Els pares (o els avis) ens van ensenyar entre altres coses a parlar, caminar, anar en bicicleta, fer una truita a la francesa i pelar una taronja. A l'escola vàrem aprendre a llegir, sumar, restar, multiplicar i dividir. El sexe potser el vam aprendre a les pel·lícules, als llibres o parlant amb els amics. Però hi ha dos coses en aquesta vida que ningú ens ha ensenyat: saber escoltar (que ja ho vaig referir en una entrada anterior) i portar les finances d'una casa (que ens afectarà tota la vida).
Quan preguntes als coneguts: Vosaltres com porteu això dels diners de casa?, la majoria respon "ho porto al cap" (mentida podrida) o "vaig trampejant". Són pocs els que diuen portar un pressupost familiar. A la pregunta de Per què no porteu un pressupost familiar?, majoritàriament responen "per què és un pal" o "com que guanyo poc no cal".
Per aprendre "anglès" anem a l'acadèmia i per aprendre a "conduir" a l'autoescola, però per portar les finances de casa ens considerem autodidactes, que traduït al llenguatge planer vol dir: no tic ni idea. Ens consta d'acceptar que el problema no està amb "quan guanyo" i si amb "com gasto", pos està demostrat:
- Joan guanya 1.000 euros i Joan es queixa de que no arriba a fi de mes.
- a Joan li pugen el sou, ara cobra 1.500 euros i, al cap de tres mesos, es queixa de que no arriba a fi de mes.
i així aniríem sumant i, a la llarga, el resultat sempre és el mateix.
Si avui disposéssim de 6.000 € per gastar, de segur que no trigaríem ni dos dies en fer-ho, perquè gastar és fàcil, tothom sap fer-ho. El difícil és estalviar i per això ens cal dur el pressupost familiar.
És evident que cadascú pot estalviar d'acord a la seva situació familiar, perquè no és el mateix estar solter que casat amb fills, però sigui quina sigui la situació, ens caldrà fer el pressupost per una senzilla raó: saber exactament on van a parar els diners que guanyem. De segur que tenim sorpreses.
Portar el pressupost és saber exactament que gastem amb lloguer, llum, aigua, aliments, assegurances, impostos, restaurants, begudes, cafès, tabac, loteria, gasolina, etc., com més detallat millor i la manera més eficient de fer-ho és amb la PDA (Personal Digital Assistant) catalana, és a dir, amb Paper D'Apuntar.
Si ho anem anotant cada vegada que fem una despesa, al cap de tres mesos tindrem una molt bona fotografia del nostre patró de consum personal. Possiblement ens ficarem les mans al cap en comprovar que hi ha despeses d'un import més gran del que pensàvem (tabac, gasolina, cafès, o fins i tot la llum). Amb això no vull dir en cap moment que s'han de suprimir, només que podrien reduir-se una miqueta. Per exemple: Prendre a casa algun dels cafès que prenem al bar o vigilar d'apagar els llums que no fem servir o anar a peu algun dia en lloc d'agafar el cotxe.
També paga la pena comentar que la societat de consum que ens envolta no ens ajuda gaire a estalviar. Els éssers humans som els animals més mimètics de la naturalesa. I això que vol dir? Pos que volem tindre la camisa que té Lluís, les sabates que porta Mireia o el cotxe que té la veïna (i si és més gros millor). Sense adonar-nos que no podrem guanyar mai aquest consumisme, ja que sempre hi haurà algú que tingui quelcom que no tenim. A part que hi ha un fet que tothom verifica el dia que s'ha de canviar de casa: apareixen del no-res camisetes, sabates, bufandes, fulards, eines, etc. que van comprar d'impuls i no fem servir.
Com que l'escrit és prou llarg i s'ha de pair, millor parar ara i seguir un altre dia. Només reiterar quelcom important: Paga la pena fer el pressupost familiar, perquè no és cert això de portar-ho al cap i perquè en anotar-ho, sabem exactament on van a parar els diners, agafem consciència i podem compartir-ho amb tots els membres de la família. Tothom ha de ser partícip.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada