diumenge, 6 de gener de 2013

Actitud positiva: Millor riure que plorar



Davant l'actual situació política a Catalunya, els catalans podem adoptar tres possibles actituds:

La primera seria la del català emprenyat i no ens mancaria raó, però seria com fer el joc als que ens volen veure sotmesos. Aquesta opció no m'agrada gens puix és la que agafen els Peperos i els Ciutadaneros, i veritablement sembla que no vagin be de ventre. És curiós com aquestes minoritàries formacions polítiques critiquen diàriament l'esperit demòcrata que, des de segles, hem tingut la majoria de catalans. Ens titllen de talibans uns talibans de tota la vida. No crec que mereixin ni tant sols la nostra indiferència.

La segona seria una actitud passiva, un tant se men fot, un això no és per mi, semblant a la actitud que tenen els del Pesecé, tot i que ells li diuen federalisme o canviar la Constitució, cercant justament ara quelcom tant irreal com irrisori que no accepten ni els seus amics més íntims a nivell espanyol. Demagògia en estat pur.

Aquesta segona opció també l'utilitzen molt sovint els Iniciativos.

"Arriba los de la cuchara,
abajo los del tenedor,
que mueran todos los fascistas,
Visca el braç treballaor".

No entenc com és possible viure sempre amb el NO a la boca: "No vull, no m'agrada, no accepto, no saben, no volen, no diuen, no creuen... fins i tot quan van a la platja es queixen de que l'aigua és salada. Crec que tenir punts de vista diferents no és sinònim de que l'altra part ho faci tot malament. Ara ens calen actituds positives, ens calen aportacions pel be del nostre país. Gestos que ajudin a suportar la transició cap l'Estat Propi i no posar pals a les rodes diàriament. Arribarem a escoltar algú dia: Això ho heu fet be, però podríem millorar-ho fent això altre?.

La tercera, i crec que la millor opció que tenim, és anar amb la cara ben alta, somriure d'orella a orella i mirar el futur amb optimisme: "La vida és canvi i el canvi és vida". No paga la pena estar diàriament patint pel que fan ni pel que diuen, nosaltres a la nostra i poc a poc fent feina. Tenim un somni i també la capacitat de fer-lo realitat si treballem tots plegats per ell.

Quan estem veritablement compromesos, abandonar mai és una opció. El nostre objectiu és prou important per fer-nos sortir cada mati del llit i també ens ajuda a suportar millor la crisi que ens toca viure a tots plegats.

Em direu boig, primitiu o retrogradat però casi m'atreviria a dir que la crisi ha estat un mal necessari, be com experiència de la qual aprendre, be per fer-nos baixar dels núvols o be per tornar a donar valor a les coses:
  • Quants de nosaltres varem viure una infantessa sense mòbils, televisió, calefacció, ni moltes de les fotesses que gaudíem ara.
  • Quants de nosaltres havíem dit a taula "Mare, això no m'agrada" i rebíem per resposta "no hi ha rés més".
  • Qui no havia dit "Pare, la tinta del boli s'acabat" i ell ens contestava "fes servir el llapis i si puc, et compraré un boli pel sant".
Ara tenen mòbil els nanos de 10 anys, tenim tres televisors a casa, és fan quatre diferents segons plats per dinar, comprem tot el que NO ens fa falta i que NO utilitzem (batedora, espremedora, torradora, liquadora, fregidora, etc...) sota la benavinença de que estem al segle XXI i, en lloc de viure be, volem viure de diumenge diari.

Els problemes no deixen de ser oportunitats per trobar solucions i tenir bon humor incrementa el nostre poder de concentració, augmentant la nostra capacitat de resoldre els problemes. No hem d'esperar que vingui el futur, l'hem de crear nosaltres. El "jo soc així" no és excusa, ets qui vols ser i canviar sempre és millorar, desenvolupar-se, créixer, estar viu.

Nosaltres som la clau del futur de Catalunya

Publica un comentari a l'entrada