Lo dimoni

Pos soc un OM...

2012-01-16T01:17:00.000+01:00

Sabies que a l'astrologia celta, tots tenim un arbre segons la data del nostre aniversari?

El meu és l' OM (Ulmus minor) i significa l'idealista:

Té aspecte agradable

Té bon gust per a la roba,

Té necessitats modestes,

Tendeix a no oblidar els errors,

És alegre,

És un company fidel i sincer,

Li agrada prendre decisions per altres,

És idealista,

És generós però pràctic

Té bon sentit de l'humor.

2012, l'últim o no.

2011-12-18T23:12:00.000+01:00

Aprofita'l

Pren-te temps per pensar:

Lesidees son els fonaments del poder.

Pren-te temps per jugar:

Eljoc guarda el secret de l’eterna joventut.

Pren-te temps per llegir:

Lalectura és la font de la saviesa.

Pren-te temps per meditar (oresar):

Lameditació i la pregaria et donaran força en els moments difícils.

Pren-te temps per estimar:

L’amorfa que la vida valgui la pena.

Pren-te temps per al teus amics:

L’amistatdona a la vida un sabor dolç.

Pren-te temps per riure:

Elriure és la musica del l’anima.

Pren-te temps per donar:

Eldia és massa curt per a un egoista.

Pren-te temps per fe be la teuafeina:

L’orgullper la teva feina alimentarà el teu esperit.

Pren-te temps per mostrar la tevaestima:

La gratitud és la cirereta alpastis de la vida.

TRIBUTACIÓ any 1896

2011-11-19T13:37:00.001+01:00

P.90 P. 91 P. 92

You're the Superlink@Technion user of the day!

2011-11-17T22:38:00.001+01:00

Benvinguts al FACEBOOK...

2011-08-20T03:02:00.001+02:00

Benvinguts al FACEBOOK...!!!

... on els amors perillen i les infidelitats brollen.

... on els parladors creuen dir la veritat i on tothom presumeix viure bé.

... on els teus enemics són assidus al teu perfil i els teus amics et bloquegen.

... on els teus EX's et segueixen la petjada.

... on les xafarderies i les actituds fingides estan a l'ordre del dia.

... on escrius el que penses i t'ho interpreten malament.

... on molts lectors no diuen res, no volen comentar res, ni tampoc posicionar-se, per tal de ser amics de tothom..., quan en realitat no són amics de ningú.

Benvinguts al FACEBOOK...!!!

Publicat en castellà al mur de Stas Rovira. La traducció és lliure i feta amb bona fe.

HABANOS versus HERENCIA

2011-07-11T03:23:00.007+02:00

Xeic... fotre... com canvia lo mon!!!.

Si sembla que era ahir quan fumàvem HABANOS....

Ens sentíem importants per allò de que era l'únic "TABACO DE VUELTA ABAJO".

Ha passat el temps, nosaltres ens hem fet grans i també HABANOS, que potser fins i tot ha canviat d'amos. Pel que sembla "ho deuen portar els fills", per això el canvi a HERENCIA de HABANOS i allò del "Tabaco de Vuelta Abajo" també ha canviat per FUMAR PUEDE MATAR. Pa que desprès diguin que els fills no son dolents. Ja veus.

Pos güeno, d'un temps ençà ja no fumem HABANOS, ara fumem HERENCIA a seques. La vida és canvi, el canvi és vida.

Ja no som ni importants ni joves, ara som la púrria de la societat, perseguits i amagats com vils delinqüents. Avui per avui sols podem resar perquè lo estanquer no ens doni el paquet que produeix impotència...., doni'm el que "perjudica a los que estan a mi alrededor".

Els fumadors de Malrboro, aquell del "GENUINO SABOR AMERICANO", també han sofert un canvi, però collons quin canvi...!!!

Perquè? Porque? Purkua?

2011-06-27T22:47:00.000+02:00

Ring... Ring...

Si, dis-me!!!

Hola buenas tardes, mi nombre es Godofredo Rodolfo de la Pompa Funebre. Le llamo para ofrecerle...

Escolti, voste sap on truca???

Como???

Si, sabe donde llama???

Estamos llamando a Barcelona.

Doncs llavors, també deu saber que aquí parlem el català i ens agrada que les ofertes ens les facin amb català.

Como?... catalan?, será espanyol porqué estamos en Espa... Clic, he penjat.

Perquè discutir, perquè perdre el temps...?

perquè? perquè? perquè?

Lo caminet dels Celtes cap a Catalunya

2011-06-26T23:41:00.003+02:00

Pos com us deia, los meus avantpassats vivien com lo güelo de la Heidi, van fer calerons, es van comprar un Audi i van venir de vacances a les Cases d'Alcanar (molt millor que parlar d'immigració).

Aquí van quedar tan fascinats que es van quedar a viure, pel Montsià o per la serra de l'ermita i la Galera (encara no he trobat lo puto panteó familiar).

Poble i País

2011-06-26T23:28:00.000+02:00

L'haplogrup indica la meva procedència a la prehistòria. El poble originari assenyala la meva ascendència a l'antiguitat (900 a.C. a 900 d.C.). El país d'origen mostra on van viure els meus avantpassats en el decurs dels segles XI a XIII.

Línia paterna:	Haplogrup	R1B
	Poble originari	celta
	País d'origen	Suïssa

Línia materna:	Haplogrup	J
	Poble originari	eslau
	País de origen	Alemanya

Pel que sembla, VODAFONE es passa pel forro la Llei de Política Lingüista

2011-06-06T22:19:00.002+02:00

Després de mil anys com a client MOVISTAR, els fills em van demanar canviar les seves línies de mòbil a VODAFONE, per allò de millor oferta, que si tarifa plana, que si "aifon"..., tot seguit de la frase mítica: Pare, acompanya'ns i així signaràs el canvi (en diuen portabilitat). El que no sabia és que també signava el contracte, la domiciliació i el fet de continuar pagant les factures. Quins fills més llestos que tinc!!! (i quin pare més soca que soc).

Al mirar el contracte constato que aquest era amb castellà i que m'havien posat com a llengua pròpia el castellà. Quins ous!!! vaig pensar, i beneit de mi demano, tot seguit, de rectificar-ho. Aquí va començar el meu calvari.

La dependenta de la empresa TOT COMUNICACIÓ I ACCESSORIS S.L. a Calella, una noia d'uns vint anys i pel que sembla, amb poca educació i gens de tracte comercial, se'm posa a filosofar:

- "Això de que el seu idioma no és el castellà n'hi hauria molt a parlar. Jo li podria discutir fàcilment". (És evident que l'enemic el tenim a casa!!!)

- "En cap moment vostè ens va dir que el volia amb català". (No portava la barretina ni la quadribarrada, és veritat!!!).

- "Ja no és pot modificar, apart que, tots els contractes que fa VODAFONE a Catalunya surten amb castellà". (Llavors perquè em deia que li havia de dir!!!)

- "Per aquesta tonteria ens fa perdre el temps. Ni que fos un fet vital". (Apaga la llum Maria, que ve l'aviació!!!)

Vaig haver de marxar immediatament de la botiga. Estava trasbalsat i sense saber com reaccionar, ja que no m'esperava que sortís tanta merda d'una boca. Tot i així, a la porta vaig reaccionar: La seva actitud davant del client considero que no ha estat correcta.

Al dia següent vaig tornar a la botiga: Demano que, d'acord a la Llei de Política Lingüista, se'm faciliti immediatament el contracte amb català, doncs així ho estipula la Llei.

- "Miri, és el que hi ha. Totes les empreses que ofereixen serveis de VODAFONE a Catalunya fan servir el mateix programa. El idioma de tots els compradors és el castellà i tots els contractes son en castellà".

Vaig omplir i entregar el full Oficial de Reclamacions de la Generalitat de Catalunya, però també us he de dir: NO TINC GENS DE FE. Aquestes multinacionals telefòniques, al igual que les famoses Distribuïdores de Cinema, és passen pel forro l'Agència Catalana de Consum i la mateixa Generalitat de Catalunya.

INDEPENDÈNCIA JA!!!

Movistar menysprea a Catalunya i al català.

2011-02-20T13:11:00.000+01:00

Telefònica, Movistar o com cony és digui aquest monopoli, menysprea cada dia a Catalunya i al català.

Podeu constatar-ho trucant als seus telèfons d'informació i/o atenció al usuari. Rarament pregunten amb quin idioma vols ser atès. Et foten d’entrada el castellà sense cap més opció.

Pots tenir sort i aquella veu que no saps qui és, et diu: ¿Quiere consultar sobre el número desde donde llama o sobre otro numero?, i tornés a tenir esperances: “detectaran que truco des de Catalunya i em parlaran en català”. Doncs no, el Rigoberto Luis Francisco de Pompa y Funebre de torn comença el seu discurs.

... i perquè no demanes al Rigoberto Luis Francisco de Pompa y Funebre si poden atendre’t amb català? Doncs perquè llavors has begut oli: Un momento, le paso, no hay nadie, ya le llamaran,.... o directament és talla la trucada i cal tornar a començar l’aventura.

Potser li tinc mania al monopoli “egpañol”, no dic que no, també és possible que aquestes forces ocultes de la natura em porten merda quan penso amb ídem, però tampoc és que s'esforcin gaire en trencar el tòpic. Ho podeu comprovar si feu una ullada a la seua web, ja que una imatge val més que mil paraules. Això si, trieu la versió "amb català"

http://www.movistar.es/on/pub/servicios/onTOEntrada/0,,entrada%2Btestvelocidad_izq%2Bv_segmento%2BAHOG%2Bv_idioma%2Bca%2Bmenu_izq%2B2%2Bmenu_cab_sup%2BCliente%2BambitoAcceso%2Bpub,00.html?ow=IN01B304&v_procede=IN01&uri=/on/io/es/micro/test_velocidad/test_velocidad_telefonica.htm&v_segmento=AHOG&v_idioma=ca

SOLIDARITAT AMB EL PAÏS VALENCIÀ

2011-02-18T01:11:00.000+01:00

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió.

(30-01-2011) Que he après avui?

2011-01-31T04:04:00.001+01:00

Quan parlo amb unionistes i espanyolistes recalcitrants, m’adono que els hi escau la dita: “El sord sempre creu que els que ballen estan bojos”.

Quan parlo amb votants del TRIPARTIT és molt curiós apreciar que NO es senten responsables dels fracassos del govern que van votar.

No parlo amb els cavernícoles, monolingües, monoculturals i mononacionals del PP i C’s, perquè se’ns pixen a sobre i encara ens diuen que plou.

Lo horòscop d’aquesta setmana: “Poden aparèixer en la teva vida algunes persones interessants i exòtiques, encara que ja tens l'edat i experiència suficients com per saber que es necessita alguna cosa més que una mica de diversió per a entaular una relació saludable i sostenible. Procura esbrinar més abans de tirar-te a la piscina”. En poques paraules, que per molt bona que estigui la “guacamaya” de torn, que per molt que pensi amb el famós “amanessssiste bien mi amog”, la meva resposta cal que sigui: No parlo “egpanyol” i no tinc ganes ni edat de follar per follar.

Lo cuponet de la ONCE....

2011-01-28T22:01:00.000+01:00

El PP amenaça amb una Nova Reconquesta

2011-01-24T00:15:00.002+01:00

Mariano Rajoy ha tancat la convenció dels populars a Sevilla fent una crida a posar en marxa "una gran tasca de recuperació nacional". "Ser espanyol és una de les millors coses que et poden passar a la vida" (ja mi cago).

I és que el líder del PP sap prou bé que en aquest debat trobarà la complicitat d'una àmplia majoria social, ja que entre la gent del carrer a Espanya l'ambient és molt hostil cap a Catalunya.

El PP busca el centre electoral moderant el to en gairebé tot, excepte en els atacs a Catalunya, on més que frenar cal pitjar l'accelerador. Exercim de comodí popular en la partida cap a la reconquesta.

Només conceben una Espanya homogènia, gran i lliure (“Una, Grande y Libre”, us sona?). Tres dècades de democràcia no han servir per canviar-ho.

El nou filó ideològic per marcar de prop les pretensions nacionals de Catalunya és l'educació, un clàssic de l'etapa de govern de José María Aznar: "l'ensenyament en llengua castellana a tot l'Estat i en totes les etapes educatives" (dintre de quatre dies tornarem a cantar el Cara al Sol).

El president del PP andalús, Javier Arenas, ha apuntat directament a Catalunya i ha avisat que no acceptarà que s'obligui "a cap nen andalús a ser educat en una llengua que no sigui la castellana". Que vol dir amb això l'Arenas dels collons? Que ja no son catalans els que viuen i treballen a Catalunya? Que pretén aquest gamarús o millor dit voltor?

De tota manera no ens ha de preocupar els brams de l'ase del veí, nosaltres l'enemic el tenim a dins de casa, o sinó dieu-me quants de cops heu justificat la despesa dels traductors al senat, tant a veïns com amics castellanoparlants? Persones que no tenen cap interès en entendre-ho i que troben justificada la despesa irracional del AVE Madrid-Sevilla, que aproven Tele Madrid i Tele Andalusia (quan no ofereixen cap fet diferenciador amb la pública TVE), que pretenen comparar, sense cap coneixement, la despesa inútil del aeroport de Ciutat Real amb el de Lleida-Alguaire, que troben correcta la faraònica autopista "la Ruta de la Plata" de Vigo a Cadis, els pressupostos milionaris dels Ministeris de Sanitat i Cultura (que tenen transferides totes les competències a les Comunitats Autònomes), etc.. etc... Que voleu que us digui, ja no tinc paraules per expressar aquesta ignomínia que em toca suportar cada dia. Sols em resta avisar-vos:

Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el Sol

NEVA DINS EL VIDRE: AQUÍ NO HI HA PAU LINGÜÍSTICA - Joan Solà

2010-12-24T06:25:00.003+01:00

Ens hem de planteja seriosament

QUI som? QUE volem ser? CAP on anem?

i COM ho hem d'aconseguir?

Paga la pena mirar el vídeo d'aquest enllaç, on Joan Solà ens explica, clar i català que a Catalunya NO HI HA PAU LINGÜÍSTICA i com els polítics esquiven de plantejar-se les coses seriosament.

NEVA DINS EL VIDRE: AQUÍ NO HI HA PAU LINGÜÍSTICA - Joan Solà

Des de l’inici de l’assumpció de les competències plenes en matèria d’ensenyament, per part de la Generalitat, la política lingüística a Catalunya ha procurat buscar el màxim consens social i en assolir l’objectiu de garantir per a l’actual ciutadania i per a les futures generacions el ple domini lingüístic del català com a llengua nacional pròpia, així com del castellà en tant que llengua oficial de l’Estat.

En l’assoliment d’aquest objectiu bàsic de coneixement d’ambdues llengües oficials del país, el nostre sistema educatiu va optar, des de l’inici de l’assoliment de competències educatives i d’acord amb les lleis de normalització lingüística legislades pel Parlament de Catalunya, per l’establiment del català com a llengua vehicular a l’ensenyament i per l’aplicació de programes d’immersió lingüística en les etapes d’educació infantil i d’educació primària.

Aquest fet, juntament amb l’ensenyament del castellà, constitueix l’única garantia metodològica per a què tot l’alumnat escolaritzat a Catalunya adquireixi el ple domini de les dues llengües en finalitzar els ensenyaments obligatoris, tal com s’ha demostrat a bastament en les diferents avaluacions realitzades tant pel Departament d’Ensenyament com pel Ministeri d’Educació de l’Estat.

Tot aquest procés lògic, conseqüent i d'eficàcia provada ha estat constantment atacat pel PP i C's que no deixen de ser uns veritables TERRORISTES LINGÜÍSTICS que mereixen el major rebuig de la societat catalana. S'omplen la boca de conèixer els problemes del ciutadà i malauradament no sols no els coneixen com tampoc coneixen al ciutadà.

Esmorzant a la Bellota (7a. part)

2010-11-23T23:28:00.002+01:00

Lo saben aquell que diu que era una mestra que ensenyava als alumnes la diferència entre tenir-ho tot i no tenir-ho tot?

Montse s'aixeca i diu,

- "El meu pare és ric i té de tot, TV, DVD i un Mercès-Benz."

- "Està bé", diu la mestra, però, potser té iot?

Montse diu,

- "No, no té iot"

- "Llavors no ho té tot" li diu la mestra.

Jordi llavors s'aixeca i diu,

- "Però el meu papi sí. Ell té TV, DVD, un Mercès-Benz i un iot"

- "Però, potser té un avió? pregunta la mestra.

- "No, no té avió"

- "Llavors tampoc es pot dir que ell ho té tot, veritat, Jordi..?"

Llavors Laureta s'aixeca i diu: - "Pos mon pare sí que ho té tot."

- "Estàs segura, Laureta?

- "Sí, sí estic segura. Dissabte ma germana li va presentar al seu xicot, esbojarrat amb el cabell de punta, 2 arracades d'argolla, 3 pírcings al llavi, 2 més a les celles, diversos tatuatges als braços, pantalons texans esquinçats, gorra hip-hop i samarreta trencada sense mànigues...

I quan mon pare lo va vore, tot seguit va exclamar, - "Cagon la puta... ésto es lo único que me faltaba!".

TOQUEM DE PEUS A TERRA

2010-11-21T15:34:00.011+01:00

Toquem de peus a terra, baixem dels núvols i escoltem de debò les raons per la INDEPENDÈNCIA.

El proper diumenge 28 de novembre els catalans ens hi juguem molt. Ens juguem el nostre futur, el futur dels nostres fills i el dels fills dels nostres fills.

Insisteixo perquè paga la pena. Toquem de peus a terra, no siguem somia truites i deixem-nos de criticar per criticar: Els independentistes NO som extremistes, NO som radicals.

Avui per avui, l'independentisme català és REALISTA.

La viabilitat de Catalunya com a Estat lliure és evident. Si Catalunya no fos viable econòmicament, la majoria de països de la UE tampoc ho serien i haurien de plegar.

Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més)llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món?. (Xavier Sala i Martin - Febrer del 1998)

Els partits espanyolistes fan i faran tot el possible per esbiaixar la veritat. No els interessa gens ni mica la Independència de Catalunya perquè perdrien la "gallina dels ous d'or", perquè perdrien "la vaca que no han parat de munyir des de fa 300 anys" i tenen por, molta por. Tots els seus plantejaments i somnis s'en van en orris. Tant el PP com el PSOE, necessiten els diners de Catalunya per apaivagar la resta d'Espanya. Les Balances Fiscals, amagades, manipulades i no desitjades els treuen sempre els colors. Allí queda palès l'espoli i el menyspreu que Espanya te vers Catalunya. Fet reconegut pels membres del PP, del PSOE i per qualsevol economista amb cara i ulls, ... i sinó, perquè penseu que és un tema tabú?.

Desprès de més de 30 anys de democràcia, desprès de més de 30 anys arruïnant Catalunya, ni tant sols han aconseguit ensenyar a pescar a les comunitats "més necessitades". Vinga donar peixet, subvencionar, regalar, fabricar funcionaris sense solta ni volta, construir infraestructures deficitàries i sense cap sentit bàsic de la necessitat. Els polítics espanyols, per tal d'aconseguir vots, han creat una Espanya NI-NI.

Catalans, catalanes, VISCA CATALUNYA!!!
... jo VISC A Catalunya i vull lo millor per mi i pels meus conciutadans...

Tenir un estat propi no és anar en contra de ningú, és anar a favor nostre.

Baixem dels núvols, no siguem somia truites, el federalisme i el concert econòmic és un somni totalment irrealitzable amb Espanya, toquem de peus a terra i el proper 28 de novembre votem l'única sortida factible, real i possible que tenim els catalans: INDEPENDÈNCIA.

L'independentisme català és REALISTA

2010-11-02T02:10:00.001+01:00

Avui he tingut ocasió de dinar amb un grup d'amics convergents i en el decurs del mateix m'han titllat diverses vegades d'extremista, pel fet de ser partidari a la Independència del nostre país.

Es trist però aquesta opinió està molt generalitzada a la societat catalana: Els independentistes som extremistes, som radicals.

Res de tot això és cert. Avui per avui, l'independentisme català és REALISTA.

La meva resposta a aquesta desinformació sempre és la mateixa: Doneu-me tant sols tres raons lògiques per pertànyer a Espanya.

No siguem somia truites, deixem-nos de criticar per criticar, toquem de peus a terra i preocupem-nos de cercar la veritable realitat: Els actuals independentistes catalans cerquem solucions per tot el que no s'ha aconseguit amb l'estat de les autonomies, cerquem millores socials, econòmiques, d'infraestructures, desitgem sortir de la crisi el més aviat possible i ens preocupa deixar un país prosper als nostres fills. Nosaltres si que tenim raons lògiques per deixar Espanya, i no tres, com demanava als meus amics convergents, en tenim cinquanta, cent si esteu disposats a baixar dels núvols i escoltar de debò. Ah!, i factibles, per cert.

La viabilitat de Catalunya com a Estat lliure és evident. Si Catalunya no fos viable econòmicament, la majoria de països de la UE tampoc ho serien i haurien de plegar.

Per aquells convergents que ara desitgen pensar amb les tres raons els vull facilitar els tres criteris que mai ha acomplert el govern espanyol:

Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per capita després de l'aplicació de la solidaritat.
Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari de la solidaritat han de ser conegudes i quantificables. La UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
Limitació quantitativa: l'aportació de cada territori a la solidaritat ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament.

Aprofito per facilitar unes quantes raons lògiques per deixar Espanya:

Catalunya, el país més generós (espoliat) del mon: Quants diners ha pagat Catalunya en impostos i quins serveis ha rebut a canvi?
Dèficit de l'Església Catalana.
Les ONG socials catalanes també pateixen dèficit fiscal.
Foment incompleix les inversions previstes a Catalunya, però pels espanyols sempre hi ha diners.
Els nostres escolars en barracons.
Els estudiants catalans, el 17% de l’estat espanyol, només reben el 8% de les beques.
El Ministeri de Foment penalitza a les constructores catalanes.
L'estat espanyol té por de l’eix mediterrani (i per això prepara l'aïllament català amb la línia Saragossa/Osca - Somport/Canfranc).
L'AVE és una inversió política, sense cap sentit des de el punts de vista econòmic.
Rodalies de BCN pateix un retard de 20 anys respecte a les de Madrid. El Ministerio de Fomento no transfereix els trens, ni les vies, ni les estacions, ni les instal·lacions ferroviàries, llavors que ens ha transferit?.
L'Aeroport del Prat té una demanda directa anual no atesa de més de 700.000 passatgers intercontinentals. Els acords bilaterals limiten els vols del Prat.
20.000 joves catalans sense la renda bàsica d'emancipació.
La renda dels catalans cau després de “l’anivellament solidari” baixa de la posició 3 a la 11, per sota de Melilla.

Finalment us facilito unes quantes avantatges de tenir un Estat propi:

Tenir Estat et fa mereixedor del respecte internacional.
Disposarem d’un seient a les Nacions Unides. Tindrem un comissari europeu, un lloc al Banc Central Europeu, a la Otan, al consell de ministres de la UE i ens tocarà durant sis mesos, de tant en tant, la presidència de torn de la UE. El nostre president participarà als consells de ministres europeus.
Amb un Estat propi aconseguirem dues coses: Augmentar la nostra qualitat de vida i les perspectives de futur seran més positives i optimistes.
Podrem reforçar la cultura de l’interès nacional.
Disposarem de més facilitats per establir aliances europees i globals de cooperació.
Podrem formar part i compartir interessos amb les regions més dinàmiques del món.
La creativitat és desenvolupa millor en llibertat
Podrem impulsar el sistema català de valors: treball, esforç, estalvi, risc, iniciativa, l’esperit emprenedor i la innovació.
Ens permetrà impulsar millor la llibertat de mercat, la lliure competència i la productivitat.
Ens podrem convertir en un país emergent a l’economia global
Tindrem la funció de recaptar, gestionar i distribuir els nostres propis recursos (impostos, taxes...)
Podrem fer inversions reals en serveis sanitaris i socials, hospitals, transports, ports, aeroports, ensenyament i universitats, pensions...
Podrem exercir un control estricte sobre la immigració, segons necessitats i demanda.
Les empreses catalanes tindran un govern a favor.
Invertirem en la façana marítima per esdevenir la zona amb més potencial logístic del món, tant a nivell portuari, com aeroportuari i també de transformació de semielaborats (com Flandes)
Com més logístics més lliures. No hi ha cap ciutat d’Europa que tingui el port, de càrrega i creuers, l’aeroport i un polígon industrial com el de la Zona Franca amb 60.000 treballadors, tant junts.
El Prat podria ser el primer aeroport de càrrega d’Europa només construint una quarta pista dins el mar per poder treballar les 24h.
Creuers. Ser el primer port del món.
Tarragona es l’altre gran zona logística de Catalunya. En un radi curt disposa del port, l’aeroport de Reus, l’AVE, la petroquímica, i la part turística. Tot això amb un gran potencial de creixement.
Poder elevar el nivell econòmic propi de cada català i de Catalunya sencera, recaptant menys impostos.
Cada un dels catalans podrà disposar de més diners pel seu treball
La millora del benestar i dels serveis de sanitat, socials, pensions, transports, cultura i ensenyament, esportius,...
Gaudir de llibertat per a: decidir el nostre futur, a la nostra manera i a la nostra mida.

La llengua catalana

2010-11-01T12:14:00.000+01:00

La llengua catalana

Extensió geogràfica i nombre de parlants

El domini lingüístic català, a la riba occidental de la Mediterrània, s’estén des de la vila rossellonesa de Salses, vora l’estany del mateix nom, més al nord de Perpinyà, fins a la de Guardamar, a la desembocadura del Segura, més al sud d’Alacant i Elx. S’endinsa, pel nord, 250 km al llarg dels Pirineus fins a l’Alta Ribagorça, més enllà d’Andorra i el Pallars Sobirà, i, per l’oest, inclou la Franja de ponent i va estrenyent-se cap al sud –a través de l’interior valencià– en una faixa costera de 100 a 25 km. També pertanyen al territori de la llengua catalana totes les illes Balears, la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya, i diversos llogarets del Carxe, dins la província de Múrcia.
Dels quasi 13 milions d’habitants dels Països Catalans, n’hi ha un 4 % que no tenen com a llengua territorial el català: són la gent de les comarques occitanes de la Fenolleda i la Vall d’Aran i de les aragoneses o castellanes de l’interior i l’extrem sud del País Valencià. El cens del domini lingüístic català és, doncs, d’uns 12 milions de persones, de les quals si fa no fa el 75 % han nascut en aquestes terres i, amb la progressiva normalització, tenen dret a ser considerades totes catalanoparlants. La resta són població immigrada, la majoria de llengua castellana. Hi ha, encara, molts milers de persones que conserven el català entre els membres de les colònies catalanes a Europa –especialment a Madrid i a París–, Amèrica i, fins i tot, Austràlia.
Circumscrivint-nos a l’àrea europea, el català –amb 8 milions llargs de parlants– es disputa amb el suec el 17è lloc en una llista de més de 60 llengües, immediatament per darrere del grec (9,5 milions) i força per davant del danès (5 milions) o el noruec (4 milions), per exemple. Totes les llengües tenen la mateixa importància qualitativa, però també en quantitat el català és una de les llengües importants d’Europa.

Dels orígens al segle XVI

Com totes les llengües romàniques, el català deriva del llatí vulgar, d’una de les modalitats col•loquials del llatí que parlava el poble en el Baix Imperi. La caiguda de l’Imperi Romà al segle V i la consegüent fractura de la intercomunicació entre les terres que l’integraven conduí fins al segle IX a la definitiva diferenciació de les diverses llengües romàniques: el galaico-portuguès, el castellà i el català a Hispània, amb l’asturiano-lleonès i l’aragonès entremig, absorbides després en gran mesura pel castellà; el francès i l’occità a la Gàl•lia; el francoprovençal als Alps occidentals; el retoromànic entre els Alps Grisons i la Mar Adriàtica; l’italià amb «dialectes» prou diferenciats; el sard; el romanès.

         El català té com a focus els Pirineus orientals, on es refugià una part de la població cristiana –sobretot les capes dirigents– quan els àrabs envaïren també el nord-est del regne visigòtic, pels volts de l’any 720. En aquell reducte muntanyós, devia acabar de cristal•litzar-hi l’embrió de romanç que es parlava ja probablement a bona part de l’actual Catalunya abans i després de la invasió sarraïna. I ben aviat, al cap de dues o tres generacions, «exiliats» i «ocupats» es reagrupaven: ja en el transcurs de la segona meitat del segle VIII la «conquesta» carolíngia va anar avançant no tan sols pel nord dels Pirineus, sinó també pel sud fins al Llobregat. És l’anomenada Catalunya Vella. Caldria esperar, en canvi, fins a mitjan segle XII perquè culminés l’expansió dels comtats catalans per la resta del Principat amb la presa dels territoris de Tortosa i Lleida. En aquesta Catalunya Nova, tot i que l’empremta àrab hi és encara avui rellevant, els repobladors del nord no tingueren però tampoc gaires problemes per entendre-s’hi amb els naturals que havien conservat la religió cristiana i una mena o altra de «pre-català», menys nombrosos i més arabitzats com més trigaren a arribar-hi els «conqueridors»; d’altra banda, el parlar romànic de l’àrea interior dels Pirineus fins a Tortosa sembla que era més similar al del País Valencià que al de la resta del Principat. Fa de mal dir què en restava, del primitiu romanç, a les terres valencianes, quan el 1232 començà a conquerir-les la corona catalano-aragonesa, al cap de cinc segles de dominació musulmana! El fet és que, gràcies als repoblaments, la llengua ja ben desenvolupada de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova s’implantà també d’una manera compacta tant a les Balears (musulmanes des del principi del segle X fins als anys 1229-1287) com al País Valencià, on fins al principi del XVII coexistiria amb l’àrab de la nombrosa població morisca sense mesclar-s’hi –però sí rebent-ne més influxos que enlloc–, i on la participació aragonesa en la conquesta hi deixaria així mateix petjada lingüística.
         En la relativa homogeneïtat que caracteritza encara avui el català, hi han tingut un paper determinant les condicions geogràfiques, en particular l’eix comú per al trànsit humà, mercantil, comunicatiu –i, per tant, lingüístic– que ha format sempre l’espinada dels Països Catalans: la línia costera, tant per terra com per mar. La Via Augusta de l’època romana –que en part seguia rutes anteriors– venia a ser ja el que és avui l’autopista Perpinyà-Alacant.
         El factor geogràfic –ja la Via Augusta portava a Roma pel litoral de la Gàl•lia Narbonense– determina també l’estret parentiu del català amb l’occità. D’altra banda, la vinculació político-cultural entre les terres situades al sud i al nord de les Corberes fou una constant des de l’època visigòtica en què es gestaren totes dues llengües romàniques fins a la batalla de Muret (1213).
         Pirineus endins, val la pena d’esmentar la persistència fins al segle X de l’èuscar o una parla bascoide a les altes valls del Pallars i la Ribagorça.

Pel que fa a l’escriptura, en alguns textos llatins dels segles IX i X hi comencen a aparèixer mots catalans, que al segle XI són ja frases reveladores d’una llengua parlada no gaire diferent de l’actual. Del segle XII se n’han conservat ja fragments de prosa jurídica i documents entres. La forma de català escrit fixada des del segle XIII per la cancelleria dels reis catalano-aragonesos i la grandiosa obra contemporània de Ramon Llull han pogut servir de model lingüístic fins als nostres dies. Els estats mediterranis de Catalunya i Occitània anaven molt per davant de països «bàrbars» com França, Anglaterra i Alemanya en l’establiment d’una norma comuna per als registres cultes dels idiomes nacionals. Tots aquests pobles nòrdics trigarien encara ben bé dos segles a tenir un «estàndard» que facilités la comunicació supraregional.
Durant els segles XIV i XV, el català és una de les principals «llengües de cultura» d’Europa –per als àmbits mediterrani i germànic, més important que el castellà. Recordem l’ús administratiu que tingué a Sicília, a Nàpols, a Sardenya (fins a mitjan segle XVII) i, fins i tot, a Atenes. El Libre del consolat de mar era la base jurídica internacional arreu de la Mediterrània, on arribà a haver-hi una vuitantena de consolats catalans. El primer diccionari bilingüe de la Península Ibèrica d’idiomes vivents, el Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan alamany i lo alamany catalan, aparegut a Perpinyà el 1502, demostra com era d’important també el català per a l’Europa central.

Del segle XVI al segle XX

Ja des de la primeria del segle XV amb l’adveniment dels Trastàmares, i sobretot a partir del XVI amb els Àustries i els seus virreis, hi ha una progressiva castellanització del món cortesà i aristocràtic. Encara pitjor el centralisme borbònic, que –el 1659 a la Catalunya del Nord i entre el 1707 i el 1716 a l’estat espanyol– aboleix les institucions nacionals dels Països Catalans i pretén d’eradicar el català. I, després de la Revolució Francesa del 1789, el liberalisme jacobí no seria pas menys centralista. Són els segles de l’anomenada Decadència. El català perd prestigi i es dialectalitza. Continua essent tanmateix la llengua materna i de relació de burgesos, menestrals i pagesos, i continua tenint un cert ús literari, sobretot en els gèneres populars.
         Sobre aquesta base, la Renaixença obre el camí des del 1833 al redesplegament d’una literatura catalana d’ampli espectre i, més tard, al catalanisme polític, especialment al Principat, on la llengua pròpia torna a guanyar posicions fins i tot en les altes esferes de la vida social. En les dues primeres dècades del segle XX, tot el projecte col•lectiu de la modernització de Catalunya es fa en català. Sorgeixen multitud d’entitats cíviques i institucions culturals, entre elles l’Institut d’Estudis Catalans, que tindrà un paper decisiu en la normativització i la reunificació de la llengua.
         Després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, amb la Segona República Espanyola i l’Estatut del 32 els catalans del Principat accedeixen al ple ús públic de la llengua pròpia. El 1932 apareix el diccionari normatiu de Pompeu Fabra, i el mateix any la plana major de la intel•lectualitat valenciana accepta formalment la reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans.
         Però la República dura poc, i la Guerra d’Espanya porta el 1939 un règim totalitari que durarà quasi 40 anys i que vol tallar d’arrel qualsevol vel•leïtat de «separatisme» esborrant del mapa la llengua i la cultura catalanes. Les noves autoritats foragiten sistemàticament el català de l’escena pública: els rètols catalans són retirats i substituïts per rètols castellans; els noms dels carrers i les poblacions, castellanitzats o canviats; els llibres, la premsa i tota mena d’impresos –fins les targetes de visita–, prohibits. Es destrueixen tirades enteres de publicacions i es tanquen biblioteques. Un hom no té dret ni al nom de pila en la llengua pròpia. Sota el lema «hable usted cristiano», es desencadena també una ferotge campanya contra el català parlat: l’expulsen de l’escola, de la universitat (on, a més, molts professors han d’exiliar-se), de la ràdio, de l’administració; si et denuncien per parlar català, perds la feina. A fi de bandejar totalment el català de les escoles, els mestres catalans són depurats en massa, o traslladats fora del país, i vénen milers de mestres castellanoparlants amb una missió espanyolitzadora. Puja així tota una generació de catalans que no coneixen cap manifestació pública en la llengua materna i només saben escriure en castellà –n’hi ha, però, que aprenen a llegir en català a casa.
         La dictadura de Franco hauria pogut ser mortal per a la llengua catalana. Si ha sobreviscut, és, òbviament, perquè –tret de les famílies burgeses més addictes al règim– la majoria dels catalans l’han mantinguda com a llengua familiar i de relació. Aquest alt grau de lleialtat lingüística s’explica, entre altres raons, per la consciència de pertànyer a una comunitat diferenciada que té una història secular, pel pes específic de la cultura catalana –no sentida com a inferior a l’espanyola– i pel fet que, en l’època franquista, lluitar per la llengua pròpia era lluitar contra el feixisme i per la democràcia, amb la qual cosa el català adquiria el caràcter de llengua de l’alliberament i el progrés.

