Unga ... Unga ...

Cuando el sabio señala la luna,

el necio mira el dedo…

Caca, Culo, Pedo, Pis

El llenguatge és la manera com expressem el pensament per mitjà de la paraula. N'hi ha de dos tipus, el natural que fem servir cada dia, ple de vaguetats, de modismes, de paraules amb diferents significats, etc.

"Les xiques de La Ràpita

tenen una escopeta

pa matar los pardalets

que surten de la bragueta".

i l'artificial, que permet eliminar aquests inconvenients en ser un llenguatge de precisió que utilitza termes tècnics inequívocs (llenguatge de la física, de la biologia, de la lògica, etc.).

"Els isòtops amb un nombre atòmic superior al del plom són radioactius"

Definit el llenguatge, ara puc introduir l'oratòria, que és l'art de parlar amb eloqüència, de persuadir i convèncer per mitjà de la paraula. L'oratòria va néixer a Sicília i es va desenvolupar a Grècia, on va ser considerada un instrument per assolir prestigi i poder polític. Sòcrates, Demòstenes i Ciceró van ser grans oradors i és al Parlament on va adquirir major relleu. Els discursos parlamentaris es dirigien a exposar raons per aconseguir el suport a aquestes.

Actualment aquest tipus de parlamentarisme ja no es fa servir i l'oratòria parlamentària ha caigut en desús. Ara tot es llegeix (fins i tot hi ha intervencions escrites per respondre allò que encara no s'ha exposat) i, en aquests últims temps, l'opacitat, l'arrogància, l'insult, el menyspreu, l'ús sistemàtic de la mentida, la desqualificació i la grolleria s'han anat apoderant del llenguatge parlamentari al Congrés dels Diputats, on hi ha polítics amb greus conflictes psiquiàtrics, per això seria de bon samarità:

1. dir-los que "la unidad de destino en lo universal" és una expressió pròpia de fatxendes que cal eliminar dels seus cervellets.
2. recordar-los que lo d'"Una, Grande y Libre" no deixa de ser un terme irracional de la ideologia franquista impropi de demòcrates.
3. ajudar-los a assimilar que, per molta "Illa Perejil" reconquistada, NO som "un imperio donde nunca se pone el Sol". 

Adequar-se a l'audiència?

En el món tecnològic, no emetre cap missatge quasi significa no existir. Però la celeritat i senzillesa que reporta el seu ús, s'ha traspassat a la forma d'escriure, degradant-la fins a nivells mínims de qualitat. Amb això no em refereixo al fet d’abreujar els caràcters, sinó als errors ortogràfics.

Potser algú ens dirà que adequar-se a l’audiència comporta utilitzar “el llenguatge SMS”, però l'adequació pot influir a l'hora d'emprar segons quins termes del lèxic, però mai en l'ortografia.

L'augment de les faltes d'ortografia està molt relacionat a les xarxes socials, però el problema s’agreuja quan es generalitza a qualsevol text escrit, essent habitual trobar textos on la preposició “per” ha quedat totalment substituïda per la lletra "x".

Altrament, els éssers humans tenim una habilitat que ens diferència de la resta d’animals. Tenim l’habilitat del llenguatge i l’aversió a la lectura dificulta el coneixement de noves paraules. Si el nostre vocabulari només té dues paraules, ho tindrem més difícil per comunicar-nos que si en tinguéssim vint-i-quatre.

Tret d'un fòrum de Yahoo, en resposta a la pregunta que vol dir l'expressió "tio" o "tia": "es 1 expresion mui usada ablando entre colegis aciendo referencia a un chico o chica. aunque yo la uso tambn al terminar frases".
 

La manca d'educació no és patrimoni de ningú, ni es pot justificar per res del món que no sigui la mandra, desídia o gust per rebolcar-se en la ignorància.

Es poden aconseguir majors èxits quan se sap que dir i com dir-ho i no quan balbotegem procurant trobar paraules que expressin les nostres idees.

Lògic o il·lògic? That is the question.

Quan quelcom respon a la raó o al sentit comú diem que és lògic i, quan no ho fa, diem que és il·lògic, llavors com definirem la numeració de les vies a les estacions de RENFE, lògiques o il·lògiques?.

