dissabte, 10 de març del 2018

"Se hace camino al andar"


El 27 d'octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració mitjançant la qual es proclamaria la República Catalana partint de la base dels resultats del referèndum d'autodeterminació celebrat l'1 d'octubre




dimecres, 28 de febrer del 2018

Les llengües i Rivera

Avui, vint-i-vuit de febrer de 2018, he cregut adient reproduir l'escrit d'Agustí Vilella (Cambrils/Baix Camp), publicat a la LLETRA 177 del Col·lectiu Català Sempre, per així tenir-lo present cada dia.

"El senyor Rivera no deu veure TV3 per manipuladora; però si la veiés, ahir hauria vist el testimoni d’un turista francès, víctima de l’atemptat de la Rambla, que explicava com de confortat es va sentir quan, ferit greument, i patint per la seva dona i el seu fill, un mosso se li va adreçar en un francès gairebé perfecte i el va socórrer. 

Sap, senyor Rivera?, això són les llengües; aquell home es va sentir molt millor i més acollit quan va sentir en uns moments dramàtics de la seva vida que se li adreçaven en la seva pròpia llengua. Això són les llengües, són part del racó més íntim de cada persona, i si a vostè li és igual que l’atengui un gran i impol·lut metge robot, la immensa majoria preferim que ens atengui un metge humà i que, en moments sempre angoixosos, ens parli en la nostra llengua; i així mateix pel policia, el bomber, el funcionari judicial... 

Vostè, com que és un home llest, això ja ho sap, però també, llest com és, sap que si destrueix la llengua del país, destrueix el país, l’uniformitza amb la seva Espanya i... problema resolt. No se’n faci il·lusions: som pacífics, fem revolucions amb somriures, no trenquem vidres, no insultem ningú ni volem que cap país ni cap llengua desapareguin, però... estimem Catalunya, estimem la nostra llengua i, sobretot, som tossuts, molt tossuts, i persistirem parlant i pensant en català encara que vostès no vulguin que hi parlem ni hi pensem; o vulguin directament que no parlem ni pensem".


 

diumenge, 25 de febrer del 2018

Pressupost familiar

Gestionar les finances familiars és més emocional que matemàtic. Quasi m'atreveixo a dir que un 80% és comportament i el 20% restant són coneixements.

Guanyar més no resol el problema, si el que et passa és que no saps administrar-te. El problema no és el que guanyes, el problema està en com ho gastes.

Portar un pressupost et permet gastar d'acord a l'ingrés que tens i no amb el que vols gastar.  

Primer: Ser positiu.
Si volem obtenir resultats diferents, ens cal fer coses diferents.

Segon: Tenir clar el perquè.
No és un simple control de despeses per tornar-te un ermità, un avar i deixar de sortir amb els amics, és saber on i quan gastes els diners, és conèixer el teu patró de consum per aprendre a viure amb la teva situació. No és deixar de gastar i si aprendre a gastar.

Tercer: Com fer-ho?
Hi ha aplicacions APPs pel mòbil, programes per ordinador, un full de càlcul, el clàssic paper d'apuntar, etc. El sistema és igual, la cosa important és fer-ho. 

Acostumar-nos a guardar el tiquet de cada compra, per així anotar-ho després al registre diari de despeses que acabarà confeccionant el pressupost mensual. El fet de guardat el tiquet de cada compra també ajuda a conscienciar-nos d'aquelles despeses petites que ara no li donem importància i, en volum, en poden tenir.

Donar-li la importància que té i ser sincers. De no ser-ho només ens enganyem a nosaltres mateixos. Fóra bo inculcar-ho als fills. Fer-los partícips.

El pressupost és mensual i només té en compte els diners que, mensualment, ens entren a la butxaca. Pel que fa als ingressos futurs (pagues extres), els tindrem en compte el mes que entraran a la butxaca i llavors decidirem que fer amb ells.

El registre diari de despeses ha de ser el màxim detallat possible. No hem de confiar amb la memòria. També ordenat i sistematitzat, de manera que arribem a dur-lo de forma natural, com netejar-se les dents després de menjar.

Un cop he controlat tres mesos les despeses, puc conèixer el meu patró de consum i analitzar-lo per veure on puc millorar. Per aprendre a viure amb el que tinc i no amb el que vull.

Quart: Començar a estalviar.
Tothom pensa estalviar quan li sobrin els diners, però mai en sobren.  Si no tens les necessitats bàsiques cobertes (cap ingrés o ínfim) és molt difícil estalviar, però si tens un ingrés regular, llavors pots estalviar. Ara imaginat perdre 5 € que portes a la butxaca. A ningú li agrada perdre diners, però estaries a la ruïna? De segur que no, per tant podem "perdre" com estalvi aquest 5 €, separant-los de la nostra conducta compulsiva de gastar.  

Com són les despeses?: Necessitats + oci, per tant a menys oci més estalvi. Però NO és aconsellable viure amargat per voler estalviar.

En primer lloc, ens cal una bona raó per estalviar, un clar objectiu: viatjar, els estudis dels fills, previsió, jