això és cert. Avui per avui, l'independentisme català és REALISTA.

La meva resposta a aquesta desinformació sempre és la mateixa: Doneu-me tant sols tres raons lògiques per pertànyer a Espanya.

No siguem somia truites, deixem-nos de criticar per criticar, toquem de peus a terra i preocupem-nos de cercar la veritable realitat: Els actuals independentistes catalans cerquem solucions per tot el que no s'ha aconseguit amb l'estat de les autonomies, cerquem millores socials, econòmiques, d'infraestructures, desitgem sortir de la crisi el més aviat possible i ens preocupa deixar un país prosper als nostres fills. Nosaltres si que tenim raons lògiques per deixar Espanya, i no tres, com demanava als meus amics convergents, en tenim cinquanta, cent si esteu disposats a baixar dels núvols i escoltar de debò. Ah!, i factibles, per cert.

La viabilitat de Catalunya com a Estat lliure és evident. Si Catalunya no fos viable econòmicament, la majoria de països de la UE tampoc ho serien i haurien de plegar.

Per aquells convergents que ara desitgen pensar amb les tres raons els vull facilitar els tres criteris que mai ha acomplert el govern espanyol:
  1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per capita després de l'aplicació de la solidaritat.
  2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari de la solidaritat han de ser conegudes i quantificables. La UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
  3. Limitació quantitativa: l'aportació de cada territori a la solidaritat ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament.

Aprofito per facilitar unes quantes raons lògiques per deixar Espanya:
  • Catalunya, el país més generós (espoliat) del mon: Quants diners ha pagat Catalunya en impostos i quins serveis ha rebut a canvi?
  • Dèficit de l'Església Catalana. 
  • Les ONG socials catalanes també pateixen dèficit fiscal.
  • Foment incompleix les inversions previstes a Catalunya, però pels espanyols sempre hi ha diners.
  • Els nostres escolars en barracons.
  • Els estudiants catalans, el 17% de l’estat espanyol, només reben el 8% de les beques.
  • El Ministeri de Foment penalitza a les constructores catalanes.
  • L'estat espanyol té por de l’eix mediterrani (i per això prepara l'aïllament català amb la línia Saragossa/Osca - Somport/Canfranc).
  • L'AVE és una inversió política, sense cap sentit des de el punts de vista econòmic.
  • Rodalies de BCN pateix un retard de 20 anys respecte a les de Madrid. El Ministerio de Fomento no transfereix els trens, ni les vies, ni les estacions, ni les instal·lacions ferroviàries, llavors que ens ha transferit?.
  • L'Aeroport del Prat té una demanda directa anual no atesa de més de 700.000 passatgers intercontinentals. Els acords bilaterals limiten els vols del Prat.
  • 20.000 joves catalans sense la renda bàsica d'emancipació.
  • La renda dels catalans cau després de “l’anivellament solidari” baixa de la posició 3 a la 11, per sota de Melilla.

Finalment us facilito unes quantes avantatges de tenir un Estat propi:
  • Tenir Estat et fa mereixedor del respecte internacional.
  • Disposarem d’un seient a les Nacions Unides. Tindrem un comissari europeu, un lloc al Banc Central Europeu, a la Otan, al consell de ministres de la UE i ens tocarà durant sis mesos, de tant en tant, la presidència de torn de la UE. El nostre president participarà als consells de ministres europeus.
  • Amb un Estat propi aconseguirem dues coses: Augmentar la nostra qualitat de vida i les perspectives de futur seran més positives i optimistes.
  • Podrem reforçar la cultura de l’interès nacional.
  • Disposarem de més facilitats per establir aliances europees i globals de cooperació.
  • Podrem formar part i compartir interessos amb les regions més dinàmiques del món.
  • La creativitat és desenvolupa millor en llibertat
  • Podrem impulsar el sistema català de valors: treball, esforç, estalvi, risc, iniciativa, l’esperit emprenedor i la innovació.
  • Ens permetrà impulsar millor la llibertat de mercat, la lliure competència i la productivitat.
  • Ens podrem convertir en un país emergent a l’economia global
  • Tindrem la funció de recaptar, gestionar i distribuir els nostres propis recursos (impostos, taxes...)
  • Podrem fer inversions reals en serveis sanitaris i socials, hospitals, transports, ports, aeroports, ensenyament i universitats, pensions...
  • Podrem exercir un control estricte sobre la immigració, segons necessitats i demanda.
  • Les empreses catalanes tindran un govern a favor.
  • Invertirem en la façana marítima per esdevenir la zona amb més potencial logístic del món, tant a nivell portuari, com aeroportuari i també de transformació de semielaborats (com Flandes)
  • Com més logístics més lliures. No hi ha cap ciutat d’Europa que tingui el port, de càrrega i creuers, l’aeroport i un polígon industrial com el de la Zona Franca amb 60.000 treballadors, tant junts.
  • El Prat podria ser el primer aeroport de càrrega d’Europa només construint una quarta pista dins el mar per poder treballar les 24h.
  • Creuers. Ser el primer port del món.
  • Tarragona es l’altre gran zona logística de Catalunya. En un radi curt disposa del port, l’aeroport de Reus, l’AVE, la petroquímica, i la part turística. Tot això amb un gran potencial de creixement.
  • Poder elevar el nivell econòmic propi de cada català i de Catalunya sencera, recaptant menys impostos.
  • Cada un dels catalans podrà disposar de més diners pel seu treball
  • La millora del benestar i dels serveis de sanitat, socials, pensions, transports, cultura i ensenyament, esportius,...
  • Gaudir de llibertat per a: decidir el nostre futur, a la nostra manera i a la nostra mida.

dilluns, 1 de novembre de 2010

La llengua catalana

La llengua catalana

 

Extensió geogràfica i nombre de parlants

 

El domini lingüístic català, a la riba occidental de la Mediterrània, s’estén des de la vila rossellonesa de Salses, vora l’estany del mateix nom, més al nord de Perpinyà, fins a la de Guardamar, a la desembocadura del Segura, més al sud d’Alacant i Elx. S’endinsa, pel nord, 250 km al llarg dels Pirineus fins a l’Alta Ribagorça, més enllà d’Andorra i el Pallars Sobirà, i, per l’oest, inclou la Franja de ponent i va estrenyent-se cap al sud –a través de l’interior valencià– en una faixa costera de 100 a 25 km. També pertanyen al territori de la llengua catalana totes les illes Balears, la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya, i diversos llogarets del Carxe, dins la província de Múrcia.
         Dels quasi 13 milions d’habitants dels Països Catalans, n’hi ha un 4 % que no tenen com a llengua territorial el català: són la gent de les comarques occitanes de la Fenolleda i la Vall d’Aran i de les aragoneses o castellanes de l’interior i l’extrem sud del País Valencià. El cens del domini lingüístic català és, doncs, d’uns 12 milions de persones, de les quals si fa no fa el 75 % han nascut en aquestes terres i, amb la progressiva normalització, tenen dret a ser considerades totes catalanoparlants. La resta són població immigrada, la majoria de llengua castellana. Hi ha, encara, molts milers de persones que conserven el català entre els membres de les colònies catalanes a Europa –especialment a Madrid i a París–, Amèrica i, fins i tot, Austràlia.
         Circumscrivint-nos a l’àrea europea, el català –amb 8 milions llargs de parlants– es disputa amb el suec el 17è lloc en una llista de més de 60 llengües, immediatament per darrere del grec (9,5 milions) i força per davant del danès (5 milions) o el noruec (4 milions), per exemple. Totes les llengües tenen la mateixa importància qualitativa, però també en quantitat el català és una de les llengües importants d’Europa.