Viatge dialectològic

Totes les llengües de cultura solen posseir dues modalitats de llengua. Una, la literària, l’estàndard, unitària, subjecta a unes normes, que facilita la comunicació entre els membres de la comunitat lingüística. L’altra, la històrica, disgregada, reflex de contingències històriques, accidents geogràfics, relacions amb l’entorn natural, creences atàviques, variables socials, etc.; llengua històrica, és a dir, el conjunt dels seus dialectes, dels seus parlars, més o menys diferenciats, però units per un denominador comú, vertebrats en una mateixa llengua. D’aquestes diferències volem parlar, a un nivell «light»; diferències que permeten identificar, a través de la llengua, de les seves característiques, la procedència geogràfica del nostre interlocutor. Un poeta francès, Zamacoïs, ja ho deia: «Avoir de l’accent, c’est parler de notre pays en parlant d’autre chose».

És bo que coneguem el nostre mosaic dialectal, que arrenca de la profunditat de la història i que ha sedimentat en forma lingüística la psicologia, les inquietuds, la creativitat del nostre poble. Un coneixement dels nostres països ha d’anar forçosament lligat a un contacte amb la seva gent a través del pont de la llengua. Una conversa amb els pescadors, amb els pagesos, amb els muntanyesos, a més d’una lliçó de llengua, ens mostra les meravelles de la diversitat.

El centre

Farem, doncs, una mica de turisme lingüístic a l’interior del nostre domini. I començarem pel català central de comarques com Osona, el Bages, el Baix Llobregat, el Barcelonès, etc.
         El català central, com tot el català oriental, té una característica emblemàtica: les vocals no accentuades a i e coincideixen en una mateixa pronunciació «neutra» (æ), com en els mots manar i menar, pronunciats iguals (mæná), i la vocal no accentuada o coincideix amb la pronunciació de la u, com en els mots coqueta i cuqueta, ambdós pronunciats iguals (kukétæ). El contacte de llengües fa substituir, en alguns àmbits, la æ per la a (en lloc de casæ es diu casa).
         Si ens passegem per la Plana de Vic, sentirem fuia, cuiera o abeia en comptes de fulla, cullera o abella: és el fenomen anomenat «iodització»; festivament hom se’n burla amb denominació de «els de la paia a l’ui». Es tracta d’una evolució antiga, però subestimada com a vulgar des del segle XV; per això es troba en recessió; les causes són la llengua escrita, el model barceloní i l’escolarització, que han apostat per la ll.
         Si orientem els nostres passos cap al sud, cap al camp de Tarragona, el manteniment de la v labiodental de vi, vaca, veritat, com a l’edat mitjana, ens assenyala que som en una àrea perifèrica de Barcelona, tot i formar part del dialecte central; ara bé, no els hem de carregar més v de les que els corresponen històricament, de manera que quan algú us digui que «A Valls venen vi vo i varato» veiem que és una manera exagerada de riure’s d’aquest tret fonètic per part d’algú de fora de l’àrea. Criden l’atenció també duplicacions dels sons ny i ll en mots com canynya ‘canya’, relllla ‘rella’ o cunynya ‘cuina’; variants com el demostratiu aqueta ‘aquesta’ o la forma verbal deix per deixa.
         Indicis d’una transició del tarragoní cap al català occidental són la i pronunciada que precedeix la š i la ž de faixa i afeigir (en lloc d’ésser només signe gràfic mut), els plurals amb n restituïda (hòmens) o el pronom feble mos ‘ens’ («mos diu»).
         Si enfilem la Conca de Barberà, fronterera amb el català occidental, sentirem lis vaquis, el colzi, (ell) canti, etc., on la e ha extremat el seu tancament passant a i. Amb la frase: «Mari, lis sopis són calentis. –Doncs, bufa-lis que seran fredis», els parlants d’altres pobles parodien aquesta habitud fonètica. Els dialectòlegs en diuen «parlar xipella».

El nord

Si ara ens encaminen cap al nord de Barcelona, cap a la Costa Brava, ens sobtarà sentir de la boca d’un mariner es capellà, s’a(r)bre, es capellans, es a(r)bres, ses olives; és a dir, notarem que salen, que usen l’article es, sa, es, ses en lloc d’el, la, els, les. Fins al segle XIII, l’article salat va conèixer un ús vivaç en català, sobretot oriental, i sostingué una lluita aferrissada amb el, la, que acabà imposant-se, menys a la trinxa costera que va de Blanes a Begur així com a Cadaqués (i les Balears) que conserven es i sa. Topònims de fora d’aquesta àrea com Sant Just Desvern (=des vern), Sant Joan Despí (=des pi), Sant Climent Sescebes (=ses cebes), etc. en són precioses relíquies.
         A mesura que ens acostem als Pirineus, notem uns altres aires lingüístics. En una faixa que comprèn la part septentrional de l’Alt Empordà, la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya podem sentir col, olla, hora amb o tancada, i soms ‘som’, al cim de ‘sobre’ i alguns altres trets, com canti ‘canto’, la fred, iré ‘aniré’, que fan d’aquests parlars l’antesala del rossellonès.
         En creuar la serra de l’Albera, el català pren un altre color. Gabriel Alomar parlava d’una «transfiguració ultrapirinenca». Les causes són diverses: la lateralitat de l’àrea, que l’empeny cap a l’arcaisme, la contiguïtat de l’occità, que l’aproxima de bona hora a les solucions gal•lo-romàniques, i des del segle XVII, la pressió del francès, que es vigoritza des del segle XIX. A la Catalunya del Nord no sols les o no accentuades sinó també les accentuades tancades han passat a u: cançú ‘cançó’, musca ‘mosca’. Vet aquí una frase prou expressiva: el gus rus de la turre de Canigú. La š apareix rarament en posició final (pei ‘peix’, calai ‘calaix’, però peixos, calaixos). Si pel carrer oïm es peus, es diumenges, no hem de pensar que estem davant l’article «salat» sinó que es tracta d’una assimilació d’els peus, els diumenges. Elements gramaticals del català literari que no són vius en el codi col•loquial, tenen vida aquí: qualque, qualcú(s), quelcom, llur. Si pregunteu per un carrer de Perpinyà, potser us respondran: «Ho sé pas», on la negació cau solament sobre pas. Mots com belleu ‘potser’, cornes ‘banyes’, cilles ‘celles’, veire ‘got’, teta ‘mamella’ han arribat de més enllà de les Corberes, però de molts segles enrere. L’hegemonia del francès ha empeltat força interferències com mere ‘batlle’, muleta (del fr. omelette)‘truita’, ancra ‘tinta’ o la manca d’esdrúixols (sil•laba, botanica; amb l’accent a la penúltima síl•laba), imputable també a l’adstrat occità.
         Quan arribem a l’altiplà del Capcir, el parentiu amb l’occità és més fort. Ho testifiquen la -s- mantinguda de rasó ‘raó’, possessius com miu, tiu, siu, mots com tampar ‘tancar’, tet ‘teulada’, o un començament de palatalització que ha canviat la u en oe (com la ö alemanya): toe ‘tu’, poeja ‘puja’; veritable dialecte de transició entre occità i català.

Les Balears

Una visita a les Balears ens portarà grates sorpreses lingüístiques. Les mostres d’arcaisme alternen amb les d’innovació a causa de la insularitat. La iodització (paia per palla, ui per ull) i l’article «salat» (es cavall, es cavalls, ets al•lots, sa somera, ses someres) ens recorden una colonització realitzada amb gent de la Catalunya oriental, especialment de la faixa costera; també ho fan la æ neutra en posició accentuada de verd, ceba, cadena, rebre, que coneixien els repobladors peninsulars, però que ara criden molt l’atenció de cada català de terra ferma, o les desinències –am, –au del present d’indicatiu (cantam, cantau) o la desinència zero de (jo) cant ‘canto’, pos ‘poso’, patesc ‘pateixo’. Mallorca (tret de Sóller) no ha tancat en u la o no accentuada (collar, colom, posar). La força innovadora és visible en els canvis de k, g en certs contactes vocàlics: kiap ‘cap’, guiana ‘gana’, pròpia d’alguns parlars mallorquins, i les assimilacions consonàntiques com bots ‘boscs’, cats ‘caps’, pors ‘porcs’, tens ‘temps’, set sabates ‘ses sabates’, etc., de Mallorca i Menorca. Aquesta i Eivissa, que fan u totes les o no accentuades (cullar, culom), fonema d’una gran freqüència, mostren a primera vista més afinitat amb el català de Barcelona que Mallorca. Menorca afegeix com a característca pròpia, després de 66 anys de presència britànica al llarg del segle XVIII, una colla d’anglicismes com boínder ‘balcó amb vidriera’, xoc ‘guix [d’escriure a la pissarra]’, mèrvols ‘bales [de jugar els nens]’. Eivissa, més pròxima a la costa valenciana, ha tenyit el seu lèxic de força valencianismes: gord ‘gras’, paloma ‘papallona’, calbot ‘cop al cap’, dacsa ‘blat de moro’, etc.. Altres característiques separen Eivissa de les Balears estrictes, com són la manca d’assimilacions (ses sabates) i el manteniment de l’antiga variant es d’article masculí plural davant mot començat amb vocal (es àsens, enfront del mall. ets ases).

L’oest

Si tornem a la costa catalana i des d’aquí ens endinsem en la terra ferma, ja en la conca del Segre i de l’Ebre, notem que en mots com casa i pare, les vocals no accentuades sonen més «clares» que en català oriental, és a dir, es pronuncien com la a i e castellanes, llevat del Segrià i les comarques veïnes, on la a, en posició final, tot palatalitzant-se, ha passat a una e mitjana o oberta, la que apareix en Lleide ‘Lleida’, case ‘casa’ etc. Aquesta distinció evita homonímies entrebancadores, car no confon sogre amb sogra, o palet amb pelet, com fan els parlants orientals. Aquesta i altres característiques s’estenen també per la part meridional del domini, pel País Valencià, que forma part del domini del català occidental: la o no accentuada mantinguda com a o diferenciada de la u (donar i no dunar); la i pronunciada que precedeix la š intervocàlica o final (kaiša ‘caixa’, koiš ‘coix’) i la z intervocalica(afeigir ‘afegir’); la š i z inicials o postconsonàntiques que sonen africades (txic ‘xic’, tjove ‘jove’); les formes verbals incoatives que es fan en -i- i no en -e- (patix ‘pateix’, servix ‘serveix’); un conjunt de mots com espill ‘mirall’, corder ‘anyell, be’, romer ‘romaní’, melic ‘llombrígol’, etc., que sovint presenten afinitats amb el lèxic castellà o castellanoaragonès.
         Ara bé: l’àrea que anomenem català nord-occidental, de Montsià cap al nord, coneix unes característiques pròpies: l’article lo (lo camí); unes desinències del present de subjuntiu en -a, -es, -e, -en (que faça, faces, face, facen) que alternen en -o, -os, -o, -on (que faço, faços, faço, façon) més aviat subestimades; la desinència -essa de la primera persona de l’imperfet de subjuntiu (volia que jo cantessa). Però també trobem subconjunts dins aquest conjunt del català nord-occidental. Si anem al Pallars, més amunt de Tremp, ens colpiran frases com volive, pro no podive ‘volia, però no podia’, amb la desinència -iva dels verbs de la segona i tercera conjugació; no ho faré cap ‘no ho faré pas’; aguest no vol puià ‘aquest no vol pujar’.
         Si ens encaminen més cap a l’oest, cap a la Ribagorça, podrem sentir altres novetats com la conversió de la l darrere consonant en ll (pllorar ‘plorar’, cllau ‘clau’, fllor ‘flor’); l’ensordiment de la g de germà en txermà i de la s de casa en cassa; els plurals femenins en -as (donas ‘dones’); o mots com poller ‘galliner’, canuda ‘aixeta’, cotxo ‘gos’. És, doncs, una part del nostre territori lingüístic veritablement interessant per a «parar l’orella».
         Tot baixant pel curs del Segre i de l’Ebre, arribem a Tortosa, el centre d’una altra modalitat nord-occidental, atractiva també, el tortosí, on diuen (ell) canta (i no cante, com a la resta de la modalitat); vols que cantéssem una cançó? (i no vols que cantem una cançó?), on apareix l’imperfet de subjuntiu en comptes del present; adverbis com vamà (que) ‘potser, segurament’; mots com xampaina ‘vi blanc’; aragonesismes com lligallo ‘camí ramader’. La contigüitat amb el valencià explica coincidències amb aquesta modalitat meridional: pacaquí ‘cap aquí’, pacallà ‘cap allà’, estall ‘preu fet, escarada’, boçar ‘vomitar’. Més a l’oest, ja al Matarranya, ens trobem amb l’originalitat de la partició de la e oberta arcaica en dues vocals, ié o iá (corrieu, corriau ‘correu’, prieu, priau ‘preu’).

El sud

Si continuem la nostra passejada dialectal, un cop franquejat el riu la Sénia, tot i ser conscients de trobar-nos dins una prolongació meridional de trets del català nord-occidental, anem entrant, a mesura que avancem cap al País Valencià, en una àrea de canvis i innovacions afavorits per la condició perifèrica, la llarga presència aràbiga, les reminisències aragoneses i el contacte amb el castellà.
         La transició és jalonada per l’aparició del sufix -ada reduït a -à (cremà ‘cremada’) o l’auxiliar de primera persona ha ‘he’ (ha cantat ‘he cantat’), després per la desinència -e de primera persona del present d’indicatiu (cante ‘canto’) i els infinitius en -r clarament pronunciada (cantar, i no cantá), més al sud per la desinència -a de tercera persona del present d’indicatiu ([ell] canta) i la pronunciació audible de la -t final dels grups –nt i -lt (vent, molt); Raimon, en la seva cançó famosa, canta: al vent (i no al ven). L’empremta aràbiga es manifesta en l’onomàstica i en una bona colla d’apel•latius (moixama, bellota ‘aglà’), l’aragonesa en mots com carcallada ‘cop de rialla’ i la castellana en la forma verbal eres ‘ets’, l’absència del pronom adverbial hi («Aniras a València? No, no aniré») i un seguit de mots.
         Entre Algar i Almenara, d’un costat, i Alzira, de l’altre, pronunciacions com cassa ‘casa’ i biatxe ‘viatge’, com a Ribagorça, ens indiquen que som en el valencià apitxat. Més al sud, el valencià meridional acusa un cert pòsit arcaic al costat de la interferència castellana. El brial ‘enagos’ té ressonàncies medievals enfront de castellanismes crus com encarnat ‘vermell’, surc ‘solc’ i d’altres, densos més enllà de la línia Biar-Busot, on, a més, apareixen nombroses caigudes de la -d- intervocàlica (sea ‘seda’) i canvi del diftong -ou- en -au- (pau ‘pou’, nau ‘nou’). Notem, finalment, que Tàrbena i, en menor grau, poblets de la Vall de Gallinera mantenen alguns mallorquinismes (l’article salat, l’article personal en, jugar a conillons ‘jugar a cuit’, etc.) a conseqüència de la colonització d’aquestes terres a principis del segle XVII per 150 famílies mallorquines.

         Hem conegut, doncs, mallorquinismes al País Valencià, valencianismes a Eivissa, l’article salat de la Costa Brava catalana que s’ha estés a Mallorca i les característiques que uneixen Menorca a Barcelona com les que uneixen les comarques catalanes de l’interior amb el País Valencià. I així hem conegut no sols les varietats dels diferents parlars catalans sinó també la interrelació entre ells: aquest és el món tan ric de la llengua catalana.

Teresa Schreibweis
Frankfurt am Main

LA SECTA DELS IGNORANTS

2010-10-31T02:48:00.001+02:00

Les sectes són grups plens d'entusiasme, integrats per homes i dones, associats voluntàriament que creuen i detecten la veritat i la solució, excloent radicalment a la resta de la gent.

Es caracteritzen principalment per emprar tècniques de persuasió i de seducció com a mètodes d'influència social. Acostumen a emprar a més situacions de desorientació social com desastres naturals, crisis socials o terrorisme, per reafirmar la seva falsedat. Son radicals i persegueixen les crítiques formulades en contra seva.

Sempre havia pensat que els sociates no disposaven de tota la informació, que els seus mandataris els amagaven les dades, que possiblement tots eren de lletres i no sabien sumar, però cada cop més m'adono que son com una secta que és mou pels designis de quatre "gurú's" aprofitats. Una secta d'ignorants, si, d'ignorants que no es preocupen d'esbrinar el que i el com, que no admeten ni les seves pròpies dades del espoli fiscal, que no admeten mai, però mai, les grans errades comeses i, el que és pitjor de tot, no escolten ni volen escoltar, vet aquí tots els ingredients necessaris per catalogar-los com LA SECTA DELS IGNORANTS.

Dissortadament a Catalunya encara ni ha molts saltant de rama a rama que voten PSC i no entenen allò dels 60 milions diaris d'un espoli escandalós, abusiu, creixent i sense final.

Catalunya, és el país més generós (espoliat) del mon amb un 10,2% del PIB (a Alemanya no és pot excedir del 4%, a EE.UU. del 2,5%, a Canada del 2%, a Austràlia de 2%).

Arreglar-ho ens permet aconseguir realitats: millor nivell de vida, millors prestacions socials, millors infraestructures, millors possibilitats pel desenvolupament empresarial català, més feina i més recursos per aconseguir treure'ns la crisi de sobre, etc..i no ens cal "vendre fum" doncs dos i dos fan quatre, no vint-i dos com diuen els sociates.

Com és pot ser tant curt???

Quina fractura social hi ha d'haver si tots els catalans poguéssim disposar de 1.000€ més a cada mes de l'any per fer el que ens roti???

Quina fractura social hi ha d'haver quan el que es pretén és millorar les pensions, les beques des estudiants, les infraestructures, les prestacions en general???

Quina fractura social hi ha d'haver quan el que és pretén és que hom visqui millor???

Perquè no ho volen entendre??? Perquè no ho volen explicar???

soc boig o m'estic tornant boig???

2010-10-31T02:28:00.001+02:00

Cada dia que passa tinc menys ganes de lluitar..., entre los Jimenes los Santos, Tele Madrid, Infoeconomia, l'Albertito Ribera dels collons, els ganàpies del PP i tot els ignorants espanyolistes del PSC m'estan fer perdre la fe amb el genere humà.

