Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lògica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lògica. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 de febrer del 2018

Pressupost familiar

Gestionar les finances familiars és més emocional que matemàtic. Quasi m'atreveixo a dir que un 80% és comportament i el 20% restant són coneixements.

Guanyar més no resol el problema, si el que et passa és que no saps administrar-te. El problema no és el que guanyes, el problema està en com ho gastes.

Portar un pressupost et permet gastar d'acord a l'ingrés que tens i no amb el que vols gastar.  

Primer: Ser positiu.
Si volem obtenir resultats diferents, ens cal fer coses diferents.

Segon: Tenir clar el perquè.
No és un simple control de despeses per tornar-te un ermità, un avar i deixar de sortir amb els amics, és saber on i quan gastes els diners, és conèixer el teu patró de consum per aprendre a viure amb la teva situació. No és deixar de gastar i si aprendre a gastar.

Tercer: Com fer-ho?
Hi ha aplicacions APPs pel mòbil, programes per ordinador, un full de càlcul, el clàssic paper d'apuntar, etc. El sistema és igual, la cosa important és fer-ho. 

Acostumar-nos a guardar el tiquet de cada compra, per així anotar-ho després al registre diari de despeses que acabarà confeccionant el pressupost mensual. El fet de guardat el tiquet de cada compra també ajuda a conscienciar-nos d'aquelles despeses petites que ara no li donem importància i, en volum, en poden tenir.

Donar-li la importància que té i ser sincers. De no ser-ho només ens enganyem a nosaltres mateixos. Fóra bo inculcar-ho als fills. Fer-los partícips.

El pressupost és mensual i només té en compte els diners que, mensualment, ens entren a la butxaca. Pel que fa als ingressos futurs (pagues extres), els tindrem en compte el mes que entraran a la butxaca i llavors decidirem que fer amb ells.

El registre diari de despeses ha de ser el màxim detallat possible. No hem de confiar amb la memòria. També ordenat i sistematitzat, de manera que arribem a dur-lo de forma natural, com netejar-se les dents després de menjar.

Un cop he controlat tres mesos les despeses, puc conèixer el meu patró de consum i analitzar-lo per veure on puc millorar. Per aprendre a viure amb el que tinc i no amb el que vull.

Quart: Començar a estalviar.
Tothom pensa estalviar quan li sobrin els diners, però mai en sobren.  Si no tens les necessitats bàsiques cobertes (cap ingrés o ínfim) és molt difícil estalviar, però si tens un ingrés regular, llavors pots estalviar. Ara imaginat perdre 5 € que portes a la butxaca. A ningú li agrada perdre diners, però estaries a la ruïna? De segur que no, per tant podem "perdre" com estalvi aquest 5 €, separant-los de la nostra conducta compulsiva de gastar.  

Com són les despeses?: Necessitats + oci, per tant a menys oci més estalvi. Però NO és aconsellable viure amargat per voler estalviar.

En primer lloc, ens cal una bona raó per estalviar, un clar objectiu: viatjar, els estudis dels fills, previsió, jubilació, etc. i que farem per aconseguir-ho. És curiós com som capaços d'endeutar-nos 30 anys amb la hipoteca i planifiquem l'estalvi a 3 mesos, pensant obtenir meravelles. Perquè no planificar-ho a 10 o 20 anys?

En segon lloc, considerar l'estalvi com una despesa, com si fos la llum o el gas, i tenir clar que nosaltres som més importants que qualsevol empresa subministradora, per això separarem la "despesa" d'estalvi en primer lloc, tan prompte cobrem la nòmina.


Consells finals:

  • Abans de comprar, reflexionar: Realment ho necessito o és per imitar? No hem de comprar per poder comparar-nos amb algú de fora. Cal ser realistes amb el que tenim. Si hem de competir amb algú, millor fer-ho amb nosaltres (ens mirem al mirall).
  • Si anem a comprar cada dia conforme les necessitats, solem gastar més, perquè sempre "piquem" algun extra. Molt millor comprar cada quinze dies o cada mes, i sempre amb una llista detallada de les necessitats, així gastarem menys amb extres.
  • Cal conèixer les nostres fortaleses i debilitats. Si tenim clar que, portant diners a la butxaca gastem (perquè ens cremen), millor no portar-ne. Si som compradors compulsius, millor separar primer l'estalvi (com he dit més amunt) i així "quan no n'hi ha, no en raja".

dimecres, 21 de febrer del 2018

Fer o no fer un pressupost familiar?

