dimecres, 15 de setembre de 2010

Nosaltres i ells - Ells i nosaltres


Moltes situacions al voltant nostre es polaritzen "nosaltres o ells".

Sense importar el tema, hi ha qui pensa d’una manera i qui pensa lo contrari. Canviar aquesta polaritat per un altre punt de vista que signifiqui un gran "NOSALTRES" no es gens fàcil. Menys quan prenem partit per quelcom.

Quan no ens sentim "tant diferents" d’aquells que no veuen les coses com nosaltres, te lloc quelcom especial. La consciencia de que "ells" son també "nosaltres", ens fa menys arrogants a l’hora d’argumentar i pot ajudar-nos a un major apropament... i a cercar solucions per tothom.


Visca Catalunya!!!

 

dimarts, 14 de setembre de 2010

LES MENTIDES DELS FEDERALISTES

(Avui he rebut per em@il aquest escrit i em sap greu no saber-ne qui és l'autor, perquè caldria felicitar-lo).

L'Avui publica (12-09-2010) un article de Jordi Font on es torna a predicar la via del federalisme com a panacea del possible encaix de Catalunya dins l'estomac de l’Estat espanyol. Durant aquest estiu m’he procurat informació al respecte; he llegit llibres, articles, he consultat amb experts, he parlat amb polítics de tot color i n'he tret algunes conclusions: El federalisme no és possible en un Estat no reformat i de curtes mires democràtiques com ho és l’Estat Espanyol; el federalisme no és possible amb l’Espanya de l’actualitat com tampoc ho era de la de fa 100 anys (ara bé la d’aquí a 100 anys no ho sé, potser hauran evolucionat).

Aquesta és la primera pedra en el camí que topen els partidaris del federalisme i que ho intenten de totes maneres amagar.

Jordi Font, ens parla des de la ingenuïtat premeditada o potser des de la consigna de partit qui sap, però això d’intentar presentar a l’Estat espanyol com un Estat que faria possible el federalisme plurinacional de totes les nacionalitats que l’integren, en detriment de l’Espanya única (que és el model que s’està imposant de manera ja irreversible) és si més no, un insult a la intel•ligència.

Vostè creu senyor Font que la majoria de ciutadans de Valladolid o Salamanca, per posar un exemple, estarien disposats a renunciar al seu paper preponderant, en un Estat on valora per sobre de tot allò castellà? En quin món viu? Només hi ha una resposta, en el món del PSC. El federalisme plurinacional, que nega les sobiranies absolutes que vostè propugna, abans de tot hauria de negar la pròpia sobirania espanyola, absoluta i centralista a més no poder.

Dins l’Estat espanyol no és possible aquell pacte entre iguals que promou les interdependències entre els pactants i la seva projecció internacional. No voler veure això és pervers. Aquest federalisme plurinacional que vostè i el PSC predica (quan Ibarra o Guerra estan fent la “siesta”), és una utopia perversa dissenyada per a mantenir les coses tal com estan sense que ho sembli, i així d’aquí a uns anys haver eradicat totes les discrepàncies nacionals de Bascos i Catalans.

Van jugant si més amb la bona voluntat de l’electorat que veu en les seves paraules una opció moderada, que integra a tothom i que no exclou a ningú, però la realitat és diferent. Vostès volen senzillament castellanitzar Catalunya i ho fan d’una manera subtil, progre, i es presenten (com sempre han fet les esquerres) com els “guais” de la pel•lícula, (a Lennin si no el van fer Sant, poc li va faltar). L’Estat espanyol mai actuarà de la forma que vostès prediquen de la mateixa manera que la Unió soviètica no va respectar en absolut les ètnies i nacionalitats que formaven part d’aquell monstre anomenat URSS.

El compromís democràtic que vostè demana senyor Font per fer front al nacionalisme espanyol imperialista i franquista no es realitzarà. S’hauria de re-educar la ciutadania espanyola de dalt a baix, s’haurien d’abolir les institucions hereves d’aquesta concepció imperial i franquista com és la monarquia. S’hauria de re-definir estructuralment l’Estat, s’haurien de modificar els nuclis de poder fàctic…, en definitiva, hauria d’irrompre una mena de revolució burgesa sinó proletària, per a fer creïble aquesta via del federalisme. Espanya hauria de ser una República popular i democràtica, sobretot democràtica. Empresa difícil certament, com molt bé diu, i jo afegeixo que la viabilitat futura d’Espanya és fosca, molt fosca. Tinc el pressentiment de que anem cap a un desastre col.lectiu de proporcions considerables. És sols un pressentiment, tant de bo vagi errat!

