Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris convivència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris convivència. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 d’abril del 2019

Que així sigui també...


A vosaltres, PCB i CAP, que dolor m'heu causat, la venjança he anomenat.
A vosaltres, que la meva malícia heu despertat, la venjança he anomenat.
A vosaltres, que a l'odi m'heu arrossegat, la venjança he anomenat.
Que el vostre destí sigui canviat per mi.
El vostre propi mal ara torna cap a vosaltres.
Per no donar-vos el luxe de fer mal.
Una maledicció que durarà cent anys.
Que així sigui.

dijous, 4 d’abril del 2019

Que així sigui...


A vosaltres, ARD i IAG, que dolor m'heu causat, la venjança he anomenat.
A vosaltres, que la meva malícia heu despertat, la venjança he anomenat.
A vosaltres, que a l'odi m'heu arrossegat, la venjança he anomenat.
Que el vostre destí sigui canviat per mi.
El vostre propi mal ara torna cap a vosaltres.
Per no donar-vos el luxe de fer mal.
Una maledicció que durarà cent anys.
Que així sigui.

dimecres, 28 de febrer del 2018

Les llengües i Rivera

Avui, vint-i-vuit de febrer de 2018, he cregut adient reproduir l'escrit d'Agustí Vilella (Cambrils/Baix Camp), publicat a la LLETRA 177 del Col·lectiu Català Sempre, per així tenir-lo present cada dia.

"El senyor Rivera no deu veure TV3 per manipuladora; però si la veiés, ahir hauria vist el testimoni d’un turista francès, víctima de l’atemptat de la Rambla, que explicava com de confortat es va sentir quan, ferit greument, i patint per la seva dona i el seu fill, un mosso se li va adreçar en un francès gairebé perfecte i el va socórrer. 

Sap, senyor Rivera?, això són les llengües; aquell home es va sentir molt millor i més acollit quan va sentir en uns moments dramàtics de la seva vida que se li adreçaven en la seva pròpia llengua. Això són les llengües, són part del racó més íntim de cada persona, i si a vostè li és igual que l’atengui un gran i impol·lut metge robot, la immensa majoria preferim que ens atengui un metge humà i que, en moments sempre angoixosos, ens parli en la nostra llengua; i així mateix pel policia, el bomber, el funcionari judicial... 

Vostè, com que és un home llest, això ja ho sap, però també, llest com és, sap que si destrueix la llengua del país, destrueix el país, l’uniformitza amb la seva Espanya i... problema resolt. No se’n faci il·lusions: som pacífics, fem revolucions amb somriures, no trenquem vidres, no insultem ningú ni volem que cap país ni cap llengua desapareguin, però... estimem Catalunya, estimem la nostra llengua i, sobretot, som tossuts, molt tossuts, i persistirem parlant i pensant en català encara que vostès no vulguin que hi parlem ni hi pensem; o vulguin directament que no parlem ni pensem".


 

divendres, 23 de febrer del 2018

37 anys del 23F

Avui fa 37 anys del fallit Cop d'Estat de 1981, conegut popularment pel 23F, on dos-cents vuitanta-vuit Guàrdia Civils armats amb subfusells van assaltar el Palau de les Corts a Madrid, esperonats per l'enyorança dels trenta-set anys de dictadura franquista.  

Després d'un Consell de Guerra on, ves per on, les sentencies van estar molt per sota del previsible ("Joan Palom jo me lo gis i jo me lo com"), el Tribunal Suprem les va revocar i va imposar-ne de noves, algunes de les quals arribaven als 30 anys de presó. Així i tot, l'estada dels encausats a presó sembla que va ser exageradament plàcida i curta. Els indults i les llibertats condicionals els van permetre sortir al cap de pocs anys i, fins i tot, van poder aconseguir ascensos, condecoracions i prebendes ("No hase falta desir nada más", Bernd Schuster).

Amb motiu del trentè aniversari del 23F, TVE va entrevistar a l'impresentable Alfonso Guerra qui va afirmar que al procediment no hi eren tots els culpables. Que la clau estava a les cintes de les gravacions del Congrés, les quals havien desaparegut miraculosament.


