Les llengües i Rivera

Avui, vint-i-vuit de febrer de 2018, he cregut adient reproduir l'escrit d'Agustí Vilella (Cambrils/Baix Camp), publicat a la LLETRA 177 del Col·lectiu Català Sempre, per així tenir-lo present cada dia.

"El senyor Rivera no deu veure TV3 per manipuladora; però si la veiés, ahir hauria vist el testimoni d’un turista francès, víctima de l’atemptat de la Rambla, que explicava com de confortat es va sentir quan, ferit greument, i patint per la seva dona i el seu fill, un mosso se li va adreçar en un francès gairebé perfecte i el va socórrer. 

Sap, senyor Rivera?, això són les llengües; aquell home es va sentir molt millor i més acollit quan va sentir en uns moments dramàtics de la seva vida que se li adreçaven en la seva pròpia llengua. Això són les llengües, són part del racó més íntim de cada persona, i si a vostè li és igual que l’atengui un gran i impol·lut metge robot, la immensa majoria preferim que ens atengui un metge humà i que, en moments sempre angoixosos, ens parli en la nostra llengua; i així mateix pel policia, el bomber, el funcionari judicial... 

Vostè, com que és un home llest, això ja ho sap, però també, llest com és, sap que si destrueix la llengua del país, destrueix el país, l’uniformitza amb la seva Espanya i... problema resolt. No se’n faci il·lusions: som pacífics, fem revolucions amb somriures, no trenquem vidres, no insultem ningú ni volem que cap país ni cap llengua desapareguin, però... estimem Catalunya, estimem la nostra llengua i, sobretot, som tossuts, molt tossuts, i persistirem parlant i pensant en català encara que vostès no vulguin que hi parlem ni hi pensem; o vulguin directament que no parlem ni pensem".

 

Què tornen enrere?, natros a la nostra

Dictadura és una forma de govern en la qual el poder es concentra entorn de la figura d'un sol individu (dictador) o grup molt reduït, usualment un partit polític, i que es caracteritza per:

• Absència de divisió de poders.
• Ús sistemàtic del terror, per mitjà d'una policia o guàrdia civil.
• Empresonaments per aïllar l'oposició i enemics del règim.
• Extirpar les formes de pensament oposades, mitjançant l'adoctrinament (gent "normal" a TV3) i la remodelació de les mentalitats (castellanitzar als alumnes).

La Llei mordassa (un pas enrere de cara als drets i llibertats de les persones) és una Llei Orgànica estatal que va entrar en vigor l'1 de juliol de 2015, només amb els vots favorables del PP i que ens remet a la Llei de Jurisdiccions de l'any 1906. La característica fonamental és que, tot allò que abans es podien considerar només faltes, ara passen a ser multes administratives, relegant així el paper dels jutges a un segon pla. Un veritable "Estat policial". Aquí teniu algunes perles:

És delicte fotografiar o publicar imatges de la policia, encara que la policia estigui atemptant contra els drets humans.

Se sancionen les faltes de respecte i consideració (insults) a policies. Com que no els pots gravar, preval la seva paraula contra la teva (s'atorga valor probatori a les denúncies de les Forces de Seguretat) i, en el cas miraculós que poguessis aportar proves a favor teu, potser no tindràs sanció però si tots els números de la rifa per la revenja ("lo tiene claro para obtener la licencia de caza").

Considera una "pertorbació greu de la seguretat ciutadana" el fet de manifestar-se, quedant a l'arbitri de les Forces de Seguretat el que és i el que no és una pertorbació ciutadana (si són xenòfobs cridant embogits "a por ellos", potser és enaltiment de la "Unidaz d'Egpaña", i si és una manifestació silenciosa de ciutadans pacífics demanant votar, llavors potser és pertorbació).