Dels orígens al segle XVI

Com totes les llengües romàniques, el català deriva del llatí vulgar, d’una de les modalitats col•loquials del llatí que parlava el poble en el Baix Imperi. La caiguda de l’Imperi Romà al segle V i la consegüent fractura de la intercomunicació entre les terres que l’integraven conduí fins al segle IX a la definitiva diferenciació de les diverses llengües romàniques: el galaico-portuguès, el castellà i el català a Hispània, amb l’asturiano-lleonès i l’aragonès entremig, absorbides després en gran mesura pel castellà; el francès i l’occità a la Gàl•lia; el francoprovençal als Alps occidentals; el retoromànic entre els Alps Grisons i la Mar Adriàtica; l’italià amb «dialectes» prou diferenciats; el sard; el romanès.
         El català té com a focus els Pirineus orientals, on es refugià una part de la població cristiana –sobretot les capes dirigents– quan els àrabs envaïren també el nord-est del regne visigòtic, pels volts de l’any 720. En aquell reducte muntanyós, devia acabar de cristal•litzar-hi l’embrió de romanç que es parlava ja probablement a bona part de l’actual Catalunya abans i després de la invasió sarraïna. I ben aviat, al cap de dues o tres generacions, «exiliats» i «ocupats» es reagrupaven: ja en el transcurs de la segona meitat del segle VIII la «conquesta» carolíngia va anar avançant no tan sols pel nord dels Pirineus, sinó també pel sud fins al Llobregat. És l’anomenada Catalunya Vella. Caldria esperar, en canvi, fins a mitjan segle XII perquè culminés l’expansió dels comtats catalans per la resta del Principat amb la presa dels territoris de Tortosa i Lleida. En aquesta Catalunya Nova, tot i que l’empremta àrab hi és encara avui rellevant, els repobladors del nord no tingueren però tampoc gaires problemes per entendre-s’hi amb els naturals que havien conservat la religió cristiana i una mena o altra de «pre-català», menys nombrosos i més arabitzats com més trigaren a arribar-hi els «conqueridors»; d’altra banda, el parlar romànic de l’àrea interior dels Pirineus fins a Tortosa sembla que era més similar al del País Valencià que al de la resta del Principat. Fa de mal dir què en restava, del primitiu romanç, a les terres valencianes, quan el 1232 començà a conquerir-les la corona catalano-aragonesa, al cap de cinc segles de dominació musulmana! El fet és que, gràcies als repoblaments, la llengua ja ben desenvolupada de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova s’implantà també d’una manera compacta tant a les Balears (musulmanes des del principi del segle X fins als anys 1229-1287) com al País Valencià, on fins al principi del XVII coexistiria amb l’àrab de la nombrosa població morisca sense mesclar-s’hi –però sí rebent-ne més influxos que enlloc–, i on la participació aragonesa en la conquesta hi deixaria així mateix petjada lingüística.
         En la relativa homogeneïtat que caracteritza encara avui el català, hi han tingut un paper determinant les condicions geogràfiques, en particular l’eix comú per al trànsit humà, mercantil, comunicatiu –i, per tant, lingüístic– que ha format sempre l’espinada dels Països Catalans: la línia costera, tant per terra com per mar. La Via Augusta de l’època romana –que en part seguia rutes anteriors– venia a ser ja el que és avui l’autopista Perpinyà-Alacant.
         El factor geogràfic –ja la Via Augusta portava a Roma pel litoral de la Gàl•lia Narbonense– determina també l’estret parentiu del català amb l’occità. D’altra banda, la vinculació político-cultural entre les terres situades al sud i al nord de les Corberes fou una constant des de l’època visigòtica en què es gestaren totes dues llengües romàniques fins a la batalla de Muret (1213).
         Pirineus endins, val la pena d’esmentar la persistència fins al segle X de l’èuscar o una parla bascoide a les altes valls del Pallars i la Ribagorça.
         Pel que fa a l’escriptura, en alguns textos llatins dels segles IX i X hi comencen a aparèixer mots catalans, que al segle XI són ja frases reveladores d’una llengua parlada no gaire diferent de l’actual. Del segle XII se n’han conservat ja fragments de prosa jurídica i documents entres. La forma de català escrit fixada des del segle XIII per la cancelleria dels reis catalano-aragonesos i la grandiosa obra contemporània de Ramon Llull han pogut servir de model lingüístic fins als nostres dies. Els estats mediterranis de Catalunya i Occitània anaven molt per davant de països «bàrbars» com França, Anglaterra i Alemanya en l’establiment d’una norma comuna per als registres cultes dels idiomes nacionals. Tots aquests pobles nòrdics trigarien encara ben bé dos segles a tenir un «estàndard» que facilités la comunicació supraregional.
         Durant els segles XIV i XV, el català és una de les principals «llengües de cultura» d’Europa –per als àmbits mediterrani i germànic, més important que el castellà. Recordem l’ús administratiu que tingué a Sicília, a Nàpols, a Sardenya (fins a mitjan segle XVII) i, fins i tot, a Atenes. El Libre del consolat de mar era la base jurídica internacional arreu de la Mediterrània, on arribà a haver-hi una vuitantena de consolats catalans. El primer diccionari bilingüe de la Península Ibèrica d’idiomes vivents, el Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan alamany i lo alamany catalan, aparegut a Perpinyà el 1502, demostra com era d’important també el català per a l’Europa central.

