dissabte, 9 de juny de 2012

Ara acabo de llegir... (IX)

Persèpolis, novel·la gràfica de Marjane Satrapi on explica la seva vida i la de la seva família i coneguts, referint al mateix temps la historia del seu país, l'Iran.

L'any 2000 va aparèixer el primer volum i així cada any fins arribar als quatre de la col·lecció. L'edició catalana de butxaca ha sortit aquest mes de maig i la vaig trobar casualment mentre cercava un altre llibre que ara mateix no recordo, però que devia ser prou interessant perquè em va fer anar a la llibreria.

Us confesso que no m'agrada el mon àrab ni la seva religió, però l'Iran té un no se que, que que se jo. Suposo que pot ser la "amoto" que ens varen vendre de que entre els rius Tigris i Éufrates hi havia el Paradís Terrenal, o perquè és el lloc on han estat les civilitzacions més antigues de l'historia: Sumeris, Medes, Perses, Nabucodonosor, Cir el Gran, Persèpolis, Babilònia i els Jardins "colgantes" com el pont de Bilbo, "colgante y más elegante".

Perquè no m'agraden els àrabs? Pos per tres raons:

1) Pel seu racisme exacerbat, tot i que ells fan l'impossible perquè sembli que el racistes som nosaltres. Quins collons que tenen.

2) Perquè apliquen la Sharia, codificant específicament la conducta, regint tots els aspectes de la vida i, bàsicament, putejant a les dones.

3) Perquè no m'inspiren cap mena de confiança. Que voleu que us digui. 

El llibre m'ha donat una visió que referma els punts anteriors, encara que puguin aparèixer al llibre excepcions que confirmen la regla.
Publica un comentari a l'entrada