Dos exemples:

1) Disposició a l'estil Harry Potter.

A Calella la numeració és lògica, però a mitges, perquè la primera via que trobem al sortir de l'estació és la número 1 i desprès segueix la número 2, acabant amb la número 4. La via número 3 és la via fantasma, com l'andana secreta 9¾ de l'Estació de King's Cross a les pinikules d'en Harry Potter. 

2) Disposició embolicar la troca.

A Mataró la disposició de les vies té, al meu entendre, una lògica embarbussada. Ho explico:

Sortint de l'estació, a la dreta hi ha una via morta que podria ser perfectament la via 0 i així seguir amb la 1, la 2 i la 3, però els tècnics de RENFE van decidir que aquella fora la via 4, per seguir amb la 2 i després amb la 1 i la 3, aconseguint embolicar de valent als usuaris.

És evident que "una flor no fa maig ni dos primavera", però crec que és un bon començament per la recerca de la il·lògica a la RENFE.

(continuarà)

L'Esplai d'Ulldecona infectat pel virus "constitucional"

Lo virus "constitucional" també ha arribat a l'Esplai d'Ulldecona i el NO-NO ha sortit de les boques dels seus actuals gestors.

Els meus pares han estat afiliats com associats a l'ESPLAI d'ULLDECONA de l’OBRA SOCIAL DE “la Caixa”, des de fa una pila d'anys (ara no sabria dir-te si des de la seua fundació o quasi). Han pagat regularment la quota d'associat i totes les aportacions per activitats "extres". Uns associats que han utilitzat molt poc les instal·lacions, pos sols anaven un o dos cops a l'any, però sempre han volgut col·laborar pagant la quota perquè estaven il•lusionats de formar part d'una associació del poble on hi tenen amics i companys (cada cop menys).

Aquest any 2014, tot i coincidint amb el 90 aniversari del meu pare, la nova junta de l'ESPLAI d'Ulldecona els comuniquen que NO PODEN SER ASSOCIATS perquè no tenen el domicili fiscal a la localitat d'ULLDECONA, segons sembla ho diu a la "Constitució" (els estatuts de l'associació), i aquesta "Constitució" és inalterable i estricta. No admet raonament lògic possible, és NO i NO.

Veritablement els meus pares tenen la residencia fiscal a Tortosa, però el meu pare viu a Ulldecona de divendres a dilluns, a la casa familiar al carrer Sant Antoni. No té l'adreça fiscal però viu i pensa com a faldut que és, també paga la contribució a Ulldecona per la casa del poble i pels dos nínxols que té al cementeri.

Entre allò que és "legal" i allò que és lògic, social o de sentit comú, em sorgeixen uns dubtes que no acabo d'entendre:

1) Com és que fins ara no havien tingut cap problema, puix la situació de domicili no ha canviat en els últims 25 anys. Si abans podien ser associats perquè ara no ho poden ser?

2) Perquè han fet aquest rebuig coincidint amb el seu 90 aniversari? Quants anys més consideren que pot arribar a "molestar-los" pel fet de tenir-lo con associat? Quina nosa els fa? Quina ment recargolada i enverinada ha propiciat l'expulsió?

3) Tant sagrada és "la Constitució" de l'Esplai d'Ulldecona que no permet fer una excepció a un avi de 90 anys que ha estat associat fins ara? Que potser ara haurà de "vagar per l'espai sideral pel segles del segles"? Lo "Rajoy de torn" no tenia cap altra sortida? 

Vaig tenir la sort de formar part, com empleat de "la Caixa", dels inicis dels Esplais a Catalunya, participant activament amb el seu esperit fundacional: "Un homenatge de 365 dies", contraposat als antics Homenatges a la Vellesa que sols eren d'un dia i no entenc de cap de les maneres la prepotència de la nova junta de l’associació rebutjant un associat que ho ha estat des de fa anys i  argumentant-ho amb un article de la seua "Constitució". Llavors perquè està la Junta? quina funció té la Junta si hi ha una "Constitució" hermètica que no deixa lloc a interpretacions, revisions i adaptacions. Pos a mi que em perdonin, però aquesta Junta i el que he fet aquest matí al vàter son lo mateix: una merda.