Del segle XVI al segle XX

Ja des de la primeria del segle XV amb l’adveniment dels Trastàmares, i sobretot a partir del XVI amb els Àustries i els seus virreis, hi ha una progressiva castellanització del món cortesà i aristocràtic. Encara pitjor el centralisme borbònic, que –el 1659 a la Catalunya del Nord i entre el 1707 i el 1716 a l’estat espanyol– aboleix les institucions nacionals dels Països Catalans i pretén d’eradicar el català. I, després de la Revolució Francesa del 1789, el liberalisme jacobí no seria pas menys centralista. Són els segles de l’anomenada Decadència. El català perd prestigi i es dialectalitza. Continua essent tanmateix la llengua materna i de relació de burgesos, menestrals i pagesos, i continua tenint un cert ús literari, sobretot en els gèneres populars.
         Sobre aquesta base, la Renaixença obre el camí des del 1833 al redesplegament d’una literatura catalana d’ampli espectre i, més tard, al catalanisme polític, especialment al Principat, on la llengua pròpia torna a guanyar posicions fins i tot en les altes esferes de la vida social. En les dues primeres dècades del segle XX, tot el projecte col•lectiu de la modernització de Catalunya es fa en català. Sorgeixen multitud d’entitats cíviques i institucions culturals, entre elles l’Institut d’Estudis Catalans, que tindrà un paper decisiu en la normativització i la reunificació de la llengua.
         Després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, amb la Segona República Espanyola i l’Estatut del 32 els catalans del Principat accedeixen al ple ús públic de la llengua pròpia. El 1932 apareix el diccionari normatiu de Pompeu Fabra, i el mateix any la plana major de la intel•lectualitat valenciana accepta formalment la reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans.
         Però la República dura poc, i la Guerra d’Espanya porta el 1939 un règim totalitari que durarà quasi 40 anys i que vol tallar d’arrel qualsevol vel•leïtat de «separatisme» esborrant del mapa la llengua i la cultura catalanes. Les noves autoritats foragiten sistemàticament el català de l’escena pública: els rètols catalans són retirats i substituïts per rètols castellans; els noms dels carrers i les poblacions, castellanitzats o canviats; els llibres, la premsa i tota mena d’impresos –fins les targetes de visita–, prohibits. Es destrueixen tirades enteres de publicacions i es tanquen biblioteques. Un hom no té dret ni al nom de pila en la llengua pròpia. Sota el lema «hable usted cristiano», es desencadena també una ferotge campanya contra el català parlat: l’expulsen de l’escola, de la universitat (on, a més, molts professors han d’exiliar-se), de la ràdio, de l’administració; si et denuncien per parlar català, perds la feina. A fi de bandejar totalment el català de les escoles, els mestres catalans són depurats en massa, o traslladats fora del país, i vénen milers de mestres castellanoparlants amb una missió espanyolitzadora. Puja així tota una generació de catalans que no coneixen cap manifestació pública en la llengua materna i només saben escriure en castellà –n’hi ha, però, que aprenen a llegir en català a casa.
         La dictadura de Franco hauria pogut ser mortal per a la llengua catalana. Si ha sobreviscut, és, òbviament, perquè –tret de les famílies burgeses més addictes al règim– la majoria dels catalans l’han mantinguda com a llengua familiar i de relació. Aquest alt grau de lleialtat lingüística s’explica, entre altres raons, per la consciència de pertànyer a una comunitat diferenciada que té una història secular, pel pes específic de la cultura catalana –no sentida com a inferior a l’espanyola– i pel fet que, en l’època franquista, lluitar per la llengua pròpia era lluitar contra el feixisme i per la democràcia, amb la qual cosa el català adquiria el caràcter de llengua de l’alliberament i el progrés.
 

Viatge dialectològic

Totes les llengües de cultura solen posseir dues modalitats de llengua. Una, la literària, l’estàndard, unitària, subjecta a unes normes, que facilita la comunicació entre els membres de la comunitat lingüística. L’altra, la històrica, disgregada, reflex de contingències històriques, accidents geogràfics, relacions amb l’entorn natural, creences atàviques, variables socials, etc.; llengua històrica, és a dir, el conjunt dels seus dialectes, dels seus parlars, més o menys diferenciats, però units per un denominador comú, vertebrats en una mateixa llengua. D’aquestes diferències volem parlar, a un nivell «light»; diferències que permeten identificar, a través de la llengua, de les seves característiques, la procedència geogràfica del nostre interlocutor. Un poeta francès, Zamacoïs, ja ho deia: «Avoir de l’accent, c’est parler de notre pays en parlant d’autre chose».
         És bo que coneguem el nostre mosaic dialectal, que arrenca de la profunditat de la història i que ha sedimentat en forma lingüística la psicologia, les inquietuds, la creativitat del nostre poble. Un coneixement dels nostres països ha d’anar forçosament lligat a un contacte amb la seva gent a través del pont de la llengua. Una conversa amb els pescadors, amb els pagesos, amb els muntanyesos, a més d’una lliçó de llengua, ens mostra les meravelles de la diversitat.

El centre

Farem, doncs, una mica de turisme lingüístic a l’interior del nostre domini. I començarem pel català central de comarques com Osona, el Bages, el Baix Llobregat, el Barcelonès, etc.
         El català central, com tot el català oriental, té una característica emblemàtica: les vocals no accentuades a i e coincideixen en una mateixa pronunciació «neutra» (æ), com en els mots manar i menar, pronunciats iguals (mæná), i la vocal no accentuada o coincideix amb la pronunciació de la u, com en els mots coqueta i cuqueta, ambdós pronunciats iguals (kukétæ). El contacte de llengües fa substituir, en alguns àmbits, la æ per la a (en lloc de casæ es diu casa).
         Si ens passegem per la Plana de Vic, sentirem fuia, cuiera o abeia en comptes de fulla, cullera o abella: és el fenomen anomenat «iodització»; festivament hom se’n burla amb denominació de «els de la paia a l’ui». Es tracta d’una evolució antiga, però subestimada com a vulgar des del segle XV; per això es troba en recessió; les causes són la llengua escrita, el model barceloní i l’escolarització, que han apostat per la ll.
         Si orientem els nostres passos cap al sud, cap al camp de Tarragona, el manteniment de la v labiodental de vi, vaca, veritat, com a l’edat mitjana, ens assenyala que som en una àrea perifèrica de Barcelona, tot i formar part del dialecte central; ara bé, no els hem de carregar més v de les que els corresponen històricament, de manera que quan algú us digui que «A Valls venen vi vo i varato» veiem que és una manera exagerada de riure’s d’aquest tret fonètic per part d’algú de fora de l’àrea. Criden l’atenció també duplicacions dels sons ny i  ll en mots com canynya ‘canya’, relllla ‘rella’ o cunynya ‘cuina’; variants com el demostratiu aqueta ‘aquesta’ o la forma verbal deix per deixa.
         Indicis d’una transició del tarragoní cap al català occidental són la i pronunciada que precedeix la š i la ž de faixa i afeigir (en lloc d’ésser només signe gràfic mut), els plurals amb n restituïda (hòmens) o el pronom feble mos ‘ens’ («mos diu»).
         Si enfilem la Conca de Barberà, fronterera amb el català occidental, sentirem lis vaquis, el colzi, (ell) canti, etc., on la e ha extremat el seu tancament passant a i. Amb la frase: «Mari, lis sopis són calentis. –Doncs, bufa-lis que seran fredis», els parlants d’altres pobles parodien aquesta habitud fonètica. Els dialectòlegs en diuen «parlar xipella».