Perquè m'he d'encendre la sang, emprenyar-me, enneguitar-me, si desprès de tot, per quatre galifardeus sense coneixement tornarà a governar lo PSC, amb lo que representa d'endarreriment i d'ignorància... o, potser ho fa lo CiU d'en Mas, amb les seves ansies de poder i de munyir la vaca uns quants anys, sense tenir present Catalunya.

Ara és el moment clau per aconseguir la independència d'Espanya i d'uns espanyols que ni ens volen ni ens respecten, que fan tot el possible per reduir-mos a la mínima, per humiliar-nos i fer-mos parlar en castellà a tots... i a sobre foten-se, jactant-se i cagant-se amb nosaltres.

Vagi on vagi de casa nostra sols sento parlar amb castellà (Barcelona, Mataró, Granollers,Tarragona,Calella, Sabadell, Girona, Ulldecona, etc..), sols sento menyspreus a Catalunya i al català, i constantment tinc basques i ganes de vomitar, ja no se com superar-ho ni quin antídot prendre... estic acabat, amb les esperances perdudes i amb la moral per sota de la sola de la sabata...

Somnio amb l'Arias Navarro dient la famosa frase: Catalanes (snif, snif), Espanya a muerto!!!

També somnio que tots els espanyolistes de Catalunya es dissolen: "de pols ets i en pols et convertiràs", quedant una terra totalment abonada, fèrtil, neta, amb floretes i sense tantes mosques, serps, rates i escarabats.

Potser la meva ment ha traspassat la barrera de la llum i estic boig... com que boig? com una puta cabra... pa tancar-me al manicomi.

SIGUEM CONSEQÜENTS: VOTEM INDEPENDÈNCIA

2010-10-15T01:49:00.001+02:00

El proper 28 de novembre els catalans estem cridats a les urnes i hi ha una intuïció generalitzada que aquestes no són unes eleccions més, com aquelles que ens comminaven a anar a votar a un partit espanyolista d’esquerres perquè no guanyés un altre partit espanyolista de dretes. Aquestes són unes eleccions en clau catalana i ens hi juguem molt; per tant ens hem de mobilitzar, no s’hi val quedar-se a casa.

Patim anualment d'un espoli fiscal xifrat en 22.000 milions d'euros (60 milions d'euros cada dia), els quals se’n van a una Espanya que, sense dissimular el seu desvergonyiment, encara ens titlla d’insolidaris i de massacrar la llengua castellana. El més greu de tot això és que aquesta Espanya té els seus servidors a Catalunya, ja sigui en forma de partits espanyolistes o d’altres que, sent catalans, atenen els seus interessos de partit o particulars, tot embolcallant-se amb la senyera i fent invocacions a la nació, però oblidant-se que les necessitats d’avui passen per tenir un Estat propi que ens permeti desenvolupar totes les nostres capacitats. I això no ens ha de fer por: si altres països menys desenvolupats que el nostre, com Montenegro, Lituània o Eslovàquia ho han aconseguit, nosaltres no n’hem de ser capaços?

Per tant, és molt important que l’independentisme entri al Parlament, encara que sigui perquè la seva presència condicioni les polítiques als altres, i posi en evidència la seva contradicció, la de dir-se catalans i actuar com espanyols. I si no s’ha pogut aconseguir que es fes una sola candidatura, això no ens ha de desanimar, perquè una o altra, o les dues, seran al Parlament, si som conseqüents i anem a les urnes el dia 28 de novembre i dipositem una papereta, ja sigui la de Reagrupament o la de Solidaritat.

Visca Catalunya lliure!

Nosaltres i ells - Ells i nosaltres

2010-09-15T08:14:00.000+02:00

Moltes situacions al voltant nostre es polaritzen "nosaltres o ells".

Sense importar el tema, hi ha qui pensa d’una manera i qui pensa lo contrari. Canviar aquesta polaritat per un altre punt de vista que signifiqui un gran "NOSALTRES" no es gens fàcil. Menys quan prenem partit per quelcom.

Quan no ens sentim "tant diferents" d’aquells que no veuen les coses com nosaltres, te lloc quelcom especial. La consciencia de que "ells" son també "nosaltres", ens fa menys arrogants a l’hora d’argumentar i pot ajudar-nos a un major apropament... i a cercar solucions per tothom.

Visca Catalunya!!!

LES MENTIDES DELS FEDERALISTES

2010-09-14T00:03:00.001+02:00

(Avui he rebut per em@il aquest escrit i em sap greu no saber-ne qui és l'autor, perquè caldria felicitar-lo).

L'Avui publica (12-09-2010) un article de Jordi Font on es torna a predicar la via del federalisme com a panacea del possible encaix de Catalunya dins l'estomac de l’Estat espanyol. Durant aquest estiu m’he procurat informació al respecte; he llegit llibres, articles, he consultat amb experts, he parlat amb polítics de tot color i n'he tret algunes conclusions: El federalisme no és possible en un Estat no reformat i de curtes mires democràtiques com ho és l’Estat Espanyol; el federalisme no és possible amb l’Espanya de l’actualitat com tampoc ho era de la de fa 100 anys (ara bé la d’aquí a 100 anys no ho sé, potser hauran evolucionat).

Aquesta és la primera pedra en el camí que topen els partidaris del federalisme i que ho intenten de totes maneres amagar.

Jordi Font, ens parla des de la ingenuïtat premeditada o potser des de la consigna de partit qui sap, però això d’intentar presentar a l’Estat espanyol com un Estat que faria possible el federalisme plurinacional de totes les nacionalitats que l’integren, en detriment de l’Espanya única (que és el model que s’està imposant de manera ja irreversible) és si més no, un insult a la intel•ligència.

Vostè creu senyor Font que la majoria de ciutadans de Valladolid o Salamanca, per posar un exemple, estarien disposats a renunciar al seu paper preponderant, en un Estat on valora per sobre de tot allò castellà? En quin món viu? Només hi ha una resposta, en el món del PSC. El federalisme plurinacional, que nega les sobiranies absolutes que vostè propugna, abans de tot hauria de negar la pròpia sobirania espanyola, absoluta i centralista a més no poder.

Dins l’Estat espanyol no és possible aquell pacte entre iguals que promou les interdependències entre els pactants i la seva projecció internacional. No voler veure això és pervers. Aquest federalisme plurinacional que vostè i el PSC predica (quan Ibarra o Guerra estan fent la “siesta”), és una utopia perversa dissenyada per a mantenir les coses tal com estan sense que ho sembli, i així d’aquí a uns anys haver eradicat totes les discrepàncies nacionals de Bascos i Catalans.

Van jugant si més amb la bona voluntat de l’electorat que veu en les seves paraules una opció moderada, que integra a tothom i que no exclou a ningú, però la realitat és diferent. Vostès volen senzillament castellanitzar Catalunya i ho fan d’una manera subtil, progre, i es presenten (com sempre han fet les esquerres) com els “guais” de la pel•lícula, (a Lennin si no el van fer Sant, poc li va faltar). L’Estat espanyol mai actuarà de la forma que vostès prediquen de la mateixa manera que la Unió soviètica no va respectar en absolut les ètnies i nacionalitats que formaven part d’aquell monstre anomenat URSS.

El compromís democràtic que vostè demana senyor Font per fer front al nacionalisme espanyol imperialista i franquista no es realitzarà. S’hauria de re-educar la ciutadania espanyola de dalt a baix, s’haurien d’abolir les institucions hereves d’aquesta concepció imperial i franquista com és la monarquia. S’hauria de re-definir estructuralment l’Estat, s’haurien de modificar els nuclis de poder fàctic…, en definitiva, hauria d’irrompre una mena de revolució burgesa sinó proletària, per a fer creïble aquesta via del federalisme. Espanya hauria de ser una República popular i democràtica, sobretot democràtica. Empresa difícil certament, com molt bé diu, i jo afegeixo que la viabilitat futura d’Espanya és fosca, molt fosca. Tinc el pressentiment de que anem cap a un desastre col.lectiu de proporcions considerables. És sols un pressentiment, tant de bo vagi errat!

Una altre proposta per anar deixant les coses tal com estan és la via de la con-llevancia de nacionalismes inversos (català i espanyol), en definitiva la via de CIU.

Aquest paripé passa per no qüestionar des de Catalunya l’Estat uninacional i centralista espanyol (per tant un greu error, ja que l’Estat espanyol necessita ser qüestionat fins a la mèdula) i conformar-se a anar arrancant miserables contrapartides a canvi de vots parlamentaris (tal com ha fet sempre CIU), quan el govern espanyol ho necessita. CIU ha pactat i pactarà tant amb el PP, com amb el PSOE. Aquesta opció reposa en l’immobilisme social, i mai arriscarà rés en detriment de tenir la panxa contenta. És la postura del poruga, del conservadorisme carrincló. És si més no un nacionalisme català d’arrel eclesial que no dubtarà ni un moment a demanar un retorn involutiu cap el pujolisme, malgrat les seves bases joves i burgesetes reclamin a mitja veu la independència.

Els nostres partits polítics amb representació parlamentària no han sabut reaccionar davant els canvis socials. El PSC continuarà apel•lant a un federalisme que, senzillament és inviable, ja que per a un acord entre dos que alteri les regles del joc (tal com ho he intentat expressar), sempre calen dues voluntats fermes, situades en el mateix pla de decisió política i de poder, calen si hem permeteu dos Estats. L’autonomisme a Catalunya ja no porta enlloc. I l’Estat espanyol, és adir Madrid, només acceptarà una asimetria: la que beneeix el règim financer del País Basc i Navarra, quelcom que fins i tot Franco, en certa mesura, va permetre. La reivindicació del concert econòmic que proposa CIU xoca amb aquest realitat, és si més no un enverinat caramel electoral, per atraure els vots que estan entre CIU i ERC.

Com diu Toni Strubel: és l’hora de mullar-se. Com diu Joan Carretero: Independència, ara si, ara toca. Aquesta és la tercera via. Si a les properes eleccions triomfa la sociovergència o el tripartit, s’hauran posat les bases de la nostra derrota política i social més importants dels últims temps. Hem de tenir present que la deriva espanyola del PSC i del PP serà implacable. S’ha anat gestant de manera tentacular, controlant els mitjans i l’opinió pública. Ens ho estan dient a diari, ja no calen metàfores ni subterfugis, cada cop menys. Si no som capaços de reaccionar després de tot el daltabaix de l’Estatut, després de tota la bona feina de les consultes populars, després de tot el ridícul que ha fet la nostra classe política en aquest darrers anys potser cal replantejar-nos qui som i cap a on volem anar. Potser no ens mereixem ser una nació, car qualsevol poble o ètnia amb les mateixes capacitats polítiques i culturals, empresarials i comercials, un poble civilitzat com el nostre ja faria 200 anys que seria independent. La desunió és una cosa que ens identifica, forma part d’aquell individualisme ibèric tant característic, que ja van detectar els Romans. Hem d’aprendre a lluitar políticament amb aquest factor: l’independentisme tindrà molts caps, per tant la força real a les urnes i per tant la representació parlamentaria serà menor que la realitat que es vol representar. Tant de bo la unió dels catalans, cap el sentiment de la independència fos una realitat, superant partidismes i particularismes. Madrid sempre ha sabut que nosaltres mateixos ens dificultarem el camí. El temps real juga a favor d’Espanya. La involució espanyola es veurà a les properes eleccions estatals quan el PP aconsegueixi la majoria, per a que quatre o vuit anys després torni a guanyar el PSOE i torni la musiqueta del federalisme i així “por los siglos de los siglos”.

Les properes eleccions són cabdals. Tothom ho sap, fins i tot “el passota de la política”. La tensió anirà creixent. Ara només és palpable en la seu dels partits polítics, però la cosa anirà a més, fins que es manifesti en els carrers. En aquestes eleccions s’avaluarà la consciència del votant, més que mai, i s’examinarà la seva capacitat per a la responsabilitat política. Si no som prou responsables políticament no podem tenir un Estat, i haurem de ser sempre “los mandaos”. Si no som responsables políticament no podem tenir el dret a decidir, i cap país del món ens prendrà seriosament. Si no acceptem aquesta responsabilitat, que implica un canvi profund i ferm no podrem esdevenir mai un Estat, i ens haurem de conformar amb aquest vaixell a la deriva que es diu Espanya.

El pròxim 28 de Novembre voteu amb la raó i el cor. No serviran els càlculs maquiavèl•lics del vot estratègic, ni el vot en blanc, i molt menys l'abstenció.

Voteu la via de l’independentisme, qui no arrisca no avança.

Visca Catalunya!

QUI T'HO HA DIT?

2010-08-16T04:05:00.001+02:00

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu.

En aquell temps Jesús s'adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".

Sempre que hi ha qualsevol enrenou recordo les paraules del meu avi: Qui t'ho ha dit?, doncs el mes important era saber d'on sortia la noticia, si el que l'escampava era un poca-solta o algú amb seny.

Ara però, se'm fa difícil seguir les paraules del meu avi: els polítics avui diuen blanc i demà negre, els famosos surten a la tele per escampar foteses, als capellans no els entenen ni els seus parroquians, els dels drets humans defensen als malefactors, hi ha més respecte pel gat del carrer que pel veí de casa i la paraula donada és llei per pocs de nosaltres. A sovint em costa diferenciar la realitat de la ficció, dubto al desxifrar quin programa es el real, si Polònia o Telenotícies Vespre.

Tot i així encara tinc esperances: crec sincerament que Catalunya aconseguirà força avenços cap a la seva independència, impulsats majoritàriament pels ciutadans i no pels polítics, que ja poden començar a fer les maletes puix no els votarà ni sa mare a les properes eleccions.

Una historia val mil afirmacions

2010-08-15T13:42:00.008+02:00

Si a una reunió us digues "Us explicaré amb detall les característiques macroeconòmiques del Govern Català" i començo a enunciar les dades que surten a la pantalla, probablement pensareu "Com puc sortir d’aquí i escapar-me?". I és cert que d’aquesta manera no us ajudo gens a entendreu...

Però si us pregunto “voleu que us expliqui el que va fer l’Alcalde de Vila Cuca per tal d'aconseguir que els moros fonamentalistes no fossin un problema?", la vostra reacció possiblement seria "Sí, m’encantaria escoltar-la".

Tots ens trobem a sovint en situacions en les que hem d’ensenyar o explicar quelcom a altres companys, ciutadans i/o premsa. Sigui quin sigui el motiu, les histories son una forma d’ensenyar molt efectiva.

Sens dubte, la millor manera d’ensenyar es amb l’exemple. La segona, es explicar una historia que serveixi d’exemple. Les histories permeten a les persones descobrir les coses per elles mateixes. Per exemple, dir "aquí valorem a les persones" no significa res. Però explicar l’historia d’un cap que va ajudar a un empleat quan va passar problemes familiars, farà comprensible el significat de valorar les persones. Si una imatge val mil paraules, una historia val mil afirmacions.

Succeeix que les persones ens submergim dintre l’historia. Experimentem com si la haguéssim viscut i l’idea que volíem transmetre es torna pròpia.

Las persones no volem mes informació. Estem saturats de dades i necessitem missatges amb els que creure. Les histories han estat molt populars des de fa milers d’anys i s’han utilitzat per diferents propòsits, no sols per entretenir o transmetre informació, sinó també per promoure la innovació, preservar una realitat ... o canviar-la!

Els nostres polítics sempre han interpretat malament el missatge al confondre historia amb conte xinés i és limiten a explicar-nos somnis de mal pagador.

La classe política d’avui en dia no és ètica per la societat, doncs sols ho és pel partit polític que representa, tampoc té una deontologia pròpia, doncs fa servir regles i obligacions dictades per interessos econòmics. La política s'ha convertit en un espectacle on els polítics cerquen el poder, deixant de banda al poble.

Els polítics d’avui en dia no cerquen solucions a problemes reals, ni tampoc planifiquen a llarg termini. La seva única preocupació és mantenir l’estatus del partit que representen i guanyar eleccions, utilitzant una de les tècniques més antigues de la raça humana, l’engany.

Tenen un vocabulari molt limitat: sols utilitzen les conjuncions si i no i tots els exabruptes.
El seu Arc de Sant Martí és simple: sols contempla el blanc i el negre.
La seva temporalitat és a curt termini: sols tenen en compte els períodes electorals.
La seva màxima és: Oposició a la oposició.
Com a qualsevol associació, ni ha quatre de bona fe i noranta sis que hi son per passar l’estona, però ull, no oblidem que la política no és un joc.

Estem perdent l'oportunitat de viure millor

2010-08-14T20:06:00.001+02:00

Si deixem les raons identitàries en un costat i ens centrem al dia a dia:

Qui pot defensar l’espoliació que patim tots els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans?

Qui pot defensar per raons identitàries que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?

Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiants de Madrid rebin el 58%?

Qui no voldria veure augmentada per meres qüestions identitàries la renda per càpita anual dels catalans en uns 2.400 € a l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?

Qui pot defensar que el "Ministeri de Cultura" faci una despesa anual per cada espanyol de 47 € i per cada català només de 5€

Qui voldria viatjar per pures qüestions identitàries amb el 40% dels trens construïts per l'estat durant la dècada dels 70 (que es van considerar obsolets) i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4%?

Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel de Economia Aplicada en l'UB el passat mes de maig?

Qui pot defensar per causes identitàries que 1 de cada 3 anys el Ministeri de Foment no inverteixi res de res a Catalunya?

Qui vol, malgrat ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que sofreix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?

Com a resident en Catalunya, qui pot tolerar, per qüestions identitàries, que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen al mig-ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?

Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20 km d'autovies mentre que a Madrid se'n facin prop de 900 Km en idèntic període?

Per motius identitaris es pot acceptar i protestar quan en Catalunya només s'inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyola anual malgrat aportar el 22% del mateix PIB espanyol?

Realment les raons identitàries compensen el greuge que hem sofert per exemple amb el TGV? A Catalunya, pel TGV, el govern va invertir 316 € per català, però el mateix any va invertir 1.198 € per andalús, 894 € per madrileny, 574 € per aragonès i 407 € per castellanomanchego.

Justifica el sentiment d'identitat pagar peatges i més peatges?