Els pares (o els avis) ens van ensenyar entre altres coses a parlar, caminar, anar en bicicleta, fer una truita a la francesa i pelar una taronja. A l'escola vàrem aprendre a llegir, sumar, restar, multiplicar i dividir. El sexe potser el vam aprendre a les pel·lícules, als llibres o parlant amb els amics. Però hi ha dos coses en aquesta vida que ningú ens ha ensenyat: saber escoltar (que ja ho vaig referir en una entrada anterior) i portar les finances d'una casa (que ens afectarà tota la vida).

Quan preguntes als coneguts: Vosaltres com porteu això dels diners de casa?, la majoria respon "ho porto al cap" (mentida podrida) o "vaig trampejant". Són pocs els que diuen portar un pressupost familiar. A la pregunta de Per què no porteu un pressupost familiar?, majoritàriament responen "per què és un pal" o "com que guanyo poc no cal".

Per aprendre "anglès" anem a l'acadèmia i per aprendre a "conduir" a l'autoescola, però per portar les finances de casa ens considerem autodidactes, que traduït al llenguatge planer vol dir: no tic ni idea. Ens consta d'acceptar que el problema no està amb "quan guanyo" i si amb "com gasto", pos està demostrat:
  • Joan guanya 1.000 euros i Joan es queixa de que no arriba a fi de mes.
  • a Joan li pugen el sou, ara cobra 1.500 euros i, al cap de tres mesos, es queixa de que no arriba a fi de mes.
i així aniríem sumant i, a la llarga, el resultat sempre és el mateix.

Si avui disposéssim de 6.000 € per gastar, de segur que no trigaríem ni dos dies en fer-ho, perquè gastar és fàcil, tothom sap fer-ho. El difícil és estalviar i per això ens cal dur el pressupost familiar.

És evident que cadascú pot estalviar d'acord a la seva situació familiar, perquè no és el mateix estar solter que casat amb fills, però sigui quina sigui la situació, ens caldrà fer el pressupost per una senzilla raó: saber exactament on van a parar els diners que guanyem. De segur que tenim sorpreses.

Portar el pressupost és saber exactament que gastem amb lloguer, llum, aigua, aliments, assegurances, impostos, restaurants, begudes, cafès, tabac, loteria, gasolina, etc., com més detallat millor i la manera més eficient de fer-ho és amb la PDA (Personal Digital Assistant) catalana, és a dir, amb Paper D'Apuntar.

Si ho anem anotant cada vegada que fem una despesa, al cap de tres mesos tindrem una molt bona fotografia del nostre patró de consum personal. Possiblement ens ficarem les mans al cap en comprovar que hi ha despeses d'un import més gran del que pensàvem (tabac, gasolina, cafès, o fins i tot la llum). Amb això no vull dir en cap moment que s'han de suprimir, només que podrien reduir-se una miqueta. Per exemple: Prendre a casa algun dels cafès que prenem al bar o vigilar d'apagar els llums que no fem servir o anar a peu algun dia en lloc d'agafar el cotxe.

També paga la pena comentar que la societat de consum que ens envolta no ens ajuda gaire a estalviar. Els éssers humans som els animals més mimètics de la naturalesa. I això que vol dir? Pos que volem tindre la camisa que té Lluís, les sabates que porta Mireia o el cotxe que té la veïna (i si és més gros millor). Sense adonar-nos que no podrem guanyar mai aquest consumisme, ja que sempre hi haurà algú que tingui quelcom que no tenim. A part que hi ha un fet que tothom verifica el dia que s'ha de canviar de casa: apareixen del no-res camisetes, sabates, bufandes, fulards, eines, etc. que van comprar d'impuls i no fem servir.