El nord

Si ara ens encaminen cap al nord de Barcelona, cap a la Costa Brava, ens sobtarà sentir de la boca d’un mariner es capellà, s’a(r)bre, es capellans, es a(r)bres, ses olives; és a dir, notarem que salen, que usen l’article es, sa, es, ses en lloc d’el, la, els, les. Fins al segle XIII, l’article salat va conèixer un ús vivaç en català, sobretot oriental, i sostingué una lluita aferrissada amb el, la, que acabà imposant-se, menys a la trinxa costera que va de Blanes a Begur així com a Cadaqués (i les Balears) que conserven es i sa. Topònims de fora d’aquesta àrea com Sant Just Desvern (=des vern), Sant Joan Despí (=des pi), Sant Climent Sescebes (=ses cebes), etc. en són precioses relíquies.
         A mesura que ens acostem als Pirineus, notem uns altres aires lingüístics. En una faixa que comprèn la part septentrional de l’Alt Empordà, la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya podem sentir col, olla, hora amb o tancada, i soms ‘som’, al cim de ‘sobre’ i alguns altres trets, com canti ‘canto’, la fred, iré ‘aniré’, que fan d’aquests parlars l’antesala del rossellonès.
         En creuar la serra de l’Albera, el català pren un altre color. Gabriel Alomar parlava d’una «transfiguració ultrapirinenca». Les causes són diverses: la lateralitat de l’àrea, que l’empeny cap a l’arcaisme, la contiguïtat de l’occità, que l’aproxima de bona hora a les solucions gal•lo-romàniques, i des del segle XVII, la pressió del francès, que es vigoritza des del segle XIX. A la Catalunya del Nord no sols les o no accentuades sinó també les accentuades tancades han passat a u: cançú ‘cançó’, musca ‘mosca’. Vet aquí una frase prou expressiva: el gus rus de la turre de Canigú. La š apareix rarament en posició final (pei ‘peix’, calai ‘calaix’, però peixos, calaixos). Si pel carrer oïm es peus, es diumenges, no hem de pensar que estem davant l’article «salat» sinó que es tracta d’una assimilació d’els peus, els diumenges. Elements gramaticals del català literari que no són vius en el codi col•loquial, tenen vida aquí: qualque, qualcú(s), quelcom, llur. Si pregunteu per un carrer de Perpinyà, potser us respondran: «Ho sé pas», on la negació cau solament sobre pas. Mots com belleu ‘potser’, cornes ‘banyes’, cilles ‘celles’, veire ‘got’, teta ‘mamella’ han arribat de més enllà de les Corberes, però de molts segles enrere. L’hegemonia del francès ha empeltat força interferències com mere ‘batlle’, muleta (del fr. omelette)‘truita’, ancra ‘tinta’ o la manca d’esdrúixols (sil•laba, botanica; amb l’accent a la penúltima síl•laba), imputable també a l’adstrat occità.
         Quan arribem a l’altiplà del Capcir, el parentiu amb l’occità és més fort. Ho testifiquen la -s- mantinguda de rasó ‘raó’, possessius com miu, tiu, siu, mots com tampar ‘tancar’, tet ‘teulada’, o un començament de palatalització que ha canviat la u en oe (com la ö alemanya): toe ‘tu’, poeja ‘puja’; veritable dialecte de transició entre occità i català.

Les Balears

Una visita a les Balears ens portarà grates sorpreses lingüístiques. Les mostres d’arcaisme alternen amb les d’innovació a causa de la insularitat. La iodització (paia per palla, ui per ull) i l’article «salat» (es cavall, es cavalls, ets al•lots, sa somera, ses someres) ens recorden una colonització realitzada amb gent de la Catalunya oriental, especialment de la faixa costera; també ho fan la æ neutra en posició accentuada de verd, ceba, cadena, rebre, que coneixien els repobladors peninsulars, però que ara criden molt l’atenció de cada català de terra ferma, o les desinències –am,au del present d’indicatiu (cantam, cantau) o la desinència zero de (jo) cant ‘canto’, pos ‘poso’, patesc ‘pateixo’. Mallorca (tret de Sóller) no ha tancat en u la o no accentuada (collar, colom, posar). La força innovadora és visible en els canvis de k, g en certs contactes vocàlics: kiap ‘cap’, guiana ‘gana’, pròpia d’alguns parlars mallorquins, i les assimilacions consonàntiques com bots ‘boscs’, cats ‘caps’, pors ‘porcs’, tens ‘temps’, set sabates ‘ses sabates’, etc., de Mallorca i Menorca. Aquesta i Eivissa, que fan u totes les o no accentuades (cullar, culom), fonema d’una gran freqüència, mostren a primera vista més afinitat amb el català de Barcelona que Mallorca. Menorca afegeix com a característca pròpia, després de 66 anys de presència britànica al llarg del segle XVIII, una colla d’anglicismes com boínder ‘balcó amb vidriera’, xoc ‘guix [d’escriure a la pissarra]’, mèrvols ‘bales [de jugar els nens]’. Eivissa, més pròxima a la costa valenciana, ha tenyit el seu lèxic de força valencianismes: gord ‘gras’, paloma ‘papallona’, calbot ‘cop al cap’, dacsa ‘blat de moro’, etc.. Altres característiques separen Eivissa de les Balears estrictes, com són la manca d’assimilacions (ses sabates) i el manteniment de l’antiga variant es d’article masculí plural davant mot començat amb vocal (es àsens, enfront del mall. ets ases).

 

L’oest

Si tornem a la costa catalana i des d’aquí ens endinsem en la terra ferma, ja en la conca del Segre i de l’Ebre, notem que en mots com casa i pare, les vocals no accentuades sonen més «clares» que en català oriental, és a dir, es pronuncien com la a i e castellanes, llevat del Segrià i les comarques veïnes, on la a, en posició final, tot palatalitzant-se, ha passat a una e mitjana o oberta, la que apareix en Lleide ‘Lleida’, case ‘casa’ etc. Aquesta distinció evita homonímies entrebancadores, car no confon sogre amb sogra, o palet amb pelet, com fan els parlants orientals. Aquesta i altres característiques s’estenen també per la part meridional del domini, pel País Valencià, que forma part del domini del català occidental: la o no accentuada mantinguda com a o diferenciada de la u (donar i no dunar); la i pronunciada que precedeix la š intervocàlica o final (kaiša ‘caixa’, koiš ‘coix’) i la z intervocalica(afeigir ‘afegir’); la š i z inicials o postconsonàntiques que sonen africades (txic ‘xic’, tjove ‘jove’); les formes verbals incoatives que es fan en -i- i no en -e- (patix ‘pateix’, servix ‘serveix’); un conjunt de mots com espill ‘mirall’, corder ‘anyell, be’, romer ‘romaní’, melic ‘llombrígol’, etc., que sovint presenten afinitats amb el lèxic castellà o castellanoaragonès.
         Ara bé: l’àrea que anomenem català nord-occidental, de Montsià cap al nord, coneix unes característiques pròpies: l’article lo (lo camí); unes desinències del present de subjuntiu en -a, -es, -e, -en (que faça, faces, face, facen) que alternen en -o, -os, -o, -on (que faço, faços, faço, façon) més aviat subestimades; la desinència -essa de la primera persona de l’imperfet de subjuntiu (volia que jo cantessa). Però també trobem subconjunts dins aquest conjunt del català nord-occidental. Si anem al Pallars, més amunt de Tremp, ens colpiran frases com volive, pro no podive ‘volia, però no podia’, amb la desinència -iva dels verbs de la segona i tercera conjugació; no ho faré cap ‘no ho faré pas’; aguest no vol puià ‘aquest no vol pujar’.
         Si ens encaminen més cap a l’oest, cap a la Ribagorça, podrem sentir altres novetats com la conversió de la l darrere consonant en ll (pllorar ‘plorar’, cllau ‘clau’, fllor ‘flor’); l’ensordiment de la g de germà en txermà i de la s de casa en cassa; els plurals femenins en -as (donas ‘dones’); o mots com poller ‘galliner’, canuda ‘aixeta’, cotxo ‘gos’. És, doncs, una part del nostre territori lingüístic veritablement interessant per a «parar l’orella».
         Tot baixant pel curs del Segre i de l’Ebre, arribem a Tortosa, el centre d’una altra modalitat nord-occidental, atractiva també, el tortosí, on diuen (ell) canta (i no cante, com a la resta de la modalitat); vols que cantéssem una cançó? (i no vols que cantem una cançó?), on apareix l’imperfet de subjuntiu en comptes del present; adverbis com vamà (que) ‘potser, segurament’; mots com xampaina ‘vi blanc’; aragonesismes com lligallo ‘camí ramader’. La contigüitat amb el valencià explica coincidències amb aquesta modalitat meridional: pacaquí ‘cap aquí’, pacallà ‘cap allà’, estall ‘preu fet, escarada’, boçar ‘vomitar’. Més a l’oest, ja al Matarranya, ens trobem amb l’originalitat de la partició de la e oberta arcaica en dues vocals, o (corrieu, corriau ‘correu’, prieu, priau ‘preu’).