És precís ser estúpid per defensar la dependència de Catalunya amb Espanya quan nosaltres els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans, si anem amb la roja o no, estem perdent l'oportunitat de viure millor. Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills per una qüestió identitària i, si un ho pensa fredament, arriba a la conclusió que ningú podria arribar a tolerar per una qüestió identitària tal contradicció. Aquells que són tan identitaris acceptarien sofrir un greuge al revés?

Blog dels lectors – La Vanguardia - Un mal negocio

David García | 03/08/2010 - 10:32 horas

A Catalunya o ets independentista o ets fatxa

2010-08-13T03:17:00.002+02:00

Xavier Sardà, el showman (80%) i periodista (20%) català, ha manifestat aquest vespre a RAC1 que ell s'auto anomena defensor del Estatut i com a tal, contrari a la Independència de Catalunya. A partir d'aquí, utilitzant el tarannà sensacionalista que el distingeix, és mostra netament ofés perquè, segons el seu parer, actualment a Catalunya o ets independentista o ets fatxa.

M'he quedat corprés per aquesta definició tant simple de la societat catalana, doncs no entenia el perquè, fins que ell mateix ho ha aclarit: "Ara no vull fer de presentador, m'agradaria fer de tertulià, perquè cobrant dius el que et sembla i desprès fots el camp".

Benvolgut Francesc Xavier, a mi m'agraden molt les galeres i aquesta tarda he anat a la peixateria per comprar-ne, però la peixatera m'ha dit que no en tenia. Que havia de fer segons la seva opinió? Demanar-ho per segona vegada? Dir-ho amb castellà? Suplicar-li?

Si el Tribunal Constitucional ens diu que l'Estatut està tururut, que hem de fer? Demanar que s'ho repensin? Pidolar almoines amb castellà? Seguir sent humiliats?

Senyor Sardà, els fatxes sempre han estat els que defensen un govern nacionalista autoritari, un govern totalitari que imposa les lleis i que diu frases com aquestes:

“Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.
“El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

i això és propi del PP, de Ciutadans, de la Rosa Diez del UPD i fins i tot del PSOE, però no de persones que ara s'auto anomenen defensores del Estatut. Aquestes persones no son fatxes, son somiatruites.

Ara toca actuar amb coneixement i no "por cojones"

2010-08-08T21:28:00.000+02:00

Cada dia que passa m'adono que els membres del PSC-PSOE no tenen remei. No son més tòtils i babaus perquè Deu existeix i s'apiada de la seva incompetència. Xeic, pos no diuen ara que demanaran modificar la Constitución Española. Que no han escoltat al seu amo Zapatero quan els ha dit NO reiterades vegades? Que no entenen que, per modificar la Constitución, cal també el beneplàcit del PP, i que aquest no està per la faena? Perquè son tan malajes i embusteros? Perquè enganyen al poble de Catalunya d'aquesta manera? Quins beneficis obscurs s'amaguen darrera d'aquestes maniobres?

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/196640-el-psc-satrinxera-en-la-via-federal.html

La diferència entre els que estan a favor de la Independència i els que estan en contra és que els primers tenim infinitat de raons irrefutables que avalen la nostra opinió i els altres sols tenen exabruptes.

10 idees amb força (Centre d'Estudis Sobiranistes)

És hora que els membres del PSC-PSOE diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d'Espanya.

Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.

La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.

L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.

La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment.

Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!

Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connnectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i ententa destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.

La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.

La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra.

Em sap greu perquè els simpatitzants del PSC-PSOE no tenen cap culpa, senzillament han estat enganyats en el decurs dels anys amb contes de follets i gnoms, fal·làcies, sopars de duro i promeses sense cap fonament possible.

Confiem en que, a les properes eleccions, la intel·ligència passi al davant de la incultura. Ara toca actuar amb coneixement i no "por cojones".

http://www.vilaweb.cat/noticia/3755799/partidaris-independencia-majoria-catalunya-sondatge.html

Estar al bar no et fa cambrer, ni estar a la cuina et fa cuiner.

2010-08-08T16:23:00.003+02:00

Ahir al vespre, com persona humana que soc, vaig tornar a ensopegar amb una mateixa pedra tot i repetint estada al Restaurant Els Pescadors - La Llotja d'Arenys de Mar.

Un restaurant on es creuen que ho tenen tot guanyat amb el lloc, el nom i els articles però que no coneixen la dita “estar al bar no et fa cambrer, de la mateixa manera que estar a la cuina no et fa cuiner”. Fins allò tan senzill com poden ser un musclos al vapor no tenen ni idea de cuinar-los ni servir-los: secs, passats, freds, però amb llimona, per amagar-hi el mal gust. Hom dirà "quin paladar més fi que tens" i estarà errat de ple a ple, doncs no tinc el paladar fi, senzillament quan menjo peix o marisc fresc espero i desitjo que no disfressin el seu sabor amb salses i altres condiments molt útils pels congelats.

Al servei us trobareu amb l’impresentable del cambrer en cap que, és creu superior a qualsevol client, li manquen tots els cursos d’atenció al públic i rebutja sistemàticament el català. Per sort, inicialment, sols el vaig haver de suportar a la comanda, doncs en el decurs del sopar vaig estar atés per la senyora que te cura de les reserves. Curiós no? i és que tenen quatre taules per atendre, set persones per servir-les però no s’aclareixen. Tothom no serveix de cambrer.

Dels quatre plats demanats, bunyols de bacallà, on el bacallà sols representa un 25%, cargols amb punxes a la sal, que tenien més dies que la sentencia del Estatut, els musclos, on no cal ser reticent i els escamarlans a la planxa, sols podem salvar aquest últims i el vi Mustillant, que és de Gramona.

Doncs be, un cop acabat de sopar, fet el café i un cigarret, demanem el compte a la senyora que ens ha atés tota la nit i paguem amb la Visa. Tot xino-xano aprofitem per pair el sopar passejant cap al cotxe quan de prompte uns crits al darrera ens fan girar i apreciem que, en direcció nostra, ve corrents l'impresentable cambrer en cap acompanyat per un altre, tots dos cridant com posseïts: "Que se creen que se iran sin pagar. Paguen ahora la factura". Un fet humiliant per qualsevol persona i més quan t’ho diuen amb la llengua imposada. Sort que vaig pagar amb la Visa i no en efectiu, doncs amb el resguard vaig poder demostrar la seva incompetència. Però sabeu quina va estar la resposta? pos un senzill “muchos se van sin pagar”.

No soc cap "torracollons" ni cap client "perepunyetes", ans al contrari, en qualsevol situació procuro, abans de criticar o exaltar-me, posar-me a la pell de l'altre i qui em coneix, sap que respecto al màxim a tothom. També que puc tornar amb la cara ben alta a tots els llocs que he estat, on de ben segur, em reben amb satisfacció i alegria, però el que no suporto de cap de les maneres és que dubtin de la meva honradesa, encara que siguin persones incompetents.

Perdoni’m senyors del Restaurant Els Pescadors - La Llotja d’Arenys de Mar, els clients no tenim perquè patir la seva manca d’organització, de professionalitat i de saber estar cara al públic. Cinc paraules: A CAGAR A LA VIA.

Unes vacances sense absurds

2010-08-02T21:55:00.003+02:00

Hom desitja passar unes vacances sense absurds i gaudir plenament del merescut descans.

Això que no és gaire factible a les poblacions i costes catalanes ho he trobat a Croàcia:

Aigües netes
Carrers nets (i trobar una paperera era quasi impossible)
Seguretat al màxim.
Sense pidolaires, ni moros racistes, ni romanes carteristes, ni fatxendes.

Imagineu-vos unes ciutats on pots deixar sense por la bicicleta al carrer, el casc a sobre de la moto sense haver-lo de lligar, el mòbil a sobre la taula sense cap perill i que pots estar banyant-te al mar sense patir ni "perdre" la roba o la cartera.

Un dels països mes segurs d'Europa. Els croates que venen a Barcelona i a les platges catalanes queden esparverats de la quantitat de carteristes i de la impotència dels Mossos i dels ciutadans davant de tants robatoris. Robar una cartera a Croàcia està considerat delicte greu i es penalitza amb 3 anys de presó, si és la policia qui captura al lladre, o pitjor, 3 anys de presó, hematomes i algunes costelles trencades, si qui el captura son els ciutadans.

Perquè no podem gaudir de seguretat a casa nostra? Se me'n refot lo que diuen les estadístiques, doncs la realitat és que no pots anar lliurement pel carrer.
Perquè hi ha anti-taurins i no hi ha anti-lladres? Tanta historia i tanta dolenteria per quelcom que tenia un final lògic i proper. Ens preocupa més la supervivència de la "puça austral" que la nostra.
Perquè hi ha manifestacions pro-vida i no pro-seguretat? Ara fem callar les campanes dels campanars perquè "no ens deixen descansar", tanquem granges a pagés perquè "els veïns senten mala olor" i escoltem les burrades dels peperos i ciutadaneros perquè, probablement, ens hem tornat imbecils.
De qui és la culpa? Si la Llei no permet acumular delictes és perquè la Llei està malament i els referents fora de lloc. Sols els malfactors temen modificar les lleis. Fa anys deia un alcalde: "perquè he de fer un col·legi si mai hi aniré, millor fer una residencia geriàtrica o una presó, doncs tinc més números d'anar-hi". Ni els robatoris, ni el transport públic son prioritaris pels polítics mentre viatgin amb vehicle oficial i portin guardaespatlles a tothora.
Quin son els responsables? Crec que hi som tots, però uns més que els altres. La judicatura és la principal responsable, doncs els jutges es creuen "deus intocables" i no afavoreixen en res la necessària actualització de les Lleis. Els polítics es preocupen més de la seva cadira que del poble. Els cosos de seguretat estan comandants per simples recaptadors de l'estat i en lloc de servir al ciutadà es serveixen d'ell. Als ciutadans, pobrets, sols els resta queixar-se i pregar per no haver de trobar-se en situacions compromeses, com atonyinar un lladre, doncs, de fer-ho, els cauria a sobre el "pes de la llei", el Mossos no els escoltarien i els detindrien, i els polítics farien lo que fan sempre, barallar-se per justificar la jornada.

Tornem a les vacances i deixem-nos de somniar truites. Si desitgeu fer unes vacances diferents, no dubteu:

http://verano.sunweb.es/croacia/croacia_por_mar/croacia_por_mar/velero_pape_prvi.htm

Frases del dia a dia, pronunciades amb molta malicia

2010-08-02T14:34:00.000+02:00

Suara trobareu un recull de declaracions històriques manifestament anticatalanes que, si no fossin personalitzades, podríem confondre-les amb un discurs ignorant esquizofrènic de qualsevol terrorista fill de puta.

1625 – Conde Duque de Olivares: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis de gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.

1725 – José Patiño: “... es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)...”.

1906 – Revista “Ejercito y Armada”: “Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

1907 – La revista militar: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

1927 – La revista militar: “Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

1927 – Juan Llarch: “Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.

1932 - Miguel de Unamuno: “Hay que partir, naturalmente, de que la enseñanza, el conocimiento del castellano, es hoy, en Cataluña y para los catalanes, obligatorio, no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado voluntariamente y cordialmente, de buena voluntad.” Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 210, 2-VIII-1932, pàg. 7.537

1934 – Manuel Azaña: “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años”.

1938 – General Queipo de Llano: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

1939 – Governador Militar Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!.

1968 – Luis de Galinsonga: “Todos los catalanes son una mierda”.

1968 – Manuel Fraga Iribarne: “Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. *Por consiguiente*, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.

1977 – Jorge Carreras Llansana: “En Cataluña no hay más que españoles que viven y trabajan. Un español que viene aquí, viene a una región española y jamás puede ser considerado como inmigrante”.

1981 – Santiago Bernabéu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.

1984 – Leopoldo Calvo Sotelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

1984 – José Prat: “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.

1984 – Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

1986 – José Rodríguez de la Borbolla: “Los andaluces son bastante inteligentes para no confiar en los catalanes”.

1992 – Aleix Vidal Quadras: “Només una ment malaltissa pot concebre la segregació de Catalunya”.

1993 – Pedro Pacheco: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la carroña”.

1994 – Mercedes de la Merced: “Me preocupa que la Guardia Civil pueda llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat, y mañana de cualquier loco que la pueda presidir”.

2001 – Txiqui Benegas: “Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible”.

2001 – Juan Carlos I: “... a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.

2005 – Rodríguez Ibarra: “No les da vergüenza?, ¿Se puede ser tan cretino? (…) ¿Falta dinero para la sanidad? Pues no se lo hubieran gastado ustedes en tener una policía autonómica, no se lo hubieran gastado ustedes en tener tres televisiones. Cada uno se lo gasta en lo que quiere, pero después no vengan ustedes llorando, amigos. (…) No conozco ninguna partida presupuestaria que diga: transferencia de renta de esta región a ésta. Y si existiera, que por favor me borren. Que se metan los cuartos donde les quepan”.

2006 – César Vidal: “Un valenciano que se considere catalán es como un judio que admirara a Hitler”.

2006 – Alfonso Guerra: “Nos hemos cepillado el Estatut”.

2008 – L'alcalde d'Agón (Aragó): “¡Que los catalanes se mueran de sed, los

jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que la Generalitat ha causado”.

2009 – Alicia Sánchez Camacho: “No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.

Apart dels cagarros directament assignats, n'oferim un altre per totes i cadascuna de les frases.

Aquí els varen faltar dits

2010-07-18T19:55:00.001+02:00

Los del Linse Ibèric van comptar inicialment 56.000 persones a la manifestació del 10J de Barcelona, les mateixes persones que diuen van assistir a la manifestació de Madrid contra l'avortament, quina casualitat.

Dies més tard i davant la quantitat de critiques rebudes, efectuen un segon recompte i el resultat canvia. Ara potser érem 62.000 persones, amb una estimació al alça d'un 20% (74.400) perquè no podien comptar les persones que hi havia sota els arbres ni tampoc a molts llocs que no van estar visibles pel Zeppelin que sembla tenien volant per Barcelona (?).

Per acabar-ho d'adobar, manifesten que el seu sistema de recompte és més fiable que l'emprat per aquells que segueixen el mètode de mesurament de densitats, que segons ells va estar de 0,91 per metre quadrat, o sigui que tothom tenia espai per fer ballar la baldufa.

Mitjançant el Sigpac, el Sistema de Información Geográfica de Identificación de Parcelas Agrícolas utilizado por el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, la superfície total de la manifestació, sense incloure els carrers del voltant (que també estaven plens de gom a gom) era d'unes 10 hectàrees (100.000 m2), amb "lo cualo" si ajuntem la densitat dels Linse amb la superfície, el resultat son 91.000, que podrien arribar a 112.000 persones amb tots aquells que eren pels voltants. Això representa un error als càlculs inicials del 100%. Acollonant!!! Però és clar, que vols trobar a la fauna ibèrica? Estan acostumats a comptar, amb els dits de la ma, els passatgers diaris del Aeroport Internacional de Ciudad Real i aquí els varen faltar dits.

Los de CiU esperen una senyal divina, com l'estel d'Orient

2010-07-18T13:58:00.001+02:00

Lo Felipò de CiU ens diu a una entrevista del dia 16 de juliol que "d'aquí un parell de legislatures, preguntarem al poble de Catalunya que vol ser: un país normal al món o una Comunitat Autònoma més".

Xeic!!! això son vuit anys i llavors tindrem lo cul dilatat de tant de rebre per l'ideem, les butxaques escurades i "hablaremos todos en castellano". Però de que collons va aquesta gent?

Los de CiU esperen una senyal divina, com l'estel d'Orient que va guiar als Reis de ideem: "Proposarem un referèndum quan sapiguem que el podem guanyar".

A cagar a la via... pos no cal jugar mai més a la Loteria, fins que no tingueu clar que ens tocarà la grossa... Collons, collons!!!, la grossa ens ha tocat amb aquesta colla que sols pensen amb ells i no amb el poble. Que expliquin alt i clar perquè creuen que ara no és el moment (potser perquè pensen guanyar les properes eleccions i la cadira, més que el poble, els fa patxoca?).

Ara no toca preguntar perquè volem la Independència... Ara, si escau, els toca dir perquè no la volen, que s'expliquin i donin les seves raons, si en tenen alguna de lògica.

Mas ha dit que la seva prioritat serà sortir de la crisi econòmica i "aixecar el país". Xeic, pos no cal ser gaire allustrat per fer-ho: Si els ingressos son els mateixos, llavors cal reduir la despesa: a cagar Espanya!!! INDEPENDÈNCIA ja!!!

Però no ho faran, primer perquè desitgen massa la cadireta de la presidència (és la seva darrera oportunitat), segon per tornar a endollar als seus al funcionariat i tercer perquè se'ls acabaria el xollo de viure sense fotre rés i haurien de treballar de valent prenent decisions, aconseguint suport internacional, signant acords amb la resta de països, etc. massa feina per uns cagadubtes.

En Puigcercós també ha contestat el correu, i diu que te la clau!!!

2010-07-16T21:37:00.002+02:00

Benvolgut Pere,

t'envio aquest correu per tal d'explicar-te la posició del partit

Esquerra va liderar i va fer possible aprovar una llei de consultes que permet una iniciativa popular (IP) instant el Parlament a convocar una consulta per tal que la ciutadania pugui exercitar el dret a decidir.

A l'empara d'aquesta Llei de consultes (votada en contra per PP, C's i CiU) es va presentar una IP per la independència a la Mesa del Parlament que va ser aprovada amb els vots d'Esquerra, ICV i CiU.

El PSC i el PP van recórrer la decisió de la Mesa del Parlament davant el Consell de Garanties Estatutàries que finalment en va emetre un informe jurídic, no vinculant, en contra.

L'informe jurídic en contra del Consell de Garanties Estatutàries, tot i no tenir caràcter vinculant, ha estat l'excusa a la que s'han aferrat CiU i ICV per fer marxa enrere.

De fet, aquest era el pretext que estava esperant CiU, que ja ha manifestat en reiterades ocasions que no pensa convocar cap mena de consulta si governa perquè "la societat catalana no és prou madura".

Noms el President de la Mesa i únic representant d'ERC en aquesta (Ernest Benach) es va ratificar en la decisió de votar a favor de la IP i continuar amb un procés que ja estava en marxa i al que no pensem renunciar en cap cas.