La voluntat del poble expressada a les urnes sembla no ser un argument democràtic vàlid en aquest país de pandereta. Els xiripitiflàutics s'han tret la careta d'hipòcrita fent ressorgir el seu veritable caràcter preconstitucional amagat i, com que no poden bombardejar Barcelona, ens volen derrotats, humiliats i, fins i tot, eliminats, però no ho aconseguiran de cap de les maneres. Som un poble treballador, honrat, pacífic, democràtic i integrador que ja no s'arronsa d'avant d'aquesta munió de galifardeus amb data de caducitat. El compte enrere del nostre alliberament va començar l'u d'octubre. Temps al temps.

37 anys del 23F

Avui fa 37 anys del fallit Cop d'Estat de 1981, conegut popularment pel 23F, on dos-cents vuitanta-vuit Guàrdia Civils armats amb subfusells van assaltar el Palau de les Corts a Madrid, esperonats per l'enyorança dels trenta-set anys de dictadura franquista.  

Després d'un Consell de Guerra on, ves per on, les sentencies van estar molt per sota del previsible ("Joan Palom jo me lo gis i jo me lo com"), el Tribunal Suprem les va revocar i va imposar-ne de noves, algunes de les quals arribaven als 30 anys de presó. Així i tot, l'estada dels encausats a presó sembla que va ser exageradament plàcida i curta. Els indults i les llibertats condicionals els van permetre sortir al cap de pocs anys i, fins i tot, van poder aconseguir ascensos, condecoracions i prebendes ("No hase falta desir nada más", Bernd Schuster).

Amb motiu del trentè aniversari del 23F, TVE va entrevistar a l'impresentable Alfonso Guerra qui va afirmar que al procediment no hi eren tots els culpables. Que la clau estava a les cintes de les gravacions del Congrés, les quals havien desaparegut miraculosament.

        

Unga ... Unga ...

Cuando el sabio señala la luna,

el necio mira el dedo…

Gent Normal?

Post eventum Vani sunt questus

(Quan apareix el neci tot són problemes)

Que així sigui

A vosaltres, MRB i SSS, que dolor m'heu causat, la venjança he anomenat.

A vosaltres, que la meva malícia heu despertat, la venjança he anomenat.

A vosaltres, que a l'odi m'heu arrossegat, la venjança he anomenat.

Que el vostre destí sigui canviat per mi.

El vostre propi mal ara torna cap a vosaltres.

Per no donar-vos el luxe de fer mal.

Una maledicció que durarà cent anys.

Que així sigui.

També a vosaltres, GC, PN, APE i per tots aquells que hagin actuat igual.

Que així sigui.

és la Guerra?

Quan ens referim a la guerra ho fem per parlar d'una lluita armada. Ara però, en ple segle XXI, preferim treure-li la connotació que té d'horror i utilitzem l'eufemisme "conflicte".

Segons la Viquipèdia, un conflicte és una situació de desacord entre idees. Així podem parlar del conflicte català pel desacord entre unionistes i independentistes.

Davant un conflicte es poden adoptar diferents actituds, essent la més lògica en un país democràtic l'assertivitat i negociació, on se cerca una entesa entre les parts.  Dissortadament, la democràcia a casa nostra només és de nom per això, el que primer va fer "el Gobierno de España" fou no acceptar l'existència d'una situació conflictiva a Catalunya, per canviar-ho després a la confrontació i ús de poder.

Diuen que tot va començar amb la sentència del TC a l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya i pel "Congreso de los Diputados", pos és incomprensible per qualsevol amb cinc sentits que deu persones que només tenen ulls pel passat puguin decidir sobre el futur. De ser així mai s'haurien canviat les lleis de l'esclavatge, ni les del vot femení, ni les dels matrimonis del mateix sexe. Aquí ens van atacar les TRADICIONS: el nostre esperit demòcrata i el nostre sentiment negociador amb pau i harmonia.