El sud

Si continuem la nostra passejada dialectal, un cop franquejat el riu la Sénia, tot i ser conscients de trobar-nos dins una prolongació meridional de trets del català nord-occidental, anem entrant, a mesura que avancem cap al País Valencià, en una àrea de canvis i innovacions afavorits per la condició perifèrica, la llarga presència aràbiga, les reminisències aragoneses i el contacte amb el castellà.
         La transició és jalonada per l’aparició del sufix -ada reduït a (cremà ‘cremada’) o l’auxiliar de primera persona ha ‘he’ (ha cantat ‘he cantat’), després per la desinència -e de primera persona del present d’indicatiu (cante ‘canto’) i els infinitius en -r clarament pronunciada (cantar, i no cantá), més al sud per la desinència -a de tercera persona del present d’indicatiu ([ell] canta) i la pronunciació audible de la -t final dels grups –nt i -lt (vent, molt); Raimon, en la seva cançó famosa, canta: al vent (i no al ven). L’empremta aràbiga es manifesta en l’onomàstica i en una bona colla d’apel•latius (moixama, bellota ‘aglà’), l’aragonesa en mots com carcallada ‘cop de rialla’ i la castellana en la forma verbal eres ‘ets’, l’absència del pronom adverbial hi («Aniras a València? No, no aniré») i un seguit de mots.
         Entre Algar i Almenara, d’un costat, i Alzira, de l’altre, pronunciacions com cassa ‘casa’ i biatxe ‘viatge’, com a Ribagorça, ens indiquen que som en el valencià apitxat. Més al sud, el valencià meridional acusa un cert pòsit arcaic al costat de la interferència castellana. El brial ‘enagos’ té ressonàncies medievals enfront de castellanismes crus com encarnat ‘vermell’, surc ‘solc’ i d’altres, densos més enllà de la línia Biar-Busot, on, a més, apareixen nombroses caigudes de la -d- intervocàlica (sea ‘seda’) i canvi del diftong -ou- en -au- (pau  ‘pou’, nau ‘nou’). Notem, finalment, que Tàrbena i, en menor grau, poblets de la Vall de Gallinera mantenen alguns mallorquinismes (l’article salat, l’article personal en, jugar a conillons ‘jugar a cuit’, etc.) a conseqüència de la colonització d’aquestes terres a principis del segle XVII per 150 famílies mallorquines.

         Hem conegut, doncs, mallorquinismes al País Valencià, valencianismes a Eivissa, l’article salat de la Costa Brava catalana que s’ha estés a Mallorca i les característiques que uneixen Menorca a Barcelona com les que uneixen les comarques catalanes de l’interior amb el País Valencià. I així hem conegut no sols les varietats dels diferents parlars catalans sinó també la interrelació entre ells: aquest és el món tan ric de la llengua catalana.

Teresa Schreibweis
Frankfurt am Main

diumenge, 31 d’octubre de 2010

LA SECTA DELS IGNORANTS

Les sectes són grups plens d'entusiasme, integrats per homes i dones, associats voluntàriament que creuen i detecten la veritat i la solució, excloent radicalment a la resta de la gent.

Es caracteritzen principalment per emprar tècniques de persuasió i de seducció com a mètodes d'influència social. Acostumen a emprar a més situacions de desorientació social com desastres naturals, crisis socials o terrorisme, per reafirmar la seva falsedat. Son radicals i persegueixen les crítiques formulades en contra seva.

Sempre havia pensat que els sociates no disposaven de tota la informació, que els seus mandataris els amagaven les dades, que possiblement tots eren de lletres i no sabien sumar, però cada cop més m'adono que son com una secta que és mou pels designis de quatre "gurú's" aprofitats. Una secta d'ignorants, si, d'ignorants que no es preocupen d'esbrinar el que i el com, que no admeten ni les seves pròpies dades del espoli fiscal, que no admeten mai, però mai, les grans errades comeses i, el que és pitjor de tot, no escolten ni volen escoltar, vet aquí tots els ingredients necessaris per catalogar-los com LA SECTA DELS IGNORANTS.

Dissortadament a Catalunya encara ni ha molts saltant de rama a rama que voten PSC i no entenen allò dels 60 milions diaris d'un espoli escandalós, abusiu, creixent i sense final.

Catalunya, és el país més generós (espoliat) del mon amb un 10,2% del PIB (a Alemanya no és pot excedir del 4%, a EE.UU. del 2,5%, a Canada del 2%, a Austràlia de 2%).

Arreglar-ho ens permet aconseguir realitats: millor nivell de vida, millors prestacions socials, millors infraestructures, millors possibilitats pel desenvolupament empresarial català, més feina i més recursos per aconseguir treure'ns la crisi de sobre, etc..i no ens cal "vendre fum" doncs dos i dos fan quatre, no vint-i dos com diuen els sociates.

Com és pot ser tant curt???

Quina fractura social hi ha d'haver si tots els catalans poguéssim disposar de 1.000€ més a cada mes de l'any per fer el que ens roti???

Quina fractura social hi ha d'haver quan el que es pretén és millorar les pensions, les beques des estudiants, les infraestructures, les prestacions en general??? 

Quina fractura social hi ha d'haver quan el que és pretén és que hom visqui millor???