La consulta per la independència segueix endavant.

Com a resposta, el consell assessor municipal d’esquerra (format per alcaldes i regidors del partit) ha aprovat presentar una moció a tots els ajuntaments en què s’instarà, al Parlament, l’iniciï d’un procés democràtic per a la constitució de Catalunya en un estat independent, de dret, democràtic i social a través de la convocatòria d’un referèndum.

Paral•lelament, en el proper ple extraordinari que es celebrar al Parlament, aquest divendres 16 de juliol per tractar la resposta a la sentència del TC sobre l’estatut, Esquerra proposar una resolució en què el Parlament decideixi iniciar aquest procés democràtic per a l’assoliment de la independència nacional.

Des que l'Ajuntament d'Arenys de Munt inicis la primera de les onades de consultes locals a favor de la independència, Esquerra ha estat al costat de les coordinadores locals de tots els municipis on s'han dut a terme aquesta iniciativa.

Ara és el moment d'aprofitar aquesta energia i per això Esquerra activa la via municipal posant tots els seus electes locals (prop de 1.700) al servei d'aquesta estratègia. L'alliberament nacional del país és massa important com per desaprofitar aquesta via i deixar orfes als més de 500.000 catalans i catalanes que han participat en aquest procés.

No entenem doncs aquelles persones que neguen la viabilitat d'aquesta estratègia emparant-se en la sentència del TC, i lamentem que alguns membres de la Coordinadora Nacional de Consultes ahir mateix amaguessin aquesta informació, usant la seva base de dades per carregar injustament contra l’únic partit que es va atrevir a votar a favor de la IP.

La via municipal és ara mateix la que més garanties d’èxit ofereix a diferència de la ILP que, en cas d'haver estat aprovada, hauria trigat gairebé dos anys a poder ser tramitada. La ILP era inviable des del primer moment i no tenia cap possibilitat de prosperar. Lamentem que s'hagi usat per confondre la gent amb altres finalitats que res tenen a veure amb el procés d’independència.

Acceptar la ILP era donar per morta la llei de Consultes i acceptar la sentència del TC. Esquerra manté la validesa de la llei de Consultes i no acata ni acatarà la sentència del TC.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut d’autonomia de Catalunya ha deixat palès que la via autonomista ha quedat esgotada, i que l'únic camí per a Catalunya és la constitució en estat independent.

Així ho ha manifestat Esquerra des de la primera reacció a la sentència, i així s'havia inclòs i es manté com a primera condició per a futures aliances a la propera legislatura: condicionarem els nostres pactes a la convocatòria duna consulta sobre la independència de Catalunya.

T'envio també el link de la noticia de la web d'Esquerra on podràs llegir la noticia d'ahir. Ahir Esquerra vam registrar la Petició que la Mesa del Parlament reconsideri i deixi sense efecte l’acord de revocació de l’admissió a tràmit de la Proposta de consulta o IP.

http://www.esquerra.cat/actualitat/esquerra-forca-la-mesa-del-parlament-a-tornar-a-debatre-sobre-la-ip-per-la-independencia

Joan Puigcercós

President

Esquerra

Lo "deujota" va existir l'any 32

2010-07-16T21:02:00.001+02:00

Aquesta "afoto" sembla que correspon a la manifestació de dissabte 10-07-2010 però no és així. És de l'any 1932 i l'historia és repeteix.

Aquestes lletres també correspon a l'any 1932. Podem apreciar que l'amor dels espanyols vers Catalunya ve de lluny.

Volem Votar!

2010-07-16T20:45:00.002+02:00

EL CONSELLER PROPOSAT PER ERC JAUME VERNET VA SER QUI VA REDACTAR EL DICTAMEN DEL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES QUE HA PERMÈS A LA MESA DEL PARLAMENT TOMBAR LA INICIATIVA POPULAR PEL REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA

ERNEST BENACH INTENTA JUSTIFICAR EL SEU VOT CONTRARI A LA INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR, EL PLA B, PER LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Aquesta és la veritat. Fou el Conseller proposat per ERC, Jaume Vernet i Llobet, qui va redactar el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries contrari a la IP pel referèndum d’independència, dictamen que va servir d’excusa a CiU i IC per poder exigir tornar a votar la IP a la Mesa i tombar-la.

Els fets són els següents: el passat 8 de juny la Mesa del Parlament acceptava a tràmit la Iniciativa Popular per convocar un referèndum d’independència amb els vots a favor de CiU, IC i ERC i els vots en contra de PP i PSC. Llavors, immediatament, el PSC i el PP van sol·licitar un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries (CGE) perquè aquest organisme (una mena de TC català) es pronunciés sobre aquesta IP presentada.

El dia 6 de juliol el CGE va emetre el dictamen, que va aprovar per unanimitat, contrari a la IP presentada i que donava la raó a PSC i PP “La proposta de consulta popular per via de referèndum sobre la independència de la nació catalana (Tram. 370-00002/08) és contrària als articles 29.6 i 122 EAC”. El més fort és que el responsable de redactar aquest dictamen fou el Conseller proposat per ERC Jaume Vernet!

Posteriorment, CiU i IC van esgrimir aquest dictamen per demanar a la mesa que es tornés a votar la IP aprovada anteriorment el 8 de juny. Amb les conclusions d’aquest dictamen a la mà, redactat pel conseller proposat per ERC, CiU i IC van retirar el suport que havien donat a la IP i la Mesa del Parlament va tombar la IP aquest dimarts 13 de juliol.

Creiem que ja n’hi ha prou de fer teatre. Si no es volia una Iniciativa Popular sobre la Independència perquè no entra dins de l’estratègia del tripartit i molesta al PSC que es digui clarament.

En aquest context, el dilluns 5 de juliol, es va presentar una nova proposta, un pla B, una Iniciativa Legislativa Popular per convocar un Consulta Popular sobre la Independència. Aquest Pla B no utilitzava la Llei de Consultes Populars per via de referèndum sinó la Llei d’Iniciativa Legislativa Popular amb l’objectiu d’esquivar el rebuig a la IP. Però el dimarts 13 de juliol, ERC es va afegir a PP, PSC, CiU i IC i va tombar la ILP, el Pla B que ens quedava.

ERNEST BENACH INTENTA JUSTIFICAR EL SEU VOT CONTRARI A LA INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR, EL PLA B, PER LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Ernest Benach ha fet un escrit al seu bloc intentant justificar el vot en contra d’ERC, PP, PSC, CiU i IC, a l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular per convocar una Consulta Popular sobre la Independència.

Hem analitzat amb cura els seus arguments i, certament, són molt febles. De fet, més aviat semblen arguments improvisats per justificar ara, a corre cuita, el seu vot contrari, per cert, coincident amb el del PP i el PSC, a l’única via que efectivament podia aconseguir convocar la Consulta sobre la Independència.

A l’escrit es diu que intentar forçar una consulta sobiranista oficial per una via diferent a la llei de consultes, és a dir, a través d’una ILP, és “un greu error” i només genera “frustració”. Doncs bé, la realitat és justament la contrària, ja que ara amb la Llei de Consultes Populars per via de Referèndum és impossible impulsar ara una Iniciativa Popular per convocar un Referèndum sobre la Independència atès que la Llei atorga 1) a la Junta Electoral espanyola la validació dels plecs de signatures i 2) al Govern espanyol l’autorització del referèndum. Algú creu que després de la sentència del TC contra l’Estatut que ha suprimit la competència de la Generalitat per convocar referèndums, una Junta Electoral espanyola validarà uns plecs de signatures per convocar un referèndum sobre la independència i un Govern espanyol l’autoritzarà?. Insistir en la llei de consultes sí que generarà frustració.

Benach diu que la llei que regula les ILP “deixa molt clar” quins són els casos que es poden admetre i quins no, “i aquest cas, per motius diversos, no es podia admetre”. No sabem quins són aquests motius diversos, però, en qualsevol cas, utilitzar ara un argument purista i legalista és, si més no, sorprenent, quan, simultàniament, es fa una crida a no acatar la sentència del TC contra l’Estatut!. O acatem la Llei i busquem la impossible independència per la via constitucional espanyola, o busquem estirar les lleis al límit per trobar l’escletxa per on passar amb la Consulta sobre la Independència. Aquest era l’objectiu del Pla B, estirar la Llei d’ILP al límit una vegada la Llei de Consultes ha quedat inutilitzada.

La “trampa” del pla B, diu, rau en intentar “utilitzar una eina que no és vàlida i que no té cap mena de recorregut, perquè si el Parlament l'aprova, automàticament l'advocat de l'Estat, en nom del govern de l'Estat, la suspèn d'ofici. I aquí s'ha acabat el referèndum!. No dura ni 30 segons”. I què si actua l’advocat de l’Estat? Si us plau, una mica de dignitat, si el Parlament aprova la Consulta sobre la Independència i l’advocat de l’Estat la suspèn d’ofici, el Parlament té tota la legitimitat per convocar-la igualment. No hem d’acatar la sentència del TC però sí la decisió de l’advocat de l’Estat?

També ens recorda Benach que “la llei deixa clar que no es poden presentar més d'una ILP sobre la mateixa qüestió en la mateixa legislatura”. Però obvia el fet que la ILP presentada no plantejava un referèndum, com les anteriors ILP presentades, sinó una Consulta Popular sobre la independència. La diferència entre referèndum i consulta popular rau en la utilització o no del cens electoral.

Un altra afirmació especialment greu és dir que votar la ILP és acatar la sentència del TC. El PP va votar contra la ILP, és que no acata la sentència del TC?. Votar la ILP és buscar l’escletxa a la Llei per poder votar sobre la independència, i és fer cas al que ens demanava el poble en la manifestació del 10 de juny. Es pot defensar, si encara es vol, la Llei de Consultes i, alhora, no negar, com s’ha fet, altres vies que ens permetin avançar cap a la Consulta oficial sobre la Independència.

Finalment Benach acaba posant la cirereta i escriu “Trobo molt injust que es doni tota la credibilitat a determinades persones sense entrar a avaluar la credibilitat de les seves propostes que, un cop analitzades, no donen per a més”. La ILP va ser redactada per un jurista de prestigi com Alfons López Tena, exvocal del Consell General del Poder Judicial, una persona que, evidentment, té bastant més credibilitat i formació que Ernest Benach, polític sense formació coneguda.

Visca Catalunya Lliure!

DE gracies per obrir-me els ulls A parlem clar

2010-07-14T23:58:00.001+02:00

Aquest passat dimarts i tretze, desprès de la negativa del parlament d'admetre a tràmit la IP i la ILP per un referèndum oficial sobre la independència, vaig enviar aquest correu als polítics que, directa o indirectament havien participat.

Benvolgut,

Agraeixo de tot cor la seva actuació d’avui dimarts 13 de juliol del 2010 com a representant d'un partit que bloqueja la democràcia i posa un morrió a la boca del nostre poble.

Ara tinc clar a qui no he de votar a les properes eleccions i així ho penso transmetre a tots els meus coneguts, per tal que actuïn en conseqüència.

Aquesta partitocràcia que s’ocupa més d’endollar els seus que de pensar en el país tindrà el final que és mereix. Pel que a mi respecta, ni aigua en ple desert.

Visca Catalunya!!!

De tots els correus enviats, sols he rebut, de moment, aquesta resposta que correspon al President del Parlament, senyor Ernest Benach i Pascual

PARLEM CLAR

La Mesa del Parlament va prendre ahir dues decisions relatives a la possible convocatòria d’un referèndum d’independència del nostre país. La primera era atendre una petició del grup socialista i una altra del grup popular en què demanaven que es revoqués un acord pres anteriorment i pel qual es donava curs a una petició d’Iniciativa Popular, basada en la llei de consultes popular per via de referèndum. Aquesta sol•licitud havia estat avalada per un informe jurídic dels lletrats del Parlament. Aquests grups demanaven la revocació basant-se en el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que declara inconstitucional aquesta iniciativa. La llei, tanmateix, diu que el dictamen del CGE no és vinculant, i precisament per això el meu vot va ser contrari a la revocació. Creia, i encara crec, que la via iniciada a partir de la llei de consultes era i és l’única possible que ens pot dur en aquesta direcció. Amb moltes dificultats i fent una cursa d’obstacles, però al capdavall havíem començat a bastir l’estructura. Em vaig quedar sol a la Mesa i l’acord al què es va arribar, insisteixo, amb el meu vot en contra, va ser el de revocar la petició d’IP. Cadascú s’ha de fer responsable del seu vot.

Paral•lelament els mateixos promotors havien dissenyat el que ells anomenen un pla B que era la presentació d’una ILP per fer una consulta. Un greu error. La llei que regula les ILP deixa molt clar quins són els casos que es poden admetre i quins no. I aquest cas, per motius diversos, no es podia admetre. Permetin-me que ho il•lustri amb un exemple: Segur que si fem una enquesta a la població, majoritàriament ens diran que no els agrada pagar impostos. Per tant si algú promou una ILP per suprimir un impost, per exemple l’IBI, l’impost de béns immobles, trobaria moltes simpaties. És possible fer aquesta ILP? Per descomptat que no. De fet, ni tan sols es pot admetre perquè no està previst en la llei. I és aquí on rau la trampa de la ILP de la consulta. Primer, per utilitzar una eina que no és vàlida i que no té cap mena de recorregut, perquè si la Mesa del Parlament l’admet a tràmit, automàticament l’advocat de l’Estat la suspèn d’ofici i ni tan sols es poden començar a recollir les signatures. No dura ni 30 segons. I segon, perquè la llei també deixa clar que no es poden presentar ILP sobre la mateixa qüestió en la mateixa legislatura. Per desgràcia, seria paper mullat. No dóna ni tan sols per a fer gestos, que sembla que és el que alguns esperaven. I de la mateixa manera que cadascú s’ha de fer responsable dels seus vots, cadascú també s’ha de fer responsable de la frustració generada amb les seves accions.

Amb tot això, algú podria pensar que la via jurídica s’ha acabat després d’aquesta ILP. I el que passa és que ni tan sols ha començat a caminar. Per tant, cal continuar treballant per a la convocatòria d’un referèndum. Però no ens enganyem, el final de la legislatura ho complica tot, i ja no hi ha temps per a segons què, perquè això s’acaba. El queda clar és que des del primer dia de la següent legislatura (parlem de tres mesos?) s’ha de treballar en aquesta direcció. I tinc molt clar que és possible fer-ho. Però només ho serà si hi ha voluntat i una majoria que ho vulgui fer, un govern compromès al respecte i defugint els personalismes. Aquí tots som necessaris i les vies de col•laboració i diàleg entre la societat civil i els partits que volem la independència s’han de reforçar i millorar. Només hi ha aquest camí. O el fem tots plegats i decidim i pactem junts com avancem, o no trobarem la via. El marc del diàleg és més indispensable que mai.

Com a resposta, el consell assessor municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya (format per alcaldes i regidors del partit) ha aprovat presentar una moció a tots els ajuntaments en què s’instarà, al Parlament, l’inici d’un procés democràtic per a la constitució de Catalunya en un estat independent, de dret, democràtic i social a través de la convocatòria d’un referèndum.

El Parlament de Catalunya ha aprovat una llei que era i és una via, la llei de consultes, i que certament quedarà afectada per la sentència del Constitucional. Però la via existia i en el procediment iniciat, entenc que havíem d’anar fins al final, perquè a més partia de la més estricta legalitat democràtica. I això és el que amb coherència he defensat a la Mesa del Parlament.

Ara bé, acceptar la ILP era donar per morta la llei de Consultes i acceptar la sentència del TC. Esquerra manté la validesa de la llei de Consultes i no acata ni acatarà la sentència del TC. I en conseqüència, el que no podem fer és enganyar a la gent i dir-los que una via que no es pot utilitzar sigui l’alternativa o el pla B. En aquest sentit, trobo injust que es doni tota la credibilitat a determinades persones sense entrar a avaluar la credibilitat de les seves propostes que, un cop analitzades, són paper mullat i no donen per a més.

Algun dia haurem de saltar la paret. És cert. I res em farà més feliç que fer-ho. Però el dia que ho haguem de fer, fem-ho si us plau seriosament. No pot ser que l’independentisme s’identifiqui permanentment amb poc rigor. I em sap greu, però el pla B famós era poc rigorós. Per tant, disposat a saltar la paret sempre, però sobre tot, el dia que ho intentem estiguem segurs que arribarem lluny, tot i el risc de no aconseguir-ho. Ara mateix, amb aquesta proposta, ni tan sols haguéssim pogut agafar empenta per intentar el salt. I això és el que genera frustració i desencís. No s’hi val a carregar el mort als polítics per definició, quan n’hi ha que intentem treballar amb rigor.

Divendres al Parlament hi haurà una sessió important. Un ple que ha de pensar en el futur de Catalunya. I és en aquesta clau de futur que ERC plantejarà aquest divendres el procés de la independència com una necessitat, cada cop més compartida, per a la societat catalana.

Estem en un moment crucial de la nostra història. Probablement estem més a prop que mai de fer el salt definitiu. Però ni la precipitació ni, tampoc, fer les coses mal fetes ens portaran enlloc. Un procés com aquest és extraordinàriament complex. No és un joc i demana molts sacrificis, personals i col•lectius. I malgrat tot, hi som més a prop que mai.

Aconseguir-ho passa per apropar-nos a una majoria cada vegada més gran que ho vulgui. I aquesta majoria l’hem de poder veure al Parlament, al Govern, als ajuntaments, a la societat civil. El dia que ens haguem de saltar la llei per fer el salt definitiu, el dia que haguem de superar la legalitat espanyola ha de ser perquè podem fer-ho perquè ja no hi ha marxa enrera. Perquè la força que hem aconseguit ens fa imparables i invencibles. I ara estem en fase d’aconseguir aquesta força. El camí no és fàcil i està ple d’obstacles, però no ens podem aturar. I tampoc ens podem equivocar. Algunes dreceres ens podem portar a camins sense sortida. I a aquestes alçades de la història no ens ho podem permetre.

Estic a la disposició dels promotors per aclarir-los qualsevol aspecte d’aquest procés i de processos futurs. La llàstima és que no ho haguéssim pogut parlar abans. Personalment m’hauria agradat.