        

dissabte, 17 de febrer del 2018

és la Guerra?

Quan ens referim a la guerra ho fem per parlar d'una lluita armada. Ara però, en ple segle XXI, preferim treure-li la connotació que té d'horror i utilitzem l'eufemisme "conflicte".

Segons la Viquipèdia, un conflicte és una situació de desacord entre idees. Així podem parlar del conflicte català pel desacord entre unionistes i independentistes.

Davant un conflicte es poden adoptar diferents actituds, essent la més lògica en un país democràtic l'assertivitat i negociació, on se cerca una entesa entre les parts.  Dissortadament, la democràcia a casa nostra només és de nom per això, el que primer va fer "el Gobierno de España" fou no acceptar l'existència d'una situació conflictiva a Catalunya, per canviar-ho després a la confrontació i ús de poder.

Diuen que tot va començar amb la sentència del TC a l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya i pel "Congreso de los Diputados", pos és incomprensible per qualsevol amb cinc sentits que deu persones que només tenen ulls pel passat puguin decidir sobre el futur. De ser així mai s'haurien canviat les lleis de l'esclavatge, ni les del vot femení, ni les dels matrimonis del mateix sexe. Aquí ens van atacar les TRADICIONS: el nostre esperit demòcrata i el nostre sentiment negociador amb pau i harmonia.

L'any passat hom va poder veure l'estimació de molts espanyols cap a Catalunya amb els anomenats "comiats patriòtics" que es van organitzar en algunes casernes de la Guàrdia Civil al contingent desplaçat a Catalunya, amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre. Posteriorment, el món sencer (menys Espanya, on es va censurar) es va adonar que hi ha sectors en les Forces de Seguretat que poc tenen de demòcrates (no és cap secret que simpatitzen amb idees d'ultradreta feixista), ordenant i carregant l'1 d'octubre contra la població civil. Carregues que van ser menystingudes pel "Gobierno de España". Aquí ens van atacar la CULTURA democràtica i les TRADICIONS de societat pacifica.

Hem pogut constatar que el conflicte català ha servit per amagar problemes com la corrupció, el finançament il·legal del PP i C's, els ERE's d'Andalusia, els mils de milions regalats a la Banca, la nefasta gestió de les infraestructures (AVE, Autopistes, Aeroports, etc.), la buidada total del fons de pensions i, el que fa més riure: no saber qui és M.Rajoy.  

La seva prepotència no té aturador amb l'aplicació del 155 i ara pretenen tocar el tercer bastió de la nostra societat, la LLENGUA, criticant-la, emmordassant-la, retallant-la, censurant-la i fins i tot prohibint-la per la immersió lingüística. Crec sincerament que aquesta encegada d'odi cap a la societat catalana els explotarà a les mans molt més abans del que creuen ells. 

dilluns, 12 de febrer del 2018

Què no s'ha entès?

Les eleccions al Parlament de Catalunya són la fórmula de participació democràtica dels ciutadans de Catalunya per elegir als seus representants al Parlament, òrgan de representació popular que, amb 135 diputats, és el poder legislatiu de Catalunya.

Amb una participació espectacular del 79,09%, els ciutadans de Catalunya han elegit per majoria aclaparadora al bloc independentista. Llavors, si veritablement estem en una democràcia, on és el problema?   



Ara no mal interpreteu, en cap moment dic que els polítics del bloc 155 siguin curts de mollera, només dic que aquests personatges a l'hora de pensar no tenen sort.

Altrament he de creure que, a dintre de la Unió Europea, hi ha operativa una dictadura constitucional, on el poder es concentra de manera absoluta a les mans d'un partit polític (i dels seus còmplices), controlant els poders legislatiu, executiu i judicial, i mantenint l'aparent respecte a la Constitució, però utilitzant mètodes il·legítims orientats a induir la por a la majoria dels catalans (ho insisteixo perquè així s'ha expressat a les urnes), per aconseguir els seus objectius, justificant-ho amb una retrògrada raó d'Estat.

Vox populi, vox Dei (Veu del poble, veu de Déu).

La llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu:
  • Mentre que el castellà "habla" (pronuncia paraules), el català "enraona" (fa servir la raó).
  • Si parlem de diners, el castellà paga “impuestos”, que ve d’“imponer”, i el català sempre ha pagat "contribucions", que ve de “contribuir”.

Tota una concepció diferent del món:
  • El castellà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestra” i el català "ensinistra". Uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre la “sinistra” (esquerra).

dijous, 8 de febrer del 2018

Odi, menyspreu, antipatia...

El delicte d'odi es recull a l'article 510 del Codi penal, on al seu primer apartat trobem quin és el tipus delictiu:
1.a) Els qui públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia...

Llavors pregunto: Els que cantaven "a por ellos" manifestaven amor, estima i simpatia?  

Altrament, al segon apartat de l'esmentat article 510 del Codi penal trobem:
2.a) Els qui lesionin la dignitat de les persones mitjançant accions que comportin humiliació, menyspreu o descrèdit d'algun dels grups a què es refereix l'apartat anterior...

Llavors pregunto: Els que deien "dejenos actuar", manifestaven amor, estima i simpatia?  

Així i tot, l'article encara contempla altres supòsits: 
1.c) Públicament neguin, trivialitzin greument ... o enalteixin als seus autors, quan s'haguessin comès contra un grup o una part d'aquest, o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquest, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia...

Llavors pregunto: Els que negaven públicament la violència emprada o els que felicitaven als membres de les FCSE per aquelles actuacions, manifestaven amor, estima i simpatia?   

Per acabar-ho d'adobar, la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, al seu article cinquè ens informa dels principis bàsics d'actuació dels membres de les FCSE:
5.2. Relacions amb la comunitat.
a) Impedir, en l'exercici de la seva actuació professional, qualsevol pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral.
b) Tenir en tot moment un tracte correcte i acurat en les seves relacions amb els ciutadans.

Fa temps un número de la GC em va dir: "la principal satisfacción de esta labor es la de caminar por la calle y que los niños me vean como un policía amigo". Jo li vaig contestar que, dissortadament, sempre els he considerat un cos repressor, pos tinc al cap les imatges de quan era petit, dels diumenges en què venien a casa, com aquell que va a fer el vermut, i li fotien dos hòsties al meu oncle "porque eres rojo y te lo mereces". Després rient, sentint-se superiors, marxaven a dinar a casa seva. 

https://ferranhumor.wordpress.com/

dilluns, 5 de febrer del 2018

La mentida o postveritat

La mentida s’ha instal·lat en el nostre dia a dia. La premsa ens bombardeja amb notícies manipulades i postveritats i no és gaire encoratjador veure com molta gent s’ho empassa. Però el que és alarmant no és que la gent es cregui notícies falses o manipulades, el que és preocupant és que existeixin persones que manipulin i menteixin. 

També els polítics menteixen, pos s'han adonat que la mentida els és rendible en aquesta societat amb poc senderi estant. L'honestedat i la sinceritat són valors perduts en política i per això la mentida o, com ara s'anomena, postveritat, no té cap conseqüència, no passa res, ni legal, ni social, ni electoral, res de res. Així s'explica que tinguem al Govern un partit embolicat en més de 900 casos de corrupció i que lo seu president, lo sinyor Mariano Rajoy, l'home que més cops apareix als papers de Barcenas, ens pugui dir a la cara que tot és mentida "salvo alguna cosa". Se'ns pixa a sobre i ens diu que plou.
 
Antonio Machado ho deia, "En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa" i la corrupta oligarquia espanyola celebra aquest poc senderi de la societat. Una societat que ni dubta ni reflexiona, on la ignorància no és "no saber", sinó "no voler saber", facilitant així als corruptes oligarques el control del poder executiu, legislatiu i judicial per mantenir els seus privilegis.