Perquè no ho volen entendre???    Perquè no ho volen explicar???

soc boig o m'estic tornant boig???

Cada dia que passa tinc menys ganes de lluitar..., entre los Jimenes los Santos, Tele Madrid, Infoeconomia, l'Albertito Ribera dels collons, els ganàpies del PP i tot els ignorants espanyolistes del PSC m'estan fer perdre la fe amb el genere humà.

Perquè m'he d'encendre la sang, emprenyar-me, enneguitar-me, si desprès de tot, per quatre galifardeus sense coneixement tornarà a governar lo PSC, amb lo que representa d'endarreriment i d'ignorància...  o, potser ho fa lo CiU d'en Mas, amb les seves ansies de poder i de munyir la vaca uns quants anys,  sense tenir present Catalunya.

Ara és el moment clau per aconseguir la independència d'Espanya i d'uns espanyols que ni ens volen ni ens respecten, que fan tot el possible per reduir-mos a la mínima, per humiliar-nos i fer-mos parlar en castellà a tots... i a sobre foten-se, jactant-se i cagant-se amb nosaltres.

Vagi on vagi de casa nostra sols sento parlar amb castellà (Barcelona, Mataró, Granollers,Tarragona,Calella, Sabadell, Girona, Ulldecona, etc..), sols sento menyspreus a Catalunya i al català, i constantment tinc basques i ganes de vomitar, ja no se com superar-ho ni quin antídot prendre... estic acabat, amb les esperances perdudes i amb la moral per sota de la sola de la sabata...

Somnio amb l'Arias Navarro dient la famosa frase: Catalanes (snif, snif), Espanya a muerto!!!

També somnio que tots els espanyolistes de Catalunya es dissolen: "de pols ets i en pols et convertiràs", quedant una terra totalment abonada, fèrtil, neta, amb floretes i sense tantes mosques, serps, rates i escarabats.

Potser la meva ment ha traspassat la barrera de la llum i estic boig... com que boig? com una puta cabra... pa tancar-me al manicomi.

divendres, 15 d’octubre de 2010

SIGUEM CONSEQÜENTS: VOTEM INDEPENDÈNCIA

El proper 28 de novembre els catalans estem cridats a les urnes i hi ha una intuïció generalitzada que aquestes no són unes eleccions més, com aquelles que ens comminaven a anar a votar a un partit espanyolista d’esquerres perquè no guanyés un altre partit espanyolista de dretes. Aquestes són unes eleccions en clau catalana i ens hi juguem molt; per tant ens hem de mobilitzar, no s’hi val quedar-se a casa.

Patim anualment d'un espoli fiscal xifrat en 22.000 milions d'euros (60 milions d'euros cada dia), els quals se’n van a una Espanya que, sense dissimular el seu desvergonyiment, encara ens titlla d’insolidaris i de massacrar la llengua castellana. El més greu de tot això és que aquesta Espanya té els seus servidors a Catalunya, ja sigui en forma de partits espanyolistes o d’altres que, sent catalans, atenen els seus interessos de partit o particulars, tot embolcallant-se amb la senyera i fent invocacions a la nació, però oblidant-se que les necessitats d’avui passen per tenir un Estat propi que ens permeti desenvolupar totes les nostres capacitats. I això no ens ha de fer por: si altres països menys desenvolupats que el nostre, com Montenegro, Lituània o Eslovàquia ho han aconseguit, nosaltres no n’hem de ser capaços?

Per tant, és molt important que l’independentisme entri al Parlament, encara que sigui perquè la seva presència condicioni les polítiques als altres, i posi en evidència la seva contradicció, la de dir-se catalans i actuar com espanyols. I si no s’ha pogut aconseguir que es fes una sola candidatura, això no ens ha de desanimar, perquè una o altra, o les dues, seran al Parlament, si som conseqüents i anem a les urnes el dia 28 de novembre i dipositem una papereta, ja sigui la de Reagrupament o la de Solidaritat.

Visca Catalunya lliure!

dimecres, 15 de setembre de 2010

Nosaltres i ells - Ells i nosaltres


Moltes situacions al voltant nostre es polaritzen "nosaltres o ells".

Sense importar el tema, hi ha qui pensa d’una manera i qui pensa lo contrari. Canviar aquesta polaritat per un altre punt de vista que signifiqui un gran "NOSALTRES" no es gens fàcil. Menys quan prenem partit per quelcom.

Quan no ens sentim "tant diferents" d’aquells que no veuen les coses com nosaltres, te lloc quelcom especial. La consciencia de que "ells" son també "nosaltres", ens fa menys arrogants a l’hora d’argumentar i pot ajudar-nos a un major apropament... i a cercar solucions per tothom.


Visca Catalunya!!!

 

dimarts, 14 de setembre de 2010

LES MENTIDES DELS FEDERALISTES

(Avui he rebut per em@il aquest escrit i em sap greu no saber-ne qui és l'autor, perquè caldria felicitar-lo).

L'Avui publica (12-09-2010) un article de Jordi Font on es torna a predicar la via del federalisme com a panacea del possible encaix de Catalunya dins l'estomac de l’Estat espanyol. Durant aquest estiu m’he procurat informació al respecte; he llegit llibres, articles, he consultat amb experts, he parlat amb polítics de tot color i n'he tret algunes conclusions: El federalisme no és possible en un Estat no reformat i de curtes mires democràtiques com ho és l’Estat Espanyol; el federalisme no és possible amb l’Espanya de l’actualitat com tampoc ho era de la de fa 100 anys (ara bé la d’aquí a 100 anys no ho sé, potser hauran evolucionat).

Aquesta és la primera pedra en el camí que topen els partidaris del federalisme i que ho intenten de totes maneres amagar.

Jordi Font, ens parla des de la ingenuïtat premeditada o potser des de la consigna de partit qui sap, però això d’intentar presentar a l’Estat espanyol com un Estat que faria possible el federalisme plurinacional de totes les nacionalitats que l’integren, en detriment de l’Espanya única (que és el model que s’està imposant de manera ja irreversible) és si més no, un insult a la intel•ligència.

Vostè creu senyor Font que la majoria de ciutadans de Valladolid o Salamanca, per posar un exemple, estarien disposats a renunciar al seu paper preponderant, en un Estat on valora per sobre de tot allò castellà? En quin món viu? Només hi ha una resposta, en el món del PSC. El federalisme plurinacional, que nega les sobiranies absolutes que vostè propugna, abans de tot hauria de negar la pròpia sobirania espanyola, absoluta i centralista a més no poder.

Dins l’Estat espanyol no és possible aquell pacte entre iguals que promou les interdependències entre els pactants i la seva projecció internacional. No voler veure això és pervers. Aquest federalisme plurinacional que vostè i el PSC predica (quan Ibarra o Guerra estan fent la “siesta”), és una utopia perversa dissenyada per a mantenir les coses tal com estan sense que ho sembli, i així d’aquí a uns anys haver eradicat totes les discrepàncies nacionals de Bascos i Catalans.