Enllaç post: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/173260

Ernest Benach i Pascual

Un milió cinc-centes mil persones , quina passada!!!

2010-07-10T21:48:00.002+02:00

Ha estat immens!!!

Ha estat una veritable demostració de catalanitat!!!

Un milió cinc-centes mil persones , quina passada!!!

Desprès d'aquesta gran demostració, si els polítics no actuen, és perquè sols pensen amb ells i no amb el poble. Aquest 10 de juliol a de marcar un abans i un desprès a Catalunya.

El poble de Catalunya ha parlat, amb veu alta i clara: Nosaltres som una Nació, nosaltres volem decidir el nostre futur, nosaltres volem un Estat propi... INDEPENDÈNCIA.

És curiós veure com han donat la noticia les cadenes de televisió estatals, doncs en lloc de destacar el que ha estat, una veritable manifestació pacifica de la ciutadania, han donat importància a una gran mentida, que el President de la Generalitat ha marxat al sentir-se increpat pels manifestants independentistes, donant-se per acabada la manifestació, quan hom sap que la manifestació s’ha donat per acabada degut al èxit de convocatòria i que, quan el President Montilla marxava, un cop dissolta la manifestació però no així finalitzada, ha estat increpat només per quatre o cinc manifestants, desconeixent quina era la seva veritable ideologia.

Dintres de pocs mesos hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. Voteu adequadament, però recordant que allò que només depèn de nosaltres és la Independència.

L'EVOLUCIÓ DE LA CULTURA / MATEMÀTIQUES.

2010-07-06T01:50:00.003+02:00

(escrit anònim rebut per correu)

La setmana passada vaig comprar un producte que va costar 158€.

Li vaig donar a la caixera 200€ i vaig buscar a la butxaca 8€ per tal de no rebre moltes monedes. La caixera va prendre els diners i es va quedar mirant la màquina enregistradora, aparentment sense saber què fer.

Vaig intentar explicar-li que havia de donar-me de tornada un bitllet de 50€, però no es va convèncer i va cridar el gerent perquè l'ajudés. Tenia llàgrimes als seus ulls mentre que el gerent intentava explicar-li el que ella, aparentment, continuava sense entendre.

Per què us estic explicant això?

Perquè em vaig adonar de l’evolució a l'ensenyament en les matemàtiques des de 1950, que va ser així:

1) Ensenyament de matemàtiques el 1950:

Un llenyataire ven un carro de llenya per 100€. El cost de producció d'aquest carro de llenya és igual a 4/5 del preu de la venda. Quin és el guany?

2) Ensenyament de matemàtiques el 1970:

Un llenyataire ven un carro de llenya per 100€. El cost de producció d'aquest carro de llenya és igual al 80% del preu de la venda. Quin és el guany?

3) Ensenyament de matemàtiques el 1980:

Un llenyataire ven un carro de llenya per 100€. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80€. Quin és el guany?

4) Ensenyament de matemàtiques modernes el 1985:

Un llenyataire canvia un carro "P" de llenya per un conjunt "M" de monedes.

El cardinal del conjunt "M" és igual a 100 €. i cada element val 1 €.

Dibuixa 100 punts grossos que representin els elements del conjunt M. El conjunt "F" de les despeses de producció comprèn 80 punts grossos del conjunt M.

Representa el conjunt F com a subconjunt del conjunt M, estudia quin serà la seva unió i la seva intersecció, i dóna resposta a la qüestió següent:

Quin és el cardinal del conjunt "B" dels beneficis?

Dibuixa B amb color vermell.

5) Ensenyament LOGSE :

Un llenyataire ven un carro de llenya per un import de 100 €. Les despeses de producció son 80 €, i el benefici és de 20 €.

Activitat: subratlla la paraula "llenya" i discuteix sobre ella amb el teu company.

6) Ensenyament de matemàtiques el 1990:

Un llenyataire ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. Esculli la resposta correcta, que indica el guany:

(20 €) (40 €) (60 €) (80 €) (100 €).

7) Ensenyament de matemàtiques el 2000:

Un llenyataire ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. El guany és de 20 €.

És correcte? (Si) (No).

8) Ensenyament de matemàtiques el 2008:

Un llenyataire ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. Si vostè sap llegir col•loqui una X als 20 € que representen el guany.

(20 €) (40 €) (60 €) (80 €) (100 €).

9) Ensenyament de matemàtica curs 2009/10:

No es preocupin si no saben respondre l'exercici anterior, portaran als professors a l'Oficina de Supervisió del Ministeri d'Educació i els exigiran repetir la prova en vista que la pregunta és d'alta dificultat.

A més, també poden valer-se, com a element de suport, de “chuletes”, llibre o de qualsevol mètode o sistema per copiar en l'examen sense que per això sigui expulsat ni suspès, ja que, segons la Universitat de Sevilla, estan en el seu dret.

LA PRÒXIMA REFORMA:

*** L'enunciat serà una mica així: ***

Ebaristo, pagès i llenyataire, burges, latifundista espanyol facista spekulador i intermediari és un kapitalista insolidari i centralista q sa enriquit amb 100 pabos al bendre espekulan un mogollón d llenya. Biu a l'hoest de Madrid esplotant magrevins i du als seus pibes a una eskola de pagament.

Analitza el test, vusca les faltes desintasis, dortografia, de puntuasio, i si no les beus no t traumatitzis q no psa nda.

Ecriu to, polito o sonito amb la frase "QUE LLISTO L'EBARISTO" i envia uns sms a teus coleguis komentan els avusos antidemocràtics d Ebaristo. SALU2.

INDEPENDÈNCIA

2010-06-30T01:14:00.001+02:00

Lo poder trastorna la ment del qui en gaudeix

2010-06-26T01:58:00.001+02:00

És emocionant veure pel Feisbuc la intensitat política dels que no comptem per a res, i val a dir que no ho hem de perdre mai, doncs és el que ens fa nobles. Ben al contrari dels que estan a la cúspide, sia del partit que sia, sia de l'empresa que sia, que sols pensen amb ells; única i exclusivament amb el seu orgull d'estar a dalt i que, a més, disposen dels mes ordits arguments per fer-nos creure el que volen i quan ho volen: Que avui toca lo flabiol, doncs lo flabiol i que demà lo guitarró, doncs lo guitarró, sense cap mena d'escrúpol.

Sempre ha estat així i sempre així serà. Lo poder trastorna la ment del qui en gaudeix, al igual que el que juga amb una escurabutxaques: ara si, ara segur, ara em tocarà, i els únics que guanyen son, l'amo del bar i l'amo de la màquina.

No paga la pena gastar saliva per aquest quatre "camells", pobrets d'ells, no en tenen cap culpa doncs fan la seva feina, fan el seu paper, i demà de segur que els aplaudirem, els uns a uns i els altres als altres.

Nosaltres hem de ser nosaltres, amb la ment clara i cercant la part simple de la vida, molt millor que les frases buides, fal·làcies i ximpleries que diuen els polítics a cada moment, sempre allunyats de la realitat i pensant amb la seva poltrona.

Per cert,: Una persona irracional és aquell beneit/ta que juga a la Loteria, ONCE o a la 6/49 sense tenir el 100% de seguretat que ha de guanyar (Mas dixit, ma o meno).

La crisi financera

2010-06-25T10:05:00.001+02:00

(escrit anònim rebut per correu)

DEUTES i BURROS

Es va sol·licitar a un prestigiós assessor financer que expliqués aquesta crisi d'una forma senzilla, perquè la gent normal entengui les seves causes.

Aquest va ser el seu relat:

Un senyor es va dirigir a un poble on mai abans no havia estat i va oferir als seus habitants 100 euros per cada burro que li venguessin. Bona part de la població li va vendre els seus animals.

L'endemà va tornar i va oferir millor preu, 150 per cada burro, i un altra part de la població va vendre els seus.

L'endemà passat va oferir 300 euros i la resta de la gent va vendre els últims burros.

En veure que no hi havia més animals, va oferir 500 euros per cada burro, donant a entendre que els compraria a la setmana següent, i va marxar.

L'endemà va enviar el seu ajudant amb els burros que allí havia comprat perquè els oferís a 400 euros cada un. Davant del possible guany a la setmana següent, tots els vilatans van comprar els seus burros a 400 euros, i qui no tenia els diners els va demanar. De fet, van comprar tots els burros de la comarca.

Com era d'esperar, aquest ajudant va desaparèixer, igual que el senyor, i mai més no van aparèixer.

Efectes immediats:

El poble va quedar ple de burros i endeutats. Fins aquí el que va explicar l'assessor. Vegem el que va passar després:

Els que havien demanat, en no vendre els burros, no van poder pagar el préstec.

Els qui havien deixat diners es van queixar a l'ajuntament dient que si no cobraven, s'arruïnarien; llavors no podrien continuar deixant i s'arruïnaria tot el poble. Perquè els prestadors no s'arruïnessin, l'Alcalde, en comptes de donar diners a la gent del poble per pagar els deutes, el va donar als propis prestadors. Però aquests, un cop amb els diners a la butxaca, no van perdonar els deutes als del poble, que va continuar igual d'endeutat.

L'Alcalde va dilapidar el pressupost de l'Ajuntament, el qual va quedar també endeutat. Llavors demana diners a altres ajuntaments; però aquests li diuen que no poden ajudar-lo perquè, com és a la ruïna, no podran cobrar després el que li deixin.

El resultat:

Els llestos del principi, folrats.

Molta gent arruïnada i sense burro per a tota la vida.

Els prestadors, amb els seus guanys resolts i un munt de gent a qui continuaran cobrant el que els van deixar més els interessos, fins i tot apropiant-se dels burros ja devaluats amb què mai no arribaran a cobrir tot el deute.

L'Ajuntament igualment arruïnat.

Situació actual:

Per solucionar tot això i salvar tot el poble, l'Ajuntament va baixar el sou als seus funcionaris.

Pensaments sense solta ni volta

2010-06-06T15:26:00.001+02:00

Un bon director ha de ser un líder que tingui la capacitat per influir en el comportament dels altres, que els impulsi a tenir-li confiança, respecte, i els empenyi a treballar amb il·lusió i el millor estat d'ànim possible. L'objectiu primordial d'un líder no només és procurar resultats financers favorables per a l'empresa, sinó que també ha de tenir com a objectiu el benestar de tots els membres de l'organització perquè aquesta aconsegueixi un rendiment òptim.

En canvi un Gran inquisidor (Inquisitor Generalis) l’únic que cerca és el benefici propi, prescindint del COM ho fa per aconseguir-ho i dels cadàvers que va deixant pel camí. Els «heretges» (qualsevol persona que no combrega amb les seves idees) son els seus principals objectius.

Dissortadament, avui per avui, els bons directors son una raça en perill d'extinció i a les empreses capitalistes proliferen cada cop més els Inquisitors Generalis, amb la pèrdua de valors morals, ètics i socials que això representa.

Les urnes d'Ulldecona i Alcanar s'obren al vot de centenars de valencians

2010-04-26T00:13:00.002+02:00

Aquí trobareu un vídeo de VilaWeb TV sobre la jornada de votacions a les poblacions d'Ulldecona i Alcanar, totes dos del Montsià.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3720207/urnes-dulldecona-alcanar-sobren-vot-centenars-valencians.html

Satisfer les expectatives dels clients.

2010-04-24T14:00:00.048+02:00

MÀXIMA A REPSOL: Satisfer adequadament les expectatives dels nostres clients, amb un esforç d'anticipació i coneixement de les seves necessitats.

Aquesta frase és fantàstica a sobre el paper, però no té gaire repercussió a la estació de servei de Calella (Maresme). Potser perquè encara estan en fase de transició de l'antiga Gasolinera Campsa.

En el decurs dels últims 2 anys, soc client quasi diari d'aquesta estació de servei. Cada nit he d'omplir el dipòsit d’un dels vehicles familiars. Es cert que no esperes res extraordinari, puix l’autoservei et fa sentir autosuficient, però al moment de pagar, poc o molt interactues amb l’empleat Repsol. “Bona nit” – “Em permet omplir, si us plau” - “Gracies” – “Que tingui una bona guàrdia” son paraules habituals i normals.

El dia 22-04-2010 havia preparat una sessió d’atenció al client i, per tant, estava sensibilitzat amb aquest tema. Eren dos quarts d’onze de la nit quan acabava de fer benzina, per import de 78,87 € (la rutina del capicua). Sols restava recollir la tarja de crèdit i la de punts que, prèviament, havia entregat a l'empleada Repsol. Va estar el fet de demanar-me el DNI quan se'm va ocórrer dur a terme un experiment: ensenyar un carnet qualsevol i copsar la reacció de l'empleada.

L'experiment va donar el resultat esperat, l'empleada tant sols va mirar per sobre el carnet, pura rutina, i va continuar el tràmit. Desprès de signar el document del TPV i obviant un dels meus drets com a ciutadà català, li vaig preguntar amb castellà:“¿Señorita, me permite una pregunta?”

“En los últimos dos años vengo a repostar casi diariamente y con importes no usuales (capicúas). Ayer noche, por cierto, también me atendió usted. ¿Como es posible que me pida el DNI cada vez?”.

Aquí el meu experiment tenia una escletxa, doncs si m’hagués contestat ”per la seva seguretat” sols em restava donar-li les gracies, però no va estar així: “Es que no tengo porqué conocer a todos los clientes”.

“Perdone señorita, pero hay usuarios de servicio (pasavolantes) y clientes asiduos. Por lo menos estos últimos creo que deberia reconocer”

“No tengo porqué” va insistir. “Pues sencillamente para mostrar actitud positiva hacia el trabajo, de lo contrario da la sensación de desidia. En algunas empresas eso es importante y le prestan atención”.

Llavors em va donar l’estacada final: “Pues no trabajaría en ellas”. Palplantat sols vaig tenir reflexes per dir: “¡Gracias y Buenas Noches!”.

La seguretat de vendre un producte quasi exclusiu (el dipòsit vuit no deixa gaire marge per tries de proveïdor) dona ales a l'empleat mediocre.

Crec que paga la pena acabar aquest escrit amb un bon consell per l'empleada que em va atendre. Un consell pel seu creixement personal i professional: "No tinguis recança. De quan en quan fes un petit exercici d'autoreflexió i analitzat com a client".

- Què passa quan no reps atenció immediata?
- Què passa quan la persona que t'atén no t'escolta?
- Esperes que els venedors et tractin com a una reina? (recordes la peli de Pretty Woman)
- Si els venedors estan ocupats, estàs disposada a esperar pacientment, encara quan ningú s’hagi adonat de la teva presencia?
- Cóm reacciones, si veus als empleats fer bromes i conversar entre ells mentre esperes?
- Esperes una alta eficiència, claredat i ordre, per qualsevol fotesa?
- Esperes que els venedors et tractin pel teu nom?

- Esperes que t'agraeixin la visita, que et desitgin un bon dia, i un "confiem torni aviat a visitar-nos"?

- Esperes ser reconeguda el dia que tornis?

Es una bona manera d'analitzar-nos
des de la perspectiva del client.

Guardiola i el català

2010-04-20T00:06:00.010+02:00

(escrit anònim rebut per correu)

A tots els catalans, del Barça o no, però catalans de soca-rel, i també per totes les persones de altres parles, que respecten la forma de ser de cada persona.

Parlar no hauria de ser mai un problema. Parlar en català tampoc, com parlar en castellà o en anglès o en serbocroat, xinès o danès. I no obstant els catalans constatem pràcticament cada dia com parlar en la nostra llengua pot arribar a ser un problema.

Per què? Si ho volen saber, ho tenen fàcil. Vagin al seu ordinador, connectin-se a la pàgina web d'El Mundo o a la del Marca -líders de la premsa digital espanyola- i cliquin la notícia o fòrum sobre la resposta de Josep Guardiola durant la roda de premsa posterior al partit Dinamo-Barça, en què afirmava: "És la nostra llengua (el català), som un país amb una llengua pròpia".

Agafin-s'ho amb temps i paciència, perquè a El Mundo hi ha un centenar de pàgines de comentaris i a Marca, van pel comentari tres mil i pico, i el conjunt destil·la tanta mala bava, tanta catalanofòbia i tanta manca de respecte per la llibertat i els drets individuals i col·lectius dels catalans, que la primera reacció seria empadronar-se urgentment a qualsevol dels 180 municipis on aquest diumenge (25-A) es podrà votar per la independència de Catalunya.

Josep Guardiola porta 22 mesos dirigint el Barça i, per tant, viatjant amb el Barça per Espanya i pel món i fent rodes de premsa plurilingües sense que això hagi causat cap problema. Per què? Perquè l'entrenador del Barça actua amb la mateixa naturalitat, transparència i dedicació amb tothom i des del primer dia. "Si em pregunteu en català, contestaré en català; ...si me preguntáis en castellano, contestaré en castellano; ...if you ask me in English, I'll try to answer in English; ...se mi domandate in italiano, io vi risponderò in italiano..." I si per atendre tothom en el seu idioma cal estar-s'hi més estona, s'hi està.

Aquesta és la política lingüística de Guardiola en la seva relació amb els mitjans. Aquesta és la radiografia de, per exemple, la roda de premsa posterior a la final de la Champions, on no vaig veure ni un periodista català que es molestés per una pregunta-resposta en italià, castellà o anglès, com tampoc vaig veure cap italià disgustat per una pregunta-resposta en anglès, castellà o català. Per què un periodista espanyol s'hauria de molestar per una pregunta-resposta en català?

Qui no vegi respecte, educació i voluntat de servei en l'actitud de Guardiola és que està cec, però no físicament, sinó mentalment. Qui hi vegi o en faci un problema és perquè el problema el té ell i el té a dins, com un càncer, enquistat, pervers i dominant.

Hi ha almenys tres grans causes perquè una cosa que no és problema ho acabi sent, i aquí tornem als digitals. Una és la manipulació interessada del tema que fa El Mundo plantejant el debat amb el títol ¿Le parece bien que Guardiola utilice la Champions para hacer una reivindicación nacionalista? Sona tan lleig que fa venir ganes de contestar "No", però és que la frase menteix més que proposa. A Guardiola li fan una pregunta concreta -en rus traduït al castellà- i la respon -en castellà traduït al rus- amb una naturalitat i prudència marca de la casa.