L'any passat hom va poder veure l'estimació de molts espanyols cap a Catalunya amb els anomenats "comiats patriòtics" que es van organitzar en algunes casernes de la Guàrdia Civil al contingent desplaçat a Catalunya, amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre. Posteriorment, el món sencer (menys Espanya, on es va censurar) es va adonar que hi ha sectors en les Forces de Seguretat que poc tenen de demòcrates (no és cap secret que simpatitzen amb idees d'ultradreta feixista), ordenant i carregant l'1 d'octubre contra la població civil. Carregues que van ser menystingudes pel "Gobierno de España". Aquí ens van atacar la CULTURA democràtica i les TRADICIONS de societat pacifica.

Hem pogut constatar que el conflicte català ha servit per amagar problemes com la corrupció, el finançament il·legal del PP i C's, els ERE's d'Andalusia, els mils de milions regalats a la Banca, la nefasta gestió de les infraestructures (AVE, Autopistes, Aeroports, etc.), la buidada total del fons de pensions i, el que fa més riure: no saber qui és M.Rajoy.  

La seva prepotència no té aturador amb l'aplicació del 155 i ara pretenen tocar el tercer bastió de la nostra societat, la LLENGUA, criticant-la, emmordassant-la, retallant-la, censurant-la i fins i tot prohibint-la per la immersió lingüística. Crec sincerament que aquesta encegada d'odi cap a la societat catalana els explotarà a les mans molt més abans del que creuen ells. 

Eufemismes

Les paraules són quelcom més que paraules i per això, la casta política d'apoltronats somiatruites pretén canviar la percepció social de la realitat canviant les paraules. Utilitzen el que s'anomena eufemisme mentider, atorgant una nova denominació a una determinada realitat d'acord a la seva ideologia. Com per exemple fer servir "patriotisme" com a sentiment d'amor i "nacionalisme" com a maligne orgull.

A poc a poc aconsegueixen la quadratura del cercle en fer-los evolucionar. El "país endarrerit" es va emmascarar en "país subdesenvolupat", per millorar-lo com "país en vies de desenvolupament" i rematar la faena nomenant-lo "país emergent". L'hòstia amb patinet.

Estem vivint un canvi social espectacular, passant d'una realitat, on les persones creàvem disfemismes per riure'ns de la situació, a una ficció, on els mediocres polítics d'avui en dia s'inventen eufemismes per vendre'ns una fantasia, emmascarant la realitat. Així del disfemisme "estirar la pota" hem passat a l'eufemisme de fantasia "traspassar".

Hi ha gran quantitat d'eufemismes econòmics en política ficció. Aquí teniu una petita mostra: 

Recessió: "Creixement negatiu".

Pujada de preus: "Reajustament de preus". 

Acomiadar: "Flexibilitzar la plantilla" o "amortitzar el lloc de treball".

Baixada de sou: "Devaluació competitiva del salari".

Pujada d'impostos: "Recàrrec temporal de solidaritat".

Robatori: "Apropiació indeguda".

Embargar: "Adjudicar actius".

Pobre: "Persona en risc d'exclusió social".

Suïcidi: "Mort voluntària".

També la moda s'ha estès a les professions on Déu n'hi do la fantasia emprada:

Criada: "Empleada de la llar".

Porter: "Coordinador oficial de moviments interns".

Sereno: "Coordinador oficial de moviments nocturns".

Ascensorista: "Distribuïdor intern de Recursos Humans".

Butaner: "Especialista en Logística d'Energia Combustible".

Peó: "Auxiliar de serveis d'Enginyeria Civil".

Missatger: "Especialista en Logística de documents".

Escombriaire: "Tècnic de residus sòlids urbans".

Per acabar, un eufemisme un poc surrealista:

No tinc diners: "No tinc visibilitat financera".

...i l'expressió d'un desig:

Tant de bo que els "a por ellos" gaudeixin de diarrea crònica fins a tenir cul de Mandril.      

Què no s'ha entès?

Les eleccions al Parlament de Catalunya són la fórmula de participació democràtica dels ciutadans de Catalunya per elegir als seus representants al Parlament, òrgan de representació popular que, amb 135 diputats, és el poder legislatiu de Catalunya.