Van jugant si més amb la bona voluntat de l’electorat que veu en les seves paraules una opció moderada, que integra a tothom i que no exclou a ningú, però la realitat és diferent. Vostès volen senzillament castellanitzar Catalunya i ho fan d’una manera subtil, progre, i es presenten (com sempre han fet les esquerres) com els “guais” de la pel•lícula, (a Lennin si no el van fer Sant, poc li va faltar). L’Estat espanyol mai actuarà de la forma que vostès prediquen de la mateixa manera que la Unió soviètica no va respectar en absolut les ètnies i nacionalitats que formaven part d’aquell monstre anomenat URSS.

El compromís democràtic que vostè demana senyor Font per fer front al nacionalisme espanyol imperialista i franquista no es realitzarà. S’hauria de re-educar la ciutadania espanyola de dalt a baix, s’haurien d’abolir les institucions hereves d’aquesta concepció imperial i franquista com és la monarquia. S’hauria de re-definir estructuralment l’Estat, s’haurien de modificar els nuclis de poder fàctic…, en definitiva, hauria d’irrompre una mena de revolució burgesa sinó proletària, per a fer creïble aquesta via del federalisme. Espanya hauria de ser una República popular i democràtica, sobretot democràtica. Empresa difícil certament, com molt bé diu, i jo afegeixo que la viabilitat futura d’Espanya és fosca, molt fosca. Tinc el pressentiment de que anem cap a un desastre col.lectiu de proporcions considerables. És sols un pressentiment, tant de bo vagi errat!

Una altre proposta per anar deixant les coses tal com estan és la via de la con-llevancia de nacionalismes inversos (català i espanyol), en definitiva la via de CIU.

Aquest paripé passa per no qüestionar des de Catalunya l’Estat uninacional i centralista espanyol (per tant un greu error, ja que l’Estat espanyol necessita ser qüestionat fins a la mèdula) i conformar-se a anar arrancant miserables contrapartides a canvi de vots parlamentaris (tal com ha fet sempre CIU), quan el govern espanyol ho necessita. CIU ha pactat i pactarà tant amb el PP, com amb el PSOE. Aquesta opció reposa en l’immobilisme social, i mai arriscarà rés en detriment de tenir la panxa contenta. És la postura del poruga, del conservadorisme carrincló. És si més no un nacionalisme català d’arrel eclesial que no dubtarà ni un moment a demanar un retorn involutiu cap el pujolisme, malgrat les seves bases joves i burgesetes reclamin a mitja veu la independència.

Els nostres partits polítics amb representació parlamentària no han sabut reaccionar davant els canvis socials. El PSC continuarà apel•lant a un federalisme que, senzillament és inviable, ja que per a un acord entre dos que alteri les regles del joc (tal com ho he intentat expressar), sempre calen dues voluntats fermes, situades en el mateix pla de decisió política i de poder, calen si hem permeteu dos Estats. L’autonomisme a Catalunya ja no porta enlloc. I l’Estat espanyol, és adir Madrid, només acceptarà una asimetria: la que beneeix el règim financer del País Basc i Navarra, quelcom que fins i tot Franco, en certa mesura, va permetre. La reivindicació del concert econòmic que proposa CIU xoca amb aquest realitat, és si més no un enverinat caramel electoral, per atraure els vots que estan entre CIU i ERC.

Com diu Toni Strubel: és l’hora de mullar-se. Com diu Joan Carretero: Independència, ara si, ara toca. Aquesta és la tercera via. Si a les properes eleccions triomfa la sociovergència o el tripartit, s’hauran posat les bases de la nostra derrota política i social més importants dels últims temps. Hem de tenir present que la deriva espanyola del PSC i del PP serà implacable. S’ha anat gestant de manera tentacular, controlant els mitjans i l’opinió pública. Ens ho estan dient a diari, ja no calen metàfores ni subterfugis, cada cop menys. Si no som capaços de reaccionar després de tot el daltabaix de l’Estatut, després de tota la bona feina de les consultes populars, després de tot el ridícul que ha fet la nostra classe política en aquest darrers anys potser cal replantejar-nos qui som i cap a on volem anar. Potser no ens mereixem ser una nació, car qualsevol poble o ètnia amb les mateixes capacitats polítiques i culturals, empresarials i comercials, un poble civilitzat com el nostre ja faria 200 anys que seria independent. La desunió és una cosa que ens identifica, forma part d’aquell individualisme ibèric tant característic, que ja van detectar els Romans. Hem d’aprendre a lluitar políticament amb aquest factor: l’independentisme tindrà molts caps, per tant la força real a les urnes i per tant la representació parlamentaria serà menor que la realitat que es vol representar. Tant de bo la unió dels catalans, cap el sentiment de la independència fos una realitat, superant partidismes i particularismes. Madrid sempre ha sabut que nosaltres mateixos ens dificultarem el camí. El temps real juga a favor d’Espanya. La involució espanyola es veurà a les properes eleccions estatals quan el PP aconsegueixi la majoria, per a que quatre o vuit anys després torni a guanyar el PSOE i torni la musiqueta del federalisme i així “por los siglos de los siglos”.

Les properes eleccions són cabdals. Tothom ho sap, fins i tot “el passota de la política”. La tensió anirà creixent. Ara només és palpable en la seu dels partits polítics, però la cosa anirà a més, fins que es manifesti en els carrers. En aquestes eleccions s’avaluarà la consciència del votant, més que mai, i s’examinarà la seva capacitat per a la responsabilitat política. Si no som prou responsables políticament no podem tenir un Estat, i haurem de ser sempre “los mandaos”. Si no som responsables políticament no podem tenir el dret a decidir, i cap país del món ens prendrà seriosament. Si no acceptem aquesta responsabilitat, que implica un canvi profund i ferm no podrem esdevenir mai un Estat, i ens haurem de conformar amb aquest vaixell a la deriva que es diu Espanya.

El pròxim 28 de Novembre voteu amb la raó i el cor. No serviran els càlculs maquiavèl•lics del vot estratègic, ni el vot en blanc, i molt menys l'abstenció.
Voteu la via de l’independentisme, qui no arrisca no avança.

Visca Catalunya!

dilluns, 16 d’agost de 2010

QUI T'HO HA DIT?

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu.

En aquell temps Jesús s'adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".


Sempre que hi ha qualsevol enrenou recordo les paraules del meu avi: Qui t'ho ha dit?, doncs el mes important era saber d'on sortia la noticia, si el que l'escampava era un poca-solta o algú amb seny.

Ara però, se'm fa difícil seguir les paraules del meu avi: els polítics avui diuen blanc i demà negre, els famosos surten a la tele per escampar foteses, als capellans no els entenen ni els seus parroquians, els dels drets humans defensen als malefactors, hi ha més respecte pel gat del carrer que pel veí de casa i la paraula donada és llei per pocs de nosaltres. A sovint em costa diferenciar la realitat de la ficció, dubto al desxifrar quin programa es el real, si Polònia o Telenotícies Vespre.