Tenim les tarifes elèctriques més altes d’Europa i som el país on menys s'aprofita l'energia solar. Cada trimestre ens al·lucinen amb els beneficis bancaris més desproporcionats i, pel que s'ha vist, sense gaire control del regulador (cas Bankia, Popular, etc.). Un país on els contractes d’obres públiques són els més lucratius del mon mundial i on les anomenades empreses BOE fan Pasqua abans de Rams  (Castor, tunel TAV França, autopistes, AVE, etc.) i, per acabar-ho d'adobar, uns mitjans de comunicació parcials i controlats, que quasi et conviden a mirar la premsa internacional per no caure al seu parany (TVE, La Razón, ABC, El Periódico, La Vanguardia, etc.). Això si, que la indivisible unitat d'Espanya no es toqui. Una Espanya de dretes, rància i casposa amb ministres, jutges i fiscals amenaçadors, fanfarronejant del poder que ells creuen que tenen.


divendres, 2 de febrer del 2018

Prepotència, prepotents i altres necis

Prepotència és la característica d'una persona que imposa el seu poder sobre altres.

Sol associar-se a la supèrbia i l'arrogància. El prepotent té una excessiva valoració de si mateix; en altres paraules, se sent superior. Per això no dubta a imposar-se per la força, convençut que la resta de la gent s'ha de sotmetre a la seva voluntat. El prepotent és una persona amb la qual no es pot dialogar.

En política és habitual l'observació d'aquesta manera de comportament, especialment en aquells que tenen el poder de gestió d'una nació, per exemple una vicepresidenta de govern o un ministre d'hisenda.

Per descomptat el dirigent que es comporta d'aquesta manera no accepta cap tipus d'oposició i quan sent que algú s'oposa als seus interessos, treu a la llum el pes d'autoritat, i la imposa amb connivència de jutges i fiscals, trencant de facto la suposada separació de poders.

Però aquests governants que es creuen el cul del món, només són mers comentaristes que no poden incidir en les grans variables perquè la raó econòmica ha substituït la raó d'estat i són les grans corporacions, veritables nius de prepotents, les que condicionen la majoria de decisions polítiques com, per exemple, la del rescat bancari, que va estar decidida pels mateixos banquers. Aquests actors compren voluntats (portes giratòries) i són pèssims contribuents (pagar impostos és de pobre), però no conspiren pel poder polític (no els cal), només ho fan pels interessos econòmics dels mateixos directius, prescindint els dels accionistes.  

Per acabar, tampoc els cossos de seguretat estan exempts d'aquest tipus malaltís de personatge el qual, dissortadament, sobresurt de la resta i enfosqueix la tasca dels professionals que es deixen la pell per garantir la nostra seguretat i perquè puguem exercir els nostres drets i llibertats com a ciutadans. El món és així, uns pocs necis que han de fer soroll perquè el seu curt enteniment no els possibilita ser persones de profit.



dimecres, 31 de gener del 2018

La Constituquè?

Diuen que la Constitució és la llei fonamental que defineix el règim dels drets i llibertats, però sempre amb els matisos reiterats del PPSOE i C's.

Tor seguit ressalto en vermell cinc o sis d'aquest matisos: 

Trobem al PREÀMBUL de la Constitució que la seua finalitat és: Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions (no aplicable per Catalunya).

Article 3
1. El castellà (que no l'espanyol) és la llengua espanyola oficial de l’Estat...
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts (no aplicable al català).
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. (no aplicable al català).

Article 14 Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social (però es pot discriminar als catalans independentistes).

Article 18 4. La llei limitarà l’ús de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets (barra lliure si es va en contra dels catalans).

Article 20 1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:
a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. (prohibit pels catalans independentistes).

diumenge, 28 de gener del 2018

Comunicació o incomunicació?

Diuen que Internet és un mitjà de comunicació de masses, però crec sincerament que, ara com ara, s'ha convertit en una plataforma de comunicació de persones, on el verb “Compartir” està guanyant terreny per sobre de la resta.

La comunicació instantània passa a ser part habitual del nostre dia a dia i els continguts dels missatges són una indescriptible mescla de notícies (certes i no), informacions (correctes i no), opinions (adients i no), dades (contrastables i no), etc. que ens du cada cop més a la recerca de la veritat.

