dimecres, 4 de maig de 2016

Voldria, voldria, voldria

Aquesta poesia la vaig sentir quan era xiquet i avui, poquet a poquet, l'he tornat a recordar. Sembla mentida lo que fa l'edat, pos no me'n recordo que vaig sopar ahir però he recordat això de fa més de quaranta anys.

 
Voldria ser la nit fosca,
i el dia quan es fa clar.
Voldria ser les estrelles,
que el teu rostre fan brillar.

Voldria ser la lluna plena,
que els teus ulls han contemplat
i voldria ser el tros de terra
que els teus peus han trepitjat.

Voldria ser la finestra,
voldria ser el teu carrer.
Voldria, voldria, voldria
voldria tot això ser.

Voldria ser la fortuna,
per poder-te-la oferir
i voldria ser la mort
per no deixar-te morir.

Publica un comentari a l'entrada