Tot i així encara tinc esperances: crec sincerament que Catalunya aconseguirà força avenços cap a la seva independència, impulsats majoritàriament pels ciutadans i no pels polítics, que ja poden començar a fer les maletes puix no els votarà ni sa mare a les properes eleccions.

diumenge, 15 d’agost de 2010

Una historia val mil afirmacions

Si a una reunió us digues "Us explicaré amb detall les característiques macroeconòmiques del Govern Català" i començo a enunciar les dades que surten a la pantalla, probablement pensareu "Com puc sortir d’aquí i escapar-me?". I és cert que d’aquesta manera no us ajudo gens a entendreu...

Però si us pregunto “voleu que us expliqui el que va fer l’Alcalde de Vila Cuca per tal d'aconseguir que els moros fonamentalistes no fossin un problema?", la vostra reacció possiblement seria "Sí, m’encantaria escoltar-la".

Tots ens trobem a sovint en situacions en les que hem d’ensenyar o explicar quelcom a altres companys, ciutadans i/o premsa. Sigui quin sigui el motiu, les histories son una forma d’ensenyar molt efectiva.

Sens dubte, la millor manera d’ensenyar es amb l’exemple. La segona, es explicar una historia que serveixi d’exemple. Les histories permeten a les persones descobrir les coses per elles mateixes. Per exemple, dir "aquí valorem a les persones" no significa res. Però explicar l’historia d’un cap que va ajudar a un empleat quan va passar problemes familiars, farà comprensible el significat de valorar les persones. Si una imatge val mil paraules, una historia val mil afirmacions.

Succeeix que les persones ens submergim dintre l’historia. Experimentem com si la haguéssim viscut i l’idea que volíem transmetre es torna pròpia.

Las persones no volem mes informació. Estem saturats de dades i necessitem missatges amb els que creure. Les histories han estat molt populars des de fa milers d’anys i s’han utilitzat per diferents propòsits, no sols per entretenir o transmetre informació, sinó també per promoure la innovació, preservar una realitat ... o canviar-la!


Els nostres polítics sempre han interpretat malament el missatge al confondre historia amb conte xinés i és limiten a explicar-nos somnis de mal pagador.

La classe política d’avui en dia no és ètica per la societat, doncs sols ho és pel partit polític que representa, tampoc té una deontologia pròpia, doncs fa servir regles i obligacions dictades per interessos econòmics. La política s'ha convertit en un espectacle on els polítics cerquen el poder, deixant de banda al poble.

Els polítics d’avui en dia no cerquen solucions a problemes reals, ni tampoc planifiquen a llarg termini. La seva única preocupació és mantenir l’estatus del partit que representen i guanyar eleccions, utilitzant una de les tècniques més antigues de la raça humana, l’engany.
  • Tenen un vocabulari molt limitat: sols utilitzen les conjuncions si i no i tots els exabruptes.
  • El seu Arc de Sant Martí és simple: sols contempla el blanc i el negre.
  • La seva temporalitat és a curt termini: sols tenen en compte els períodes electorals.
  • La seva màxima és: Oposició a la oposició.
  • Com a qualsevol associació, ni ha quatre de bona fe i noranta sis que hi son per passar l’estona, però ull, no oblidem que la política no és un joc.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Estem perdent l'oportunitat de viure millor

Si deixem les raons identitàries en un costat i ens centrem al dia a dia:

Qui pot defensar l’espoliació que patim tots els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans?

Qui pot defensar per raons identitàries que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?

Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiants de Madrid rebin el 58%?

Qui no voldria veure augmentada per meres qüestions identitàries la renda per càpita anual dels catalans en uns 2.400 € a l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?

Qui pot defensar que el "Ministeri de Cultura" faci una despesa anual per cada espanyol de 47 € i per cada català només de 5€

Qui voldria viatjar per pures qüestions identitàries amb el 40% dels trens construïts per l'estat durant la dècada dels 70 (que es van considerar obsolets) i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4%?

Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel de Economia Aplicada en l'UB el passat mes de maig?

Qui pot defensar per causes identitàries que 1 de cada 3 anys el Ministeri de Foment no inverteixi res de res a Catalunya?

Qui vol, malgrat ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que sofreix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?

Com a resident en Catalunya, qui pot tolerar, per qüestions identitàries, que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen al mig-ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?

Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20 km d'autovies mentre que a Madrid se'n facin prop de 900 Km en idèntic període?

Per motius identitaris es pot acceptar i protestar quan en Catalunya només s'inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyola anual malgrat aportar el 22% del mateix PIB espanyol?

Realment les raons identitàries compensen el greuge que hem sofert per exemple amb el TGV? A Catalunya, pel TGV, el govern va invertir 316 € per català, però el mateix any va invertir 1.198 € per andalús, 894 € per madrileny, 574 € per aragonès i 407 € per castellanomanchego.

Justifica el sentiment d'identitat pagar peatges i més peatges?

És precís ser estúpid per defensar la dependència de Catalunya amb Espanya quan nosaltres els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans, si anem amb la roja o no, estem perdent l'oportunitat de viure millor. Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills per una qüestió identitària i, si un ho pensa fredament, arriba a la conclusió que ningú podria arribar a tolerar per una qüestió identitària tal contradicció. Aquells que són tan identitaris acceptarien sofrir un greuge al revés?

divendres, 13 d’agost de 2010

A Catalunya o ets independentista o ets fatxa

Xavier Sardà, el showman (80%) i periodista (20%) català, ha manifestat aquest vespre a RAC1 que ell s'auto anomena defensor del Estatut i com a tal, contrari a la Independència de Catalunya. A partir d'aquí, utilitzant el tarannà sensacionalista que el distingeix, és mostra netament ofés perquè, segons el seu parer, actualment a Catalunya o ets independentista o ets fatxa.

M'he quedat corprés per aquesta definició tant simple de la societat catalana, doncs no entenia el perquè, fins que ell mateix ho ha aclarit: "Ara no vull fer de presentador, m'agradaria fer de tertulià, perquè cobrant dius el que et sembla i desprès fots el camp".

Benvolgut Francesc Xavier, a mi m'agraden molt les galeres i aquesta tarda he anat a la peixateria per comprar-ne, però la peixatera m'ha dit que no en tenia. Que havia de fer segons la seva opinió? Demanar-ho per segona vegada? Dir-ho amb castellà? Suplicar-li?

Si el Tribunal Constitucional ens diu que l'Estatut està tururut, que hem de fer? Demanar que s'ho repensin? Pidolar almoines amb castellà? Seguir sent humiliats?

Senyor Sardà, els fatxes sempre han estat els que defensen un govern nacionalista autoritari, un govern totalitari que imposa les lleis i que diu frases com aquestes:
  • “Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.
  • “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.
i això és propi del PP, de Ciutadans, de la Rosa Diez del UPD i fins i tot del PSOE, però no de persones que ara s'auto anomenen defensores del Estatut. Aquestes persones no son fatxes, son somiatruites.