Com que l'escrit és prou llarg i s'ha de pair, millor parar ara i seguir un altre dia. Només reiterar quelcom important: Paga la pena fer el pressupost familiar, perquè no és cert això de portar-ho al cap i perquè en anotar-ho, sabem exactament on van a parar els diners, agafem consciència i podem compartir-ho amb tots els membres de la família. Tothom ha de ser partícip. 


dissabte, 27 de gener del 2018

Mai ningú ens ha ensenyat a escoltar

Les quatre formes bàsiques de comunicar-se són llegir, escriure, parlar i escoltar. Aptituds per la comunicació a la qual dedicarem la major part de la nostra vida però, mentre que algú ens ha ensenyat a llegir, escriure i parlar, mai ningú ens ha ensenyat a escoltar. Una petita però molt important deficiència. 

Si volem interactuar efectivament amb una altra persona (cònjuge, fills, amics, veïns, etc.), lo primer que necessitem és entendre’l i, dissortadament, no escoltem amb la intenció d’entendre, sinó que només ho fem per contestar.

Paga la pena que, abans de contestar una pregunta o fer un comentari, provem d’entendre a l’altra persona. Cal revisar lo que ha provat de dir-nos i, fins que no estiguem completament segurs de lo que ha volgut dir, no hauríem de contestar. La clau de tot està a comprendre. Si comencem per jutjar, mai podrem comprendre.

Hi ha un proverbi sioux que diu: “Abans de jutjar a una persona, camina tres llunes amb els seus mocassins”.  


divendres, 26 de gener del 2018

No hi ha carbó per tants malfactors...

Si et portes malament, los Reis d'Orient et porten carbó...!!! 



El meu avi no va anar a Cuba, però col·leccionava i enquadernava la revista MUNDO GRAFICO, molt popular a les dues primeres dècades del segle passat. Al número 220 de data 12 de gener de 1916 s'esmenta a les darreres fulles la conclusió del Congrés Internacional Geològic de 1913: "...hay existencias de carbón en el mundo para cerca de seis mil años...".


L'any 2016, noranta anys després, l'Administració d'Informació d'Energia dels Estats Units (EIA) va establir que les reserves durarien només 132 anys.

Ara no voldria fer de Van Gaal ("siempre negativo, nunca positivo"), però jo quasi diria que lo món que coneixem se'n va a la merda.

divendres, 9 de juny del 2017

Catalans, espanyols d'origen i europeus

Un clatellot és el que es mereix lo guapet de C's per insultar la intel·ligència de les catalanes i dels catalans (lo mateix clatellot que va rebre lo Mariano en una entrevista a la televisió). No es pot ser més hipòcrita ni més mentider. Ja n'hi ha prou de tanta dolenteria, manipulació i insults a la veritat.


L'article 11 de la Constitució Espanyola ho diu clar: "Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad", és a dir que si ara ets espanyol ho seràs després d'haver votat SI a la independència de Catalunya i, pel fet de continuar sent espanyol, seguiràs gaudint de la ciutadania europea.


Prou de mentides, prou de manipulació. Voteu SI a la independència, pos llevat que vulgueu renunciar a la nacionalitat espanyola, en un Estat Independent Català, serem catalans, espanyols d'origen i europeus.

      

dimecres, 22 de març del 2017

Què he après avui?

Proverbi xinès o proverbi japonès?: Quan deixes d'aprendre, comences a envellir.

Cal aprendre quelcom nou cada dia, sigui el que sigui i vingui d'on vingui. Si pel cos és bo caminar, aprendre deu ser l'hòstia pel cervell.

Comparteixo les tres coses que he après avui:

1) Expressar NO és comunicar. Algunes vegades el "si ja t'ho vaig dir" mereix la resposta "pos no té vaig entendre". Qui expressa només pensa amb ell mateix, qui comunica pensa amb l'altre. 

2) No discutir mai amb un imbècil. Hi ha infinitat de coses millors a fer. "No hase farta desir nada mas".

3) "Quien tiene tienda, tiene que tenel sonlisa". Un somriure és el millor antídot pel mal humor, alleuja l'estrès i crea sentiments de felicitat.

Avore que aprenc demà.


dissabte, 5 de desembre del 2015

Lògic o il·lògic? That is the question.

Quan quelcom respon a la raó o al sentit comú diem que és lògic i, quan no ho fa, diem que és il·lògic, llavors com definirem la numeració de les vies a les estacions de RENFE, lògiques o il·lògiques?.