La segona és la ignorància d'aquells, a qui els ve de nou, que parlar en català amb un que et parla en català no és un acte de rebel·lia antiespanyola, de reivindicació patriòtica, de provocació, d'activisme polític, de nacionalisme, d'independentisme, d'autisme, de camuflatge o de politització del futbol, sinó un acte natural, automàtic, de disc dur, despullat de segones intencionalitats.

I la tercera gran causa són les ganes de tocar els nassos als catalans, com a expressió d'uns drets de conquesta històrics, d'un despotisme cultural i ideològic o simplement de la catalanofòbia. Per tot això hi ha gent que ara vol linxar Guardiola. Enhorabona per a ells, però el problema el continuen tenint ells. Guardiola seguirà utilitzant el català en el pròxim desplaçament, perquè és el seu idioma. I la resta de catalans farem el mateix.

INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA: LA VIABILITAT ECONÒMICA

2010-04-11T15:07:00.002+02:00

Xavier Sala i Martín (Febrer del 1998)

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món?

En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els antiindependentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent.

L’argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d’acord amb aquesta afirmació. D’una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir una grandària mínima per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D’altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per càpita o la taxa de creixement de l’economia estiguin relacionats amb la grandària d’un país (mesurada, per exemple, per l’àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l’Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica,

Holanda i Suïssa?

Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l’Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d’una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular. És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d’aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit.

De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l’anglès: "Dutch disease"). L’argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s’especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L’exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s’han empobrit després d’haver descobert rics jaciments de petroli.

Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l’altra banda de l’argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent.

La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d’aconseguir d’alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l’alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l’aïllacionisme de l’Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya).

Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n’hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fal·laciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d’Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d’Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina.

La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s’haurien d’enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d’aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus.

En aquesta línia, un altre argument en contra de la independència és que marxar d’Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre’s.

És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquanta-unè Estat dels Estats Units?

Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l’europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l’any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n’hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l’inrevés i, per tant, l’evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d’una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d’Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya.

Finalment, l’argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se’n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l’antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l’única manera d’aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s’utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s’utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d’exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica.

El progrés econòmic s’aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d’instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d’un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l’economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d’aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols.

La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l’augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L’argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d’engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més.

Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d’un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat) o que no hi hagi arguments no econòmics que s’hagin de valorar a l’hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d’haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d’un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi.

Xavier Sala i Martín (Febrer del 1998)

CONSTITUCIÓ DE CATALUNYA

2010-04-11T14:06:00.003+02:00

"Aquesta Constitució que teniu a les mans serà la primera llei que els diputats que representin Reagrupament al Parlament de Catalunya presentaran perquè s’aprovi". Joan Carretero (Vic, 13 de març del 2010)

«CADA NACIÓ ESCULL LA SEVA PRÒPIA LLEI» Usatge «Unaquaeque gens»

Nosaltres, el poble de Catalunya, volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució.

PREÀMBUL

La Constitució que ens donem s’inspira en els principis continguts en la Declaració dels Drets de l’Home de 1789, en la Declaració Universal de les Nacions Unides proclamada el 1948 i en la Convenció Europea dels Drets Humans de 1950.
Els poders públics tenen l’obligació de garantir i respectar aquests principis i els drets fonamentals que s’estableixen en aquesta Constitució.

TÍTOL I. PRINCIPIS GENERALS. LA SOBIRANIA

Article 1. L’Estat
Catalunya és un Estat de dret, independent, democràtic i social.

Article 2. L’exercici de la sobirania
La sobirania nacional pertany al poble de Catalunya, que l’exerceix directament o mitjançant els seus representants.

Article 3. El territori
El territori de Catalunya es correspon amb els límits geogràfics de Catalunya.

Article 4. La capital
La capital de Catalunya és la ciutat de Barcelona.

Article 5. La llengua
El català és la llengua pròpia, nacional i oficial de Catalunya.
La llibertat lingüística està garantida.
L’occità, denominat aranès a l’Aran, és també llengua oficial en aquell territori.

Article 6. La nacionalitat
Una llei regularà les condicions d’adquisició, conservació i pèrdua de la condició nacional de català.
Els ciutadans del País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent i l’Alguer tenen garantida la condició nacional de catalans, si la sol·liciten.

Article 7. Els símbols
Els símbols de Catalunya són la senyera, la festa nacional i l’himne nacional.

TÍTOL II. ELS DRETS FONAMENTALS

Article 8. La dignitat humana
La dignitat humana és inviolable.

Article 9. El dret a la vida
Tot ésser humà té dret a la vida.
La pena de mort, la tortura i el tractament inhumà o degradant són prohibits.

Article10. Igualtat davant la llei
Les dones i els homes són iguals davant la llei.
Ningú pot ser perjudicat o afavorit per raó del seu origen, la seva raça, el seu naixement, les seves conviccions, les seves opinions o la seva situació social, o qualsevol altra condició personal.

Article 11. La llibertat
La llibertat individual està garantida.
Són especialment garantits:
a) La llibertat personal i la integritat física i moral
b) El respecte a la vida privada i familiar
c) El dret a l’honor i a la pròpia imatge
d) La inviolabilitat del domicili, de la correspondència i de les telecomunicacions
e) El dret de tenir i educar els fills
f) La llibertat de pensament, de consciència i de religió
g) La llibertat de tenir opinions, d’expressar-les i de difondre-les
h) La llibertat de premsa
i) La llibertat d’associació, reunió i manifestació
j) El dret de vaga i el dret a la negociació col·lectiva

k) El dret de rebre educació i la llibertat d’ensenyament
l) La llibertat en la creació artística i en la recerca
m) La llibertat d’escollir i exercir una professió
n) La llibertat d’empresa, comerç i indústria
o) La llibertat de fixar el propi domicili
p) La llibertat d’accés als càrrecs públics

Article 12. La protecció jurídica
Tothom té dret a obtenir una tutela judicial efectiva.
Tothom té dret a la presumpció d’innocència.
Tota persona detinguda ha de ser portada davant del jutge abans de les vint-i-quatre hores següents a la seva detenció.
Tothom té dret al jutge natural predeterminat per la llei, a ser defensar per un advocat, a saber de què se l’acusa i a un procés públic, ràpid i just.
Les lleis penals i sancionadores són irretroactives.
Es prohibeixen els tribunals especials.
Tota persona injustament detinguda té dret a ser indemnitzada pel dany sofert.

Article 13. La prohibició de la censura
La censura està prohibida.

Article 14. La propietat
El dret de propietat està garantit en la seva funció privada i social.

Article 15. El matrimoni
El dret al matrimoni i a formar una família estan garantits.
La llibertat de constituir una altra forma de vida en comú diferent del matrimoni està garantida.

Article 16. La protecció del territori
Tothom té el dret de viure en un medi natural equilibrat.
Els òrgans de l’Estat tenen l’obligació d’assegurar una utilització justa del sòl i una ocupació racional del territori. Han de combatre el soroll i la pol·lució de l’aire, del sòl i de l’aigua, i salvaguardar la flora, la fauna i la bellesa originària dels paisatges, a més del patrimoni natural i arquitectònic.

Article 17. La prohibició de l’arbitrarietat
Tothom té dret a ser tractat pels òrgans de l’Estat sense arbitrarietats i amb respecte a les exigències de la bona fe.

Article 18. Els drets polítics
Els ciutadans tenen dret a participar en els afers públics.
Tota persona major de setze anys té el dret de prendre part en les eleccions, votacions populars i referèndums, de ser elegit per ocupar càrrecs públics i de donar suport a qualsevol iniciativa legislativa popular.
Una llei regulà els casos excepcionals en què una persona pot ser privada dels drets polítics.

Article 19. Iniciativa legislativa popular
Cinquanta mil electors o cinquanta municipis poden demanar al poder legislatiu, mitjançant una iniciativa legislativa popular, la promulgació, modificació o derogació de disposicions constitucionals o legislatives.

TÍTOL III. ELS DEURES DELS CIUTADANS

Article 20. Defensa de Catalunya
Els catalans tenen el deure i el dret de defensar Catalunya.

Article 21. Despeses públiques
Tots els ciutadans han de contribuir al sosteniment de les despeses públiques.

TÍTOL IV. L’ORGANITZACIÓ DE L’ESTAT

Article 22. Els poders de l’Estat
Els tres poders fonamentals de l’Estat són el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial.
Els poders legislatiu, executiu i judicial estan separats. Les lleis regularan els òrgans que formaran cadascun dels poders de l’Estat i també la seva composició, atribucions i funcions.

Article 23. Els municipis
Es regularan per llei les atribucions i funcions dels municipis i òrgans supramunicipals

TÍTOL V. MODIFICACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ

Article 24. Principi de llibertat per modificar la Constitució
La Constitució pot ser modificada totalment o parcialment.
Qualsevol modificació ha de ser sotmesa a referèndum popular i s’haurà d’aprovar per majoria simple de vots.

Article 25. Modificació parcial
La modificació parcial de la Constitució s’adequarà a les normes que regulin el procediment legislatiu ordinari.
La modificació parcial de la Constitució pot versar sobre un o diversos articles, però en cap cas pot afectar més d’una matèria.

Article 26. Modificació total
La modificació total de la Constitució podrà ser instada pel poble per via d’iniciativa popular, o bé per l’òrgan legislatiu.

DISPOSICIONS TRANSITÒRIES I FINALS

Primera. Aquesta Constitució deroga, en el territori de Catalunya, la Constitució del Regne d’Espanya de 1978.

Segona. Fins que no es dictin les lleis que regulin la composició, les atribucions i les funcions dels poders legislatiu, executiu i judicial, aquestes seran exercides pel Parlament de Catalunya, el President, el Govern de la Generalitat i els òrgans judicials, en la forma establerta en la llei orgànica 6/2006, del 19 de juliol, de reforma de l’Estatut de Catalunya.

Tercera. Queden derogades totes les normes jurídiques dictades pel Parlament de Catalunya que contradiguin els principis i drets continguts en aquesta Constitució.

Quarta. Entrada en vigor
Aquesta Constitució entra en vigor l’endemà de ser ratificada pel poble de Catalunya en referèndum.
En els deu dies següents a la data d’aprovació d’aquesta llei pel Parlament, el President de la Generalitat convocarà un referèndum, que s’haurà de celebrar entre els quaranta i els seixanta dies posteriors a la data de la convocatòria, per sotmetre a la ratificació del poble de Catalunya la present Constitució.

http://www2.reagrupament.cat/bcn-lescorts/files/2010/04/Constituci%C3%B3-de-Catalunya-web.pdf

Guia ràpida per sobreviure a les TERRES DEL EBRE

2010-04-11T12:22:00.010+02:00

Els meus amics saben que tinc aquest bloc on, apart dels meus mals pensaments, també publico tot allò que considero pot ser d'interès. Ara fa pocs dies vaig rebre aquesta guia i crec adient compartir-la amb el major nombre de persones, sobretot amb pixapins i quemacus.

No us deixeu enganyar ni per l'entonació ni pels gestos, l'important és entendre que nassos us estan dient. Amb aquest senzill diccionari-guia podreu sortir indemne de les situacions més difícils.

Guia ràpida per sobreviure a les TERRES DEL EBRE
(Baix Ebre, Montsià, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre)

ieeep!	hola	hola
Au!	adéu	adiós
Mone / Nemon	anemone	vámonos
Mecaguenlafigatatia	1 Discrepo de la seva opinió, estic bastant en desacord. 2 Salutació a un conegut que fa temps que no veu.	1Discrepo de su opinión, estoy bastante en desacuerdo. 2 Saludo a un conocido que hace tiempo que no ve.
Mecaguenlamarequelhaparit alfilldeputaixe	Discrepo amb el seu punt de vista i/o amb l'acció (moltes vegades relacionada amb la conducció) que acaba de realitzar.	Discrepo con su punto de vista y/o con la acción (muchas veces relacionada con la conducción) que acaba de realizar.
Ves a fer la mà	Allunyi el seu para-sol una mica de la meva tovallola que em fa ombra, gràcies.	Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.
ieeep Fill de Puta, a on vas?	(salutació a un conegut)	(saludo a un conocido)
Nem a fer-mo'n una	Prendrem una cervesa.	Vamos a tomarnos una cervecita.
Serà per diners, collons	Jo convido. Variant de "xe, això ho pague jo"	Yo invito. Variante de "xe, això ho pague jo"
A ras de figa	minifaldilla	minifalda
Rinxoparrús	faldilla encara més petita que la minifaldilla	falda aún más pequeña que la minifalda
Per collons	Necessàriament, per necessitat.	Necesariamente, por necesidad.
Ves i gita't	No diguis ximpleries.	No diga usted tonterías.
Si la vista no m'anganya... porte una bona castanya	(referent a l'estat d'embriaguesa)	(referente al estado de embriaguez)
Nyàs!	quan li dónes alguna cosa a algú (empri’s l'expressió mentre se li dóna)	cuando le das algo a alguien (empléese la expresión mientras se le da)
Mesinfot	No m'importa massa.	No me importa demasiado.
Mesinfots	Habitants de la 'terreta', nadius.	Habitantes de la ‘terreta’, nativos.
Sangonereta	Golafre	Tragón
Amollar	Deixar anar on es pugui, deixar caure.	Soltar donde se pueda, dejar caer.
Figamolla	Ploranera	Llorona
Panfígol	Persona tranquil•la	Persona tranquila
Sumba-li	1 Començar a córrer. 2 Pegar-li a algú.	1Echar a correr. 2Pegarle a alguien.
Lluny	lluny	lejos
Molt lluny	molt lluny	muy lejos
A fer la mà	Molt, molt lluny	muy muy lejos
Ausaes, gonia que dones!	No acaba de caure'm bé vostè.	No acaba de caerme bien usted.
T’agüela quan pixa fa clotet?	Ja val amb la conya, gràcies.	Ya vale con el cachondeo, gracias.
Pixes alt i fas clotet	alt de mires	alto de miras
La figa ta tia rosega kikos	La germana de la teva mare té mal humor	La hermana de tu madre tiene mal humor
Tinc el piu encès en flames	Cari, aquesta nit farem l’amor.	Cariño, esta noche vamos a tener relaciones.
Tira més un pèl de figa... q'una maroma de barco.	El que aconsegueix una dona no ho aconsegueix ningú	Lo que consigue una mujer no lo consigue nadie
Fardatxo / Sarvatxo	bestiola gran	bicho grande
Agarra-li el morro a la burra	tranquil•liiiitzat!	¡tranquilízateeee!
Anar com Cagalló per sèquia	Anar sense rumb fix	Ir sin rumbo fijo
Alça el rabo, perdigot	Espavila't, anem.	Espabílate, vamos.
Si t'arree una nyespla, voràs	(amenaça)	(amenaza)
Agarra't, que ve	Embolica que fa fort!	La vamos a liar
Açò és mel de romer	Que és molt bo/bonic	Que es muy bueno/bonito
A cagar a l'hort	Fora d'aquí!	¡Vete! ¡Fuera de aquí!
Amagueu les carteres	(arribada inesperada d'algú)	(llegada de alguien inesperado)
Me caguen (Deu / Dénia / Den / La figuereta / L’hòstia)	(expressió de múltiples aplicacions segons estat d'ànim)	(expresión de múltiples aplicaciones según estado de ánimo)
La mare que va!	(exclamació)	(exclamación)
Cap de suro	Tossut, ximple, beneit.	Cabezón, tonto, bobalicón.
La figa em fa palmes	Maco, m'agrades.	Guapo, me gustas.
Hi ha més dies que llonganisses	Encara queda temps.	Aún queda tiempo.
Vas a la mar i no trobes aigua	despistat	despistado
Ves i toca't els collons	Faci'm el favor de no molestar.	Hágame el favor de no molestar.
Animal de sèquia	brut	bruto
Com si cagares, però paca dins	Això és una ximpleria. Impossible.	Eso es una tontería. Imposible.
Això es bufar en caldo gelat	No té vostè res a fer en l'assumpte.	No tiene usted nada que hacer en el asunto.
Taperot	Ximple	Tonto
Me cague'n la mare que'm va parir	Carai!	¡Caramba!
Ah, Redéu!	Mare meva!	¡Madre mía!
Xé que bo!	M’agrada.	Me gusta.
Açò? Açò? Açò és massa, tu!	Quina barbaritat!	¡Qué barbaridad!
Tu ni tens vergonya ni la coneixes	És vostè una mica madrileny, carall.	Es usted un poco madrileño, caramba.
Ves i tira a fer la mà!	Torni vostè a Madrid, gràcies.	Vuélvase usted a Madrid, gracias.
Ni xixa ni llimonà	No servir per a res o poca cosa	No servir para nada o poca cosa
Tindre poca espenta	No tenir iniciativa	No tener iniciativa
Tot per l'aire!	Cargols!	¡Caracoles! ¡Albricias!
Tira-liii	Continuï vostè.	Continúe usted.
Juga, juga i voràs…	Aplicable a multitud de situacions. Sol acabar amb: 'L'hòstia que t'emportes'	Aplicable a multitud de situaciones. Suele terminar con: ‘L’hòstia que t’emportes’
Collons	Testicles. Generalment s'usa per a tot. En començar o acabar la frase pot variar el significat de la mateixa.	Testículos. Generalmente se usa para todo. Al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma.
Menges més que el tio Sangonera (que va morir d'una fartera)	Menja molt vostè, no?	Come usted mucho, ¿no?
A manta!	En quantitat.	En cantidad.
Borinot	Matusser, brut.	Torpe, bruto.
Au cacau	“Fins després Lucas”.	Hasta luego Lucas.
Si te pegue una bocinà te rebente com una mangrana	Pots deixar de molestar-me?	¿Puede usted dejar de molestarme?
M’a queee eres…, M’a queee t'agrà…	Cal veure, cal veure... (expressió de retret)	Hay que ver, hay que ver… (expresión de reproche)
Ha pegat un esclafit	Ha explotat.	Ha explotado.
Fuig del mig, hòstiaaa!	Aparti's, si us plau...	Apártese, por favor…
Quina fotracà de...	Carall, hi ha una gran quantitat de...!	¡Caramba, hay una gran cantidad de…!