Amb una participació espectacular del 79,09%, els ciutadans de Catalunya han elegit per majoria aclaparadora al bloc independentista. Llavors, si veritablement estem en una democràcia, on és el problema?   

Ara no mal interpreteu, en cap moment dic que els polítics del bloc 155 siguin curts de mollera, només dic que aquests personatges a l'hora de pensar no tenen sort.

Altrament he de creure que, a dintre de la Unió Europea, hi ha operativa una dictadura constitucional, on el poder es concentra de manera absoluta a les mans d'un partit polític (i dels seus còmplices), controlant els poders legislatiu, executiu i judicial, i mantenint l'aparent respecte a la Constitució, però utilitzant mètodes il·legítims orientats a induir la por a la majoria dels catalans (ho insisteixo perquè així s'ha expressat a les urnes), per aconseguir els seus objectius, justificant-ho amb una retrògrada raó d'Estat.

Vox populi, vox Dei (Veu del poble, veu de Déu).

La llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu:

• Mentre que el castellà "habla" (pronuncia paraules), el català "enraona" (fa servir la raó).
• Si parlem de diners, el castellà paga “impuestos”, que ve d’“imponer”, i el català sempre ha pagat "contribucions", que ve de “contribuir”.

Tota una concepció diferent del món:

• El castellà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestra” i el català "ensinistra". Uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre la “sinistra” (esquerra).

Caca, Culo, Pedo, Pis

El llenguatge és la manera com expressem el pensament per mitjà de la paraula. N'hi ha de dos tipus, el natural que fem servir cada dia, ple de vaguetats, de modismes, de paraules amb diferents significats, etc.

"Les xiques de La Ràpita

tenen una escopeta

pa matar los pardalets

que surten de la bragueta".

i l'artificial, que permet eliminar aquests inconvenients en ser un llenguatge de precisió que utilitza termes tècnics inequívocs (llenguatge de la física, de la biologia, de la lògica, etc.).

"Els isòtops amb un nombre atòmic superior al del plom són radioactius"

Definit el llenguatge, ara puc introduir l'oratòria, que és l'art de parlar amb eloqüència, de persuadir i convèncer per mitjà de la paraula. L'oratòria va néixer a Sicília i es va desenvolupar a Grècia, on va ser considerada un instrument per assolir prestigi i poder polític. Sòcrates, Demòstenes i Ciceró van ser grans oradors i és al Parlament on va adquirir major relleu. Els discursos parlamentaris es dirigien a exposar raons per aconseguir el suport a aquestes.

Actualment aquest tipus de parlamentarisme ja no es fa servir i l'oratòria parlamentària ha caigut en desús. Ara tot es llegeix (fins i tot hi ha intervencions escrites per respondre allò que encara no s'ha exposat) i, en aquests últims temps, l'opacitat, l'arrogància, l'insult, el menyspreu, l'ús sistemàtic de la mentida, la desqualificació i la grolleria s'han anat apoderant del llenguatge parlamentari al Congrés dels Diputats, on hi ha polítics amb greus conflictes psiquiàtrics, per això seria de bon samarità:

1. dir-los que "la unidad de destino en lo universal" és una expressió pròpia de fatxendes que cal eliminar dels seus cervellets.
2. recordar-los que lo d'"Una, Grande y Libre" no deixa de ser un terme irracional de la ideologia franquista impropi de demòcrates.
3. ajudar-los a assimilar que, per molta "Illa Perejil" reconquistada, NO som "un imperio donde nunca se pone el Sol". 

Odi, menyspreu, antipatia...

El delicte d'odi es recull a l'article 510 del Codi penal, on al seu primer apartat trobem quin és el tipus delictiu:

1.a) Els qui públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia...

Llavors pregunto: Els que cantaven "a por ellos" manifestaven amor, estima i simpatia?  