Quantes vegades heu rebut notícies que després no han estat veritat?. Quants cops heu vist fotografies que no corresponen ni al lloc ni al temps indicat?. Si no teníem prou en preveure la subjectivitat de les persones, ara ens cal a més a més evitar la falsedat, la tergiversació i la propaganda (que ens tenen acostumats els unionistes del bloc 155, pos aquest facinerosos saben perfectament que la mentida enfronta i crea divisions artificials).      

Així i tot, aquesta fal·lera en compartir informació no significa necessàriament que ens estiguem comunicant, senzillament el que duem a terme només és posada en comú d'una informació i el resultat aconseguit és comunicar més, però comunicar-nos menys.

dissabte, 27 de gener del 2018

Mai ningú ens ha ensenyat a escoltar

Les quatre formes bàsiques de comunicar-se són llegir, escriure, parlar i escoltar. Aptituds per la comunicació a la qual dedicarem la major part de la nostra vida però, mentre que algú ens ha ensenyat a llegir, escriure i parlar, mai ningú ens ha ensenyat a escoltar. Una petita però molt important deficiència. 

Si volem interactuar efectivament amb una altra persona (cònjuge, fills, amics, veïns, etc.), lo primer que necessitem és entendre’l i, dissortadament, no escoltem amb la intenció d’entendre, sinó que només ho fem per contestar.

Paga la pena que, abans de contestar una pregunta o fer un comentari, provem d’entendre a l’altra persona. Cal revisar lo que ha provat de dir-nos i, fins que no estiguem completament segurs de lo que ha volgut dir, no hauríem de contestar. La clau de tot està a comprendre. Si comencem per jutjar, mai podrem comprendre.

Hi ha un proverbi sioux que diu: “Abans de jutjar a una persona, camina tres llunes amb els seus mocassins”.  


dissabte, 30 de desembre del 2017

Encara hi ha molts saltant de branca a branca

Mentre els "niños cantores de la Loteria" feien la seua faena, hom a casa no parava de preguntar-se:

1) Com pot ser que, després de 100.000 anys d'homo sapiens, encara hi hagi tants saltant de branca a branca?
"Me muevo en el arbol no puedo parar
con este ritmo loco no paro de saltar".

2) Com pot ser que, l'estafa del "tocomocho", escampar merda i esperar, segueixi sent l'únic argument dels molt amargats trilers mandarina.

3) Com pot ser que, la cançó "Amagar la boleta" hagi estat la més punxada a la discoteca Envelops&155.

4) Com pot ser que, amb tants avanços tecnològics, encara no sapiguem qui és lo tal M punto R i quatre lletres més, que apareix als papers del "Puto amo". 

Confiem que la "Humans Scientĭfĭcus Association" ens pugui donar resposta ben aviat a aquestes preguntes.


Sembra melons i colliràs melons,
sembra faves i colliràs faves.

dijous, 23 de març del 2017

Què he après avui?

Desprès d'un any a l'empresa publica i trenta nou anys a l'empresa privada tenia prejudicis pels "funcionaris", sense voler veure que també hi ha "burro-cràcia" a l'empresa privada, autònoms inclosos.

Avui m'he adonat que la burocràcia no és un cos estrany a la societat, sinó que emana d'ella i reflecteix els vicis i virtuts de la societat que l'envolta. En conseqüència, hi ha empleats públics responsables, laboriosos, amb iniciativa (i, per fortuna, l'Administració catalana compta amb un bon nombre d'ells), com també hi ha funcionaris despreocupats, absentistes, rutinaris, intrigants o senzillament corruptes.

Per desgracia la imatge del funcionari és la d'aquell que es passa el dia rascant-se la panxa o fent "assumptes propis" i la realitat és molt diferent. La majoria són persones treballadores, responsables, honestes, amables i competents, amb un gran sentit de servei públic. També és cert que, com en qualsevol altra feina, podem trobar funcionaris que son tot el contrari, però que no ens haurien de servir per generalitzar.

No totes les generalitzacions son certes. Cal tenir molta cura amb el que diuen els demagogs, pos utilitzen fal·làcies, presenten informació incomplerta i ofereixen definicions simplistes de la realitat. 

dilluns, 29 d’agost del 2016

PEPSI: L'estupidesa no es considera deficiència


L'actual propaganda de la marca PEPSI ens diu, amb castellà imperial, que "Ahora es el momento. Cuéntanos cómo lo vives". Pos sincerament els diria que: "L'estupidesa no es considera deficiència".

