37 anys del 23F

Avui fa 37 anys del fallit Cop d'Estat de 1981, conegut popularment pel 23F, on dos-cents vuitanta-vuit Guàrdia Civils armats amb subfusells van assaltar el Palau de les Corts a Madrid, esperonats per l'enyorança dels trenta-set anys de dictadura franquista.  

Després d'un Consell de Guerra on, ves per on, les sentencies van estar molt per sota del previsible ("Joan Palom jo me lo gis i jo me lo com"), el Tribunal Suprem les va revocar i va imposar-ne de noves, algunes de les quals arribaven als 30 anys de presó. Així i tot, l'estada dels encausats a presó sembla que va ser exageradament plàcida i curta. Els indults i les llibertats condicionals els van permetre sortir al cap de pocs anys i, fins i tot, van poder aconseguir ascensos, condecoracions i prebendes ("No hase falta desir nada más", Bernd Schuster).

Amb motiu del trentè aniversari del 23F, TVE va entrevistar a l'impresentable Alfonso Guerra qui va afirmar que al procediment no hi eren tots els culpables. Que la clau estava a les cintes de les gravacions del Congrés, les quals havien desaparegut miraculosament.

        

és la Guerra?

Quan ens referim a la guerra ho fem per parlar d'una lluita armada. Ara però, en ple segle XXI, preferim treure-li la connotació que té d'horror i utilitzem l'eufemisme "conflicte".

Segons la Viquipèdia, un conflicte és una situació de desacord entre idees. Així podem parlar del conflicte català pel desacord entre unionistes i independentistes.

Davant un conflicte es poden adoptar diferents actituds, essent la més lògica en un país democràtic l'assertivitat i negociació, on se cerca una entesa entre les parts.  Dissortadament, la democràcia a casa nostra només és de nom per això, el que primer va fer "el Gobierno de España" fou no acceptar l'existència d'una situació conflictiva a Catalunya, per canviar-ho després a la confrontació i ús de poder.

Diuen que tot va començar amb la sentència del TC a l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya i pel "Congreso de los Diputados", pos és incomprensible per qualsevol amb cinc sentits que deu persones que només tenen ulls pel passat puguin decidir sobre el futur. De ser així mai s'haurien canviat les lleis de l'esclavatge, ni les del vot femení, ni les dels matrimonis del mateix sexe. Aquí ens van atacar les TRADICIONS: el nostre esperit demòcrata i el nostre sentiment negociador amb pau i harmonia.

L'any passat hom va poder veure l'estimació de molts espanyols cap a Catalunya amb els anomenats "comiats patriòtics" que es van organitzar en algunes casernes de la Guàrdia Civil al contingent desplaçat a Catalunya, amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre. Posteriorment, el món sencer (menys Espanya, on es va censurar) es va adonar que hi ha sectors en les Forces de Seguretat que poc tenen de demòcrates (no és cap secret que simpatitzen amb idees d'ultradreta feixista), ordenant i carregant l'1 d'octubre contra la població civil. Carregues que van ser menystingudes pel "Gobierno de España". Aquí ens van atacar la CULTURA democràtica i les TRADICIONS de societat pacifica.

Hem pogut constatar que el conflicte català ha servit per amagar problemes com la corrupció, el finançament il·legal del PP i C's, els ERE's d'Andalusia, els mils de milions regalats a la Banca, la nefasta gestió de les infraestructures (AVE, Autopistes, Aeroports, etc.), la buidada total del fons de pensions i, el que fa més riure: no saber qui és M.Rajoy.  

La seva prepotència no té aturador amb l'aplicació del 155 i ara pretenen tocar el tercer bastió de la nostra societat, la LLENGUA, criticant-la, emmordassant-la, retallant-la, censurant-la i fins i tot prohibint-la per la immersió lingüística. Crec sincerament que aquesta encegada d'odi cap a la societat catalana els explotarà a les mans molt més abans del que creuen ells. 

Caca, Culo, Pedo, Pis

El llenguatge és la manera com expressem el pensament per mitjà de la paraula. N'hi ha de dos tipus, el natural que fem servir cada dia, ple de vaguetats, de modismes, de paraules amb diferents significats, etc.

"Les xiques de La Ràpita

tenen una escopeta

pa matar los pardalets

que surten de la bragueta".

i l'artificial, que permet eliminar aquests inconvenients en ser un llenguatge de precisió que utilitza termes tècnics inequívocs (llenguatge de la física, de la biologia, de la lògica, etc.).

"Els isòtops amb un nombre atòmic superior al del plom són radioactius"

Definit el llenguatge, ara puc introduir l'oratòria, que és l'art de parlar amb eloqüència, de persuadir i convèncer per mitjà de la paraula. L'oratòria va néixer a Sicília i es va desenvolupar a Grècia, on va ser considerada un instrument per assolir prestigi i poder polític. Sòcrates, Demòstenes i Ciceró van ser grans oradors i és al Parlament on va adquirir major relleu. Els discursos parlamentaris es dirigien a exposar raons per aconseguir el suport a aquestes.

Actualment aquest tipus de parlamentarisme ja no es fa servir i l'oratòria parlamentària ha caigut en desús. Ara tot es llegeix (fins i tot hi ha intervencions escrites per respondre allò que encara no s'ha exposat) i, en aquests últims temps, l'opacitat, l'arrogància, l'insult, el menyspreu, l'ús sistemàtic de la mentida, la desqualificació i la grolleria s'han anat apoderant del llenguatge parlamentari al Congrés dels Diputats, on hi ha polítics amb greus conflictes psiquiàtrics, per això seria de bon samarità:

1. dir-los que "la unidad de destino en lo universal" és una expressió pròpia de fatxendes que cal eliminar dels seus cervellets.
2. recordar-los que lo d'"Una, Grande y Libre" no deixa de ser un terme irracional de la ideologia franquista impropi de demòcrates.
3. ajudar-los a assimilar que, per molta "Illa Perejil" reconquistada, NO som "un imperio donde nunca se pone el Sol". 

La mentida o postveritat

La mentida s’ha instal·lat en el nostre dia a dia. La premsa ens bombardeja amb notícies manipulades i postveritats i no és gaire encoratjador veure com molta gent s’ho empassa. Però el que és alarmant no és que la gent es cregui notícies falses o manipulades, el que és preocupant és que existeixin persones que manipulin i menteixin. 

També els polítics menteixen, pos s'han adonat que la mentida els és rendible en aquesta societat amb poc senderi estant. L'honestedat i la sinceritat són valors perduts en política i per això la mentida o, com ara s'anomena, postveritat, no té cap conseqüència, no passa res, ni legal, ni social, ni electoral, res de res. Així s'explica que tinguem al Govern un partit embolicat en més de 900 casos de corrupció i que lo seu president, lo sinyor Mariano Rajoy, l'home que més cops apareix als papers de Barcenas, ens pugui dir a la cara que tot és mentida "salvo alguna cosa". Se'ns pixa a sobre i ens diu que plou.
 
Antonio Machado ho deia, "En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa" i la corrupta oligarquia espanyola celebra aquest poc senderi de la societat. Una societat que ni dubta ni reflexiona, on la ignorància no és "no saber", sinó "no voler saber", facilitant així als corruptes oligarques el control del poder executiu, legislatiu i judicial per mantenir els seus privilegis.

Tenim les tarifes elèctriques més altes d’Europa i som el país on menys s'aprofita l'energia solar. Cada trimestre ens al·lucinen amb els beneficis bancaris més desproporcionats i, pel que s'ha vist, sense gaire control del regulador (cas Bankia, Popular, etc.). Un país on els contractes d’obres públiques són els més lucratius del mon mundial i on les anomenades empreses BOE fan Pasqua abans de Rams  (Castor, tunel TAV França, autopistes, AVE, etc.) i, per acabar-ho d'adobar, uns mitjans de comunicació parcials i controlats, que quasi et conviden a mirar la premsa internacional per no caure al seu parany (TVE, La Razón, ABC, El Periódico, La Vanguardia, etc.). Això si, que la indivisible unitat d'Espanya no es toqui. Una Espanya de dretes, rància i casposa amb ministres, jutges i fiscals amenaçadors, fanfarronejant del poder que ells creuen que tenen.

Prepotència, prepotents i altres necis

Prepotència és la característica d'una persona que imposa el seu poder sobre altres.

Sol associar-se a la supèrbia i l'arrogància. El prepotent té una excessiva valoració de si mateix; en altres paraules, se sent superior. Per això no dubta a imposar-se per la força, convençut que la resta de la gent s'ha de sotmetre a la seva voluntat. El prepotent és una persona amb la qual no es pot dialogar.

En política és habitual l'observació d'aquesta manera de comportament, especialment en aquells que tenen el poder de gestió d'una nació, per exemple una vicepresidenta de govern o un ministre d'hisenda.

Per descomptat el dirigent que es comporta d'aquesta manera no accepta cap tipus d'oposició i quan sent que algú s'oposa als seus interessos, treu a la llum el pes d'autoritat, i la imposa amb connivència de jutges i fiscals, trencant de facto la suposada separació de poders.

Però aquests governants que es creuen el cul del món, només són mers comentaristes que no poden incidir en les grans variables perquè la raó econòmica ha substituït la raó d'estat i són les grans corporacions, veritables nius de prepotents, les que condicionen la majoria de decisions polítiques com, per exemple, la del rescat bancari, que va estar decidida pels mateixos banquers. Aquests actors compren voluntats (portes giratòries) i són pèssims contribuents (pagar impostos és de pobre), però no conspiren pel poder polític (no els cal), només ho fan pels interessos econòmics dels mateixos directius, prescindint els dels accionistes.  

Per acabar, tampoc els cossos de seguretat estan exempts d'aquest tipus malaltís de personatge el qual, dissortadament, sobresurt de la resta i enfosqueix la tasca dels professionals que es deixen la pell per garantir la nostra seguretat i perquè puguem exercir els nostres drets i llibertats com a ciutadans. El món és així, uns pocs necis que han de fer soroll perquè el seu curt enteniment no els possibilita ser persones de profit.

Què he après avui?

Desprès d'un any a l'empresa publica i trenta nou anys a l'empresa privada tenia prejudicis pels "funcionaris", sense voler veure que també hi ha "burro-cràcia" a l'empresa privada, autònoms inclosos.

Avui m'he adonat que la burocràcia no és un cos estrany a la societat, sinó que emana d'ella i reflecteix els vicis i virtuts de la societat que l'envolta. En conseqüència, hi ha empleats públics responsables, laboriosos, amb iniciativa (i, per fortuna, l'Administració catalana compta amb un bon nombre d'ells), com també hi ha funcionaris despreocupats, absentistes, rutinaris, intrigants o senzillament corruptes.

Per desgracia la imatge del funcionari és la d'aquell que es passa el dia rascant-se la panxa o fent "assumptes propis" i la realitat és molt diferent. La majoria són persones treballadores, responsables, honestes, amables i competents, amb un gran sentit de servei públic. També és cert que, com en qualsevol altra feina, podem trobar funcionaris que son tot el contrari, però que no ens haurien de servir per generalitzar.

No totes les generalitzacions son certes. Cal tenir molta cura amb el que diuen els demagogs, pos utilitzen fal·làcies, presenten informació incomplerta i ofereixen definicions simplistes de la realitat.