37 anys del 23F

Avui fa 37 anys del fallit Cop d'Estat de 1981, conegut popularment pel 23F, on dos-cents vuitanta-vuit Guàrdia Civils armats amb subfusells van assaltar el Palau de les Corts a Madrid, esperonats per l'enyorança dels trenta-set anys de dictadura franquista.  

Després d'un Consell de Guerra on, ves per on, les sentencies van estar molt per sota del previsible ("Joan Palom jo me lo gis i jo me lo com"), el Tribunal Suprem les va revocar i va imposar-ne de noves, algunes de les quals arribaven als 30 anys de presó. Així i tot, l'estada dels encausats a presó sembla que va ser exageradament plàcida i curta. Els indults i les llibertats condicionals els van permetre sortir al cap de pocs anys i, fins i tot, van poder aconseguir ascensos, condecoracions i prebendes ("No hase falta desir nada más", Bernd Schuster).

Amb motiu del trentè aniversari del 23F, TVE va entrevistar a l'impresentable Alfonso Guerra qui va afirmar que al procediment no hi eren tots els culpables. Que la clau estava a les cintes de les gravacions del Congrés, les quals havien desaparegut miraculosament.

        

Què no s'ha entès?

Les eleccions al Parlament de Catalunya són la fórmula de participació democràtica dels ciutadans de Catalunya per elegir als seus representants al Parlament, òrgan de representació popular que, amb 135 diputats, és el poder legislatiu de Catalunya.

Amb una participació espectacular del 79,09%, els ciutadans de Catalunya han elegit per majoria aclaparadora al bloc independentista. Llavors, si veritablement estem en una democràcia, on és el problema?   

Ara no mal interpreteu, en cap moment dic que els polítics del bloc 155 siguin curts de mollera, només dic que aquests personatges a l'hora de pensar no tenen sort.

Altrament he de creure que, a dintre de la Unió Europea, hi ha operativa una dictadura constitucional, on el poder es concentra de manera absoluta a les mans d'un partit polític (i dels seus còmplices), controlant els poders legislatiu, executiu i judicial, i mantenint l'aparent respecte a la Constitució, però utilitzant mètodes il·legítims orientats a induir la por a la majoria dels catalans (ho insisteixo perquè així s'ha expressat a les urnes), per aconseguir els seus objectius, justificant-ho amb una retrògrada raó d'Estat.

Vox populi, vox Dei (Veu del poble, veu de Déu).

La llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu:

• Mentre que el castellà "habla" (pronuncia paraules), el català "enraona" (fa servir la raó).
• Si parlem de diners, el castellà paga “impuestos”, que ve d’“imponer”, i el català sempre ha pagat "contribucions", que ve de “contribuir”.

Tota una concepció diferent del món:

• El castellà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestra” i el català "ensinistra". Uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre la “sinistra” (esquerra).

Canelons d'abadejo fàcils

Pos avui vos explicaré una recepta fàcil de Canelons d'abadejo (bacallà pels no falduts). És un fantàstic Dinar de Diumenge perquè no omplen tant com els de carn i son molt gustosos de paladar.

Com que fer-los porta una mica de faena, paga la pena fer-ne més del compte i així els podeu congelar en petites porcions per aquell dia que aneu de bòlit.      
INGREDIENTS (per 22 canelons):
1/4 d'abadejo, millor dessalat i així t'estalvies faena.
1 llauna de tonyina de les allargades, no de les rodones.
2 ous de gallina durs (ressalto gallina perquè hi ha molt sapastre). 
Pinyonets al gust (això vol dir els que vulguis).

PREPARACIÓ:
Cassola de fang (fa més de poble) amb oli i foc lent. Ficar mitjà ceba ratllada (o sencera si no és molt grossa). Quan la ceba estigui dorada afegirem l'abadejo i apujarem una miqueta el foc. Tres o quatre voltes i afegirem la tonyina, els ous i els pinyonets. Es cou una mica i llestos, ja tenim a punt lo farcit dels canelons.

Si no heu fet mai canelons i això us angoixa, millor triar els que només es mullen i no cal bullir. Un cop mullats, els esteneu a la taula a sobre d'un drap i, amb una cullera sopera, aneu mesurant la quantitat que ficareu a dintre de cadascú i així, quan els tingueu tots mesurats, podreu començar a enrotllar-los i ficar-los a dins de la font (safata), que prèviament haureu empastifat de mantega (o Tulipán si sou del Club Super3) perquè no es peguin. És aconsellable preparar els canelons lo dia abans, així anireu més descansats i l'endemà (recordeu: Dinar de Diumenge) només haureu de fer la beixamel, que tirarem per damunt dels canelons, afegirem formatge ratllat, trossets de mantega i cap al forn a gratinar.     