L'aparcament per minusvàlids hi és per fer la vida més fàcil als qui patixen una disminució i s'han de moure en vehicle privat.

Aquestes places no estan per fotre als que no patixen cap dificultat física, sinó que hi són per facilitar la ja de per si complicada vida de les persones amb discapacitat, algunes de les quals per desgràcia no poden caminar llargues distancies. Caldria posar-se per un moment en el seu lloc.

Parar o estacionar de forma indeguda en una plaça d'aparcament reservada per a persones amb discapacitat és una infracció molt insolidària i més quan tens la barra d'ocupar les dos úniques places que hi ha. Vist a Calella (Maresme), la nit del dissabte a diumenge 28 d'agost de 2016 i no, no estava repartint genere.

dimecres, 7 de maig del 2014

L'Esplai d'Ulldecona infectat pel virus "constitucional"

Lo virus "constitucional" també ha arribat a l'Esplai d'Ulldecona i el NO-NO ha sortit de les boques dels seus actuals gestors.

Els meus pares han estat afiliats com associats a l'ESPLAI d'ULLDECONA de l’OBRA SOCIAL DE “la Caixa”, des de fa una pila d'anys (ara no sabria dir-te si des de la seua fundació o quasi). Han pagat regularment la quota d'associat i totes les aportacions per activitats "extres". Uns associats que han utilitzat molt poc les instal·lacions, pos sols anaven un o dos cops a l'any, però sempre han volgut col·laborar pagant la quota perquè estaven il•lusionats de formar part d'una associació del poble on hi tenen amics i companys (cada cop menys).

Aquest any 2014, tot i coincidint amb el 90 aniversari del meu pare, la nova junta de l'ESPLAI d'Ulldecona els comuniquen que NO PODEN SER ASSOCIATS perquè no tenen el domicili fiscal a la localitat d'ULLDECONA, segons sembla ho diu a la "Constitució" (els estatuts de l'associació), i aquesta "Constitució" és inalterable i estricta. No admet raonament lògic possible, és NO i NO.

Veritablement els meus pares tenen la residencia fiscal a Tortosa, però el meu pare viu a Ulldecona de divendres a dilluns, a la casa familiar al carrer Sant Antoni. No té l'adreça fiscal però viu i pensa com a faldut que és, també paga la contribució a Ulldecona per la casa del poble i pels dos nínxols que té al cementeri.

Entre allò que és "legal" i allò que és lògic, social o de sentit comú, em sorgeixen uns dubtes que no acabo d'entendre:

1) Com és que fins ara no havien tingut cap problema, puix la situació de domicili no ha canviat en els últims 25 anys. Si abans podien ser associats perquè ara no ho poden ser?

2) Perquè han fet aquest rebuig coincidint amb el seu 90 aniversari? Quants anys més consideren que pot arribar a "molestar-los" pel fet de tenir-lo con associat? Quina nosa els fa? Quina ment recargolada i enverinada ha propiciat l'expulsió?

3) Tant sagrada és "la Constitució" de l'Esplai d'Ulldecona que no permet fer una excepció a un avi de 90 anys que ha estat associat fins ara? Que potser ara haurà de "vagar per l'espai sideral pel segles del segles"? Lo "Rajoy de torn" no tenia cap altra sortida? 

Vaig tenir la sort de formar part, com empleat de "la Caixa", dels inicis dels Esplais a Catalunya, participant activament amb el seu esperit fundacional: "Un homenatge de 365 dies", contraposat als antics Homenatges a la Vellesa que sols eren d'un dia i no entenc de cap de les maneres la prepotència de la nova junta de l’associació rebutjant un associat que ho ha estat des de fa anys i  argumentant-ho amb un article de la seua "Constitució". Llavors perquè està la Junta? quina funció té la Junta si hi ha una "Constitució" hermètica que no deixa lloc a interpretacions, revisions i adaptacions. Pos a mi que em perdonin, però aquesta Junta i el que he fet aquest matí al vàter son lo mateix: una merda.