Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris terrorisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris terrorisme. Mostrar tots els missatges

dissabte, 17 de febrer del 2018

és la Guerra?

Quan ens referim a la guerra ho fem per parlar d'una lluita armada. Ara però, en ple segle XXI, preferim treure-li la connotació que té d'horror i utilitzem l'eufemisme "conflicte".

Segons la Viquipèdia, un conflicte és una situació de desacord entre idees. Així podem parlar del conflicte català pel desacord entre unionistes i independentistes.

Davant un conflicte es poden adoptar diferents actituds, essent la més lògica en un país democràtic l'assertivitat i negociació, on se cerca una entesa entre les parts.  Dissortadament, la democràcia a casa nostra només és de nom per això, el que primer va fer "el Gobierno de España" fou no acceptar l'existència d'una situació conflictiva a Catalunya, per canviar-ho després a la confrontació i ús de poder.

Diuen que tot va començar amb la sentència del TC a l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya i pel "Congreso de los Diputados", pos és incomprensible per qualsevol amb cinc sentits que deu persones que només tenen ulls pel passat puguin decidir sobre el futur. De ser així mai s'haurien canviat les lleis de l'esclavatge, ni les del vot femení, ni les dels matrimonis del mateix sexe. Aquí ens van atacar les TRADICIONS: el nostre esperit demòcrata i el nostre sentiment negociador amb pau i harmonia.

L'any passat hom va poder veure l'estimació de molts espanyols cap a Catalunya amb els anomenats "comiats patriòtics" que es van organitzar en algunes casernes de la Guàrdia Civil al contingent desplaçat a Catalunya, amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre. Posteriorment, el món sencer (menys Espanya, on es va censurar) es va adonar que hi ha sectors en les Forces de Seguretat que poc tenen de demòcrates (no és cap secret que simpatitzen amb idees d'ultradreta feixista), ordenant i carregant l'1 d'octubre contra la població civil. Carregues que van ser menystingudes pel "Gobierno de España". Aquí ens van atacar la CULTURA democràtica i les TRADICIONS de societat pacifica.

Hem pogut constatar que el conflicte català ha servit per amagar problemes com la corrupció, el finançament il·legal del PP i C's, els ERE's d'Andalusia, els mils de milions regalats a la Banca, la nefasta gestió de les infraestructures (AVE, Autopistes, Aeroports, etc.), la buidada total del fons de pensions i, el que fa més riure: no saber qui és M.Rajoy.  

La seva prepotència no té aturador amb l'aplicació del 155 i ara pretenen tocar el tercer bastió de la nostra societat, la LLENGUA, criticant-la, emmordassant-la, retallant-la, censurant-la i fins i tot prohibint-la per la immersió lingüística. Crec sincerament que aquesta encegada d'odi cap a la societat catalana els explotarà a les mans molt més abans del que creuen ells. 

divendres, 2 de febrer del 2018

Prepotència, prepotents i altres necis

Prepotència és la característica d'una persona que imposa el seu poder sobre altres.

Sol associar-se a la supèrbia i l'arrogància. El prepotent té una excessiva valoració de si mateix; en altres paraules, se sent superior. Per això no dubta a imposar-se per la força, convençut que la resta de la gent s'ha de sotmetre a la seva voluntat. El prepotent és una persona amb la qual no es pot dialogar.

En política és habitual l'observació d'aquesta manera de comportament, especialment en aquells que tenen el poder de gestió d'una nació, per exemple una vicepresidenta de govern o un ministre d'hisenda.

Per descomptat el dirigent que es comporta d'aquesta manera no accepta cap tipus d'oposició i quan sent que algú s'oposa als seus interessos, treu a la llum el pes d'autoritat, i la imposa amb connivència de jutges i fiscals, trencant de facto la suposada separació de poders.

Però aquests governants que es creuen el cul del món, només són mers comentaristes que no poden incidir en les grans variables perquè la raó econòmica ha substituït la raó d'estat i són les grans corporacions, veritables nius de prepotents, les que condicionen la majoria de decisions polítiques com, per exemple, la del rescat bancari, que va estar decidida pels mateixos banquers. Aquests actors compren voluntats (portes giratòries) i són pèssims contribuents (pagar impostos és de pobre), però no conspiren pel poder polític (no els cal), només ho fan pels interessos econòmics dels mateixos directius, prescindint els dels accionistes.  

Per acabar, tampoc els cossos de seguretat estan exempts d'aquest tipus malaltís de personatge el qual, dissortadament, sobresurt de la resta i enfosqueix la tasca dels professionals que es deixen la pell per garantir la nostra seguretat i perquè puguem exercir els nostres drets i llibertats com a ciutadans. El món és així, uns pocs necis que han de fer soroll perquè el seu curt enteniment no els possibilita ser persones de profit.