BEIXAMEL:
Pels poc destres, dir-vos que en venen de preparada (no l'aconsello) i de semipreparada, on només cal afegir llet, remenar mentre bull i ja tens a punt una beixamel de categoria. Si no dius que és de sobre ningú ho notarà. Ho dic per experiència.

La Constituquè?

Diuen que la Constitució és la llei fonamental que defineix el règim dels drets i llibertats, però sempre amb els matisos reiterats del PPSOE i C's.

Tor seguit ressalto en vermell cinc o sis d'aquest matisos: 

Trobem al PREÀMBUL de la Constitució que la seua finalitat és: Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions (no aplicable per Catalunya).

Article 3
1. El castellà (que no l'espanyol) és la llengua espanyola oficial de l’Estat...
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts (no aplicable al català).
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. (no aplicable al català).

Article 14 Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social (però es pot discriminar als catalans independentistes).

Article 18 4. La llei limitarà l’ús de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets (barra lliure si es va en contra dels catalans).

Article 20 1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:
a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. (prohibit pels catalans independentistes).

Comunicació o incomunicació?

Diuen que Internet és un mitjà de comunicació de masses, però crec sincerament que, ara com ara, s'ha convertit en una plataforma de comunicació de persones, on el verb “Compartir” està guanyant terreny per sobre de la resta.

La comunicació instantània passa a ser part habitual del nostre dia a dia i els continguts dels missatges són una indescriptible mescla de notícies (certes i no), informacions (correctes i no), opinions (adients i no), dades (contrastables i no), etc. que ens du cada cop més a la recerca de la veritat.

Quantes vegades heu rebut notícies que després no han estat veritat?. Quants cops heu vist fotografies que no corresponen ni al lloc ni al temps indicat?. Si no teníem prou en preveure la subjectivitat de les persones, ara ens cal a més a més evitar la falsedat, la tergiversació i la propaganda (que ens tenen acostumats els unionistes del bloc 155, pos aquest facinerosos saben perfectament que la mentida enfronta i crea divisions artificials).      

Així i tot, aquesta fal·lera en compartir informació no significa necessàriament que ens estiguem comunicant, senzillament el que duem a terme només és posada en comú d'una informació i el resultat aconseguit és comunicar més, però comunicar-nos menys.

Què he après avui?

Desprès d'un any a l'empresa publica i trenta nou anys a l'empresa privada tenia prejudicis pels "funcionaris", sense voler veure que també hi ha "burro-cràcia" a l'empresa privada, autònoms inclosos.

Avui m'he adonat que la burocràcia no és un cos estrany a la societat, sinó que emana d'ella i reflecteix els vicis i virtuts de la societat que l'envolta. En conseqüència, hi ha empleats públics responsables, laboriosos, amb iniciativa (i, per fortuna, l'Administració catalana compta amb un bon nombre d'ells), com també hi ha funcionaris despreocupats, absentistes, rutinaris, intrigants o senzillament corruptes.

Per desgracia la imatge del funcionari és la d'aquell que es passa el dia rascant-se la panxa o fent "assumptes propis" i la realitat és molt diferent. La majoria són persones treballadores, responsables, honestes, amables i competents, amb un gran sentit de servei públic. També és cert que, com en qualsevol altra feina, podem trobar funcionaris que son tot el contrari, però que no ens haurien de servir per generalitzar.

No totes les generalitzacions son certes. Cal tenir molta cura amb el que diuen els demagogs, pos utilitzen fal·làcies, presenten informació incomplerta i ofereixen definicions simplistes de la realitat. 

La llengua és expressió

El caràcter dels pobles
queda reflectit en la manera
d’expressar verbalment l’amor cap a algú.

El castellà amb l'expressió "te quiero" es mostra un xic possessiu.


L’italià dona a entendre que no vol compromís i fa servir la frase "ti voglio bene", que significa et vull bé.


... i els catalans? 

Pos natros emprem el verb "estimar", que vol dir valorar.

La llengua és l’expressió

d’un comportament col·lectiu.

Canviant de llengua canviem també de punt de vista.