Dos exemples:

1) Disposició a l'estil Harry Potter.

A Calella la numeració és lògica, però a mitges, perquè la primera via que trobem al sortir de l'estació és la número 1 i desprès segueix la número 2, acabant amb la número 4. La via número 3 és la via fantasma, com l'andana secreta de l'Estació de King's Cross a les pinikules d'en Harry Potter. 


2) Disposició embolicar la troca.

A Mataró la disposició de les vies té, al meu entendre, una lògica embarbussada. Ho explico:

Sortint de l'estació, a la dreta hi ha una via morta que podria ser perfectament la via 0 i així seguir amb la 1, la 2 i la 3, però els tècnics de RENFE van decidir que aquella fora la via 4, per seguir amb la 2 i després amb la 1 i la 3, aconseguint embolicar de valent als usuaris.


És evident que "una flor no fa maig ni dos primavera", però crec que és un bon començament per la recerca de la il·lògica a la RENFE.

(continuarà)

dimecres, 7 de maig del 2014

L'Esplai d'Ulldecona infectat pel virus "constitucional"

Lo virus "constitucional" també ha arribat a l'Esplai d'Ulldecona i el NO-NO ha sortit de les boques dels seus actuals gestors.

Els meus pares han estat afiliats com associats a l'ESPLAI d'ULLDECONA de l’OBRA SOCIAL DE “la Caixa”, des de fa una pila d'anys (ara no sabria dir-te si des de la seua fundació o quasi). Han pagat regularment la quota d'associat i totes les aportacions per activitats "extres". Uns associats que han utilitzat molt poc les instal·lacions, pos sols anaven un o dos cops a l'any, però sempre han volgut col·laborar pagant la quota perquè estaven il•lusionats de formar part d'una associació del poble on hi tenen amics i companys (cada cop menys).

Aquest any 2014, tot i coincidint amb el 90 aniversari del meu pare, la nova junta de l'ESPLAI d'Ulldecona els comuniquen que NO PODEN SER ASSOCIATS perquè no tenen el domicili fiscal a la localitat d'ULLDECONA, segons sembla ho diu a la "Constitució" (els estatuts de l'associació), i aquesta "Constitució" és inalterable i estricta. No admet raonament lògic possible, és NO i NO.

Veritablement els meus pares tenen la residencia fiscal a Tortosa, però el meu pare viu a Ulldecona de divendres a dilluns, a la casa familiar al carrer Sant Antoni. No té l'adreça fiscal però viu i pensa com a faldut que és, també paga la contribució a Ulldecona per la casa del poble i pels dos nínxols que té al cementeri.

Entre allò que és "legal" i allò que és lògic, social o de sentit comú, em sorgeixen uns dubtes que no acabo d'entendre:

1) Com és que fins ara no havien tingut cap problema, puix la situació de domicili no ha canviat en els últims 25 anys. Si abans podien ser associats perquè ara no ho poden ser?

2) Perquè han fet aquest rebuig coincidint amb el seu 90 aniversari? Quants anys més consideren que pot arribar a "molestar-los" pel fet de tenir-lo con associat? Quina nosa els fa? Quina ment recargolada i enverinada ha propiciat l'expulsió?

3) Tant sagrada és "la Constitució" de l'Esplai d'Ulldecona que no permet fer una excepció a un avi de 90 anys que ha estat associat fins ara? Que potser ara haurà de "vagar per l'espai sideral pel segles del segles"? Lo "Rajoy de torn" no tenia cap altra sortida? 

Vaig tenir la sort de formar part, com empleat de "la Caixa", dels inicis dels Esplais a Catalunya, participant activament amb el seu esperit fundacional: "Un homenatge de 365 dies", contraposat als antics Homenatges a la Vellesa que sols eren d'un dia i no entenc de cap de les maneres la prepotència de la nova junta de l’associació rebutjant un associat que ho ha estat des de fa anys i  argumentant-ho amb un article de la seua "Constitució". Llavors perquè està la Junta? quina funció té la Junta si hi ha una "Constitució" hermètica que no deixa lloc a interpretacions, revisions i adaptacions. Pos a mi que em perdonin, però aquesta Junta i el que he fet aquest matí al vàter son lo mateix: una merda.