Altrament, al segon apartat de l'esmentat article 510 del Codi penal trobem:
2.a) Els qui lesionin la dignitat de les persones mitjançant accions que comportin humiliació, menyspreu o descrèdit d'algun dels grups a què es refereix l'apartat anterior...

Llavors pregunto: Els que deien "dejenos actuar", manifestaven amor, estima i simpatia?  

Així i tot, l'article encara contempla altres supòsits: 
1.c) Públicament neguin, trivialitzin greument ... o enalteixin als seus autors, quan s'haguessin comès contra un grup o una part d'aquest, o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquest, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia...

Llavors pregunto: Els que negaven públicament la violència emprada o els que felicitaven als membres de les FCSE per aquelles actuacions, manifestaven amor, estima i simpatia?   

Per acabar-ho d'adobar, la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, al seu article cinquè ens informa dels principis bàsics d'actuació dels membres de les FCSE:
5.2. Relacions amb la comunitat.
a) Impedir, en l'exercici de la seva actuació professional, qualsevol pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral.
b) Tenir en tot moment un tracte correcte i acurat en les seves relacions amb els ciutadans.

Fa temps un número de la GC em va dir: "la principal satisfacción de esta labor es la de caminar por la calle y que los niños me vean como un policía amigo". Jo li vaig contestar que, dissortadament, sempre els he considerat un cos repressor, pos tinc al cap les imatges de quan era petit, dels diumenges en què venien a casa, com aquell que va a fer el vermut, i li fotien dos hòsties al meu oncle "porque eres rojo y te lo mereces". Després rient, sentint-se superiors, marxaven a dinar a casa seva. 

https://ferranhumor.wordpress.com/

La mentida o postveritat

La mentida s’ha instal·lat en el nostre dia a dia. La premsa ens bombardeja amb notícies manipulades i postveritats i no és gaire encoratjador veure com molta gent s’ho empassa. Però el que és alarmant no és que la gent es cregui notícies falses o manipulades, el que és preocupant és que existeixin persones que manipulin i menteixin. 

També els polítics menteixen, pos s'han adonat que la mentida els és rendible en aquesta societat amb poc senderi estant. L'honestedat i la sinceritat són valors perduts en política i per això la mentida o, com ara s'anomena, postveritat, no té cap conseqüència, no passa res, ni legal, ni social, ni electoral, res de res. Així s'explica que tinguem al Govern un partit embolicat en més de 900 casos de corrupció i que lo seu president, lo sinyor Mariano Rajoy, l'home que més cops apareix als papers de Barcenas, ens pugui dir a la cara que tot és mentida "salvo alguna cosa". Se'ns pixa a sobre i ens diu que plou.
 
Antonio Machado ho deia, "En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa" i la corrupta oligarquia espanyola celebra aquest poc senderi de la societat. Una societat que ni dubta ni reflexiona, on la ignorància no és "no saber", sinó "no voler saber", facilitant així als corruptes oligarques el control del poder executiu, legislatiu i judicial per mantenir els seus privilegis.

Tenim les tarifes elèctriques més altes d’Europa i som el país on menys s'aprofita l'energia solar. Cada trimestre ens al·lucinen amb els beneficis bancaris més desproporcionats i, pel que s'ha vist, sense gaire control del regulador (cas Bankia, Popular, etc.). Un país on els contractes d’obres públiques són els més lucratius del mon mundial i on les anomenades empreses BOE fan Pasqua abans de Rams  (Castor, tunel TAV França, autopistes, AVE, etc.) i, per acabar-ho d'adobar, uns mitjans de comunicació parcials i controlats, que quasi et conviden a mirar la premsa internacional per no caure al seu parany (TVE, La Razón, ABC, El Periódico, La Vanguardia, etc.). Això si, que la indivisible unitat d'Espanya no es toqui. Una Espanya de dretes, rància i casposa amb ministres, jutges i fiscals amenaçadors, fanfarronejant del poder que ells creuen que tenen.