Una altre proposta per anar deixant les coses tal com estan és la via de la con-llevancia de nacionalismes inversos (català i espanyol), en definitiva la via de CIU.

Aquest paripé passa per no qüestionar des de Catalunya l’Estat uninacional i centralista espanyol (per tant un greu error, ja que l’Estat espanyol necessita ser qüestionat fins a la mèdula) i conformar-se a anar arrancant miserables contrapartides a canvi de vots parlamentaris (tal com ha fet sempre CIU), quan el govern espanyol ho necessita. CIU ha pactat i pactarà tant amb el PP, com amb el PSOE. Aquesta opció reposa en l’immobilisme social, i mai arriscarà rés en detriment de tenir la panxa contenta. És la postura del poruga, del conservadorisme carrincló. És si més no un nacionalisme català d’arrel eclesial que no dubtarà ni un moment a demanar un retorn involutiu cap el pujolisme, malgrat les seves bases joves i burgesetes reclamin a mitja veu la independència.

Els nostres partits polítics amb representació parlamentària no han sabut reaccionar davant els canvis socials. El PSC continuarà apel•lant a un federalisme que, senzillament és inviable, ja que per a un acord entre dos que alteri les regles del joc (tal com ho he intentat expressar), sempre calen dues voluntats fermes, situades en el mateix pla de decisió política i de poder, calen si hem permeteu dos Estats. L’autonomisme a Catalunya ja no porta enlloc. I l’Estat espanyol, és adir Madrid, només acceptarà una asimetria: la que beneeix el règim financer del País Basc i Navarra, quelcom que fins i tot Franco, en certa mesura, va permetre. La reivindicació del concert econòmic que proposa CIU xoca amb aquest realitat, és si més no un enverinat caramel electoral, per atraure els vots que estan entre CIU i ERC.

Com diu Toni Strubel: és l’hora de mullar-se. Com diu Joan Carretero: Independència, ara si, ara toca. Aquesta és la tercera via. Si a les properes eleccions triomfa la sociovergència o el tripartit, s’hauran posat les bases de la nostra derrota política i social més importants dels últims temps. Hem de tenir present que la deriva espanyola del PSC i del PP serà implacable. S’ha anat gestant de manera tentacular, controlant els mitjans i l’opinió pública. Ens ho estan dient a diari, ja no calen metàfores ni subterfugis, cada cop menys. Si no som capaços de reaccionar després de tot el daltabaix de l’Estatut, després de tota la bona feina de les consultes populars, després de tot el ridícul que ha fet la nostra classe política en aquest darrers anys potser cal replantejar-nos qui som i cap a on volem anar. Potser no ens mereixem ser una nació, car qualsevol poble o ètnia amb les mateixes capacitats polítiques i culturals, empresarials i comercials, un poble civilitzat com el nostre ja faria 200 anys que seria independent. La desunió és una cosa que ens identifica, forma part d’aquell individualisme ibèric tant característic, que ja van detectar els Romans. Hem d’aprendre a lluitar políticament amb aquest factor: l’independentisme tindrà molts caps, per tant la força real a les urnes i per tant la representació parlamentaria serà menor que la realitat que es vol representar. Tant de bo la unió dels catalans, cap el sentiment de la independència fos una realitat, superant partidismes i particularismes. Madrid sempre ha sabut que nosaltres mateixos ens dificultarem el camí. El temps real juga a favor d’Espanya. La involució espanyola es veurà a les properes eleccions estatals quan el PP aconsegueixi la majoria, per a que quatre o vuit anys després torni a guanyar el PSOE i torni la musiqueta del federalisme i així “por los siglos de los siglos”.

Les properes eleccions són cabdals. Tothom ho sap, fins i tot “el passota de la política”. La tensió anirà creixent. Ara només és palpable en la seu dels partits polítics, però la cosa anirà a més, fins que es manifesti en els carrers. En aquestes eleccions s’avaluarà la consciència del votant, més que mai, i s’examinarà la seva capacitat per a la responsabilitat política. Si no som prou responsables políticament no podem tenir un Estat, i haurem de ser sempre “los mandaos”. Si no som responsables políticament no podem tenir el dret a decidir, i cap país del món ens prendrà seriosament. Si no acceptem aquesta responsabilitat, que implica un canvi profund i ferm no podrem esdevenir mai un Estat, i ens haurem de conformar amb aquest vaixell a la deriva que es diu Espanya.

El pròxim 28 de Novembre voteu amb la raó i el cor. No serviran els càlculs maquiavèl•lics del vot estratègic, ni el vot en blanc, i molt menys l'abstenció.
Voteu la via de l’independentisme, qui no arrisca no avança.

Visca Catalunya!