Prepotència, prepotents i altres necis

Prepotència és la característica d'una persona que imposa el seu poder sobre altres.

Sol associar-se a la supèrbia i l'arrogància. El prepotent té una excessiva valoració de si mateix; en altres paraules, se sent superior. Per això no dubta a imposar-se per la força, convençut que la resta de la gent s'ha de sotmetre a la seva voluntat. El prepotent és una persona amb la qual no es pot dialogar.

En política és habitual l'observació d'aquesta manera de comportament, especialment en aquells que tenen el poder de gestió d'una nació, per exemple una vicepresidenta de govern o un ministre d'hisenda.

Per descomptat el dirigent que es comporta d'aquesta manera no accepta cap tipus d'oposició i quan sent que algú s'oposa als seus interessos, treu a la llum el pes d'autoritat, i la imposa amb connivència de jutges i fiscals, trencant de facto la suposada separació de poders.

Però aquests governants que es creuen el cul del món, només són mers comentaristes que no poden incidir en les grans variables perquè la raó econòmica ha substituït la raó d'estat i són les grans corporacions, veritables nius de prepotents, les que condicionen la majoria de decisions polítiques com, per exemple, la del rescat bancari, que va estar decidida pels mateixos banquers. Aquests actors compren voluntats (portes giratòries) i són pèssims contribuents (pagar impostos és de pobre), però no conspiren pel poder polític (no els cal), només ho fan pels interessos econòmics dels mateixos directius, prescindint els dels accionistes.  

Per acabar, tampoc els cossos de seguretat estan exempts d'aquest tipus malaltís de personatge el qual, dissortadament, sobresurt de la resta i enfosqueix la tasca dels professionals que es deixen la pell per garantir la nostra seguretat i perquè puguem exercir els nostres drets i llibertats com a ciutadans. El món és així, uns pocs necis que han de fer soroll perquè el seu curt enteniment no els possibilita ser persones de profit.

La Constituquè?

Diuen que la Constitució és la llei fonamental que defineix el règim dels drets i llibertats, però sempre amb els matisos reiterats del PPSOE i C's.

Tor seguit ressalto en vermell cinc o sis d'aquest matisos: 

Trobem al PREÀMBUL de la Constitució que la seua finalitat és: Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions (no aplicable per Catalunya).

Article 3
1. El castellà (que no l'espanyol) és la llengua espanyola oficial de l’Estat...
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts (no aplicable al català).
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. (no aplicable al català).

Article 14 Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social (però es pot discriminar als catalans independentistes).

Article 18 4. La llei limitarà l’ús de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets (barra lliure si es va en contra dels catalans).

Article 20 1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:
a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. (prohibit pels catalans independentistes).

Pensions SI (doble garantia)

Un altre "espavilat" sense arguments que, com que no els té, utilitza la por per insultar la intel·ligència dels catalans i de les catalanes.

A part que en una Catalunya independent les cotitzacions i els impostos garantirien millor les pensions dels jubilats, crec que fóra bo destapar lo que aquest "espavilat" amaga quant a la responsabilitat que té el Govern d'Espanya a seguir-les pagant:

La primera del MINISTERIO DE EMPLEO Y SEGURIDAD SOCIAL: Una persona que és beneficiària d'una pensió de jubilació té dret a percebre-la amb independència del lloc en què es trobi.

La segona del REGLAMENT (CE) Nº 883/2004 DEL PARLAMENT EUROPEU sobre la coordinació dels sistemes de seguretat social: Les prestacions de jubilació degudes en virtut de la legislació d'un o de diversos Estats membres de la UE no poden patir cap reducció, modificació, suspensió, supressió o confiscació pel fet que el beneficiari o els membres de la seva família resideixin en un Estat diferent d'aquell en què es troba la institució deutora. 

Pos ja ho sabeu. Quan els "espavilats" us diguin que els pensionistes catalans perdran el dret a la pensió en una República Catalana Independent, només cal dir tres paraules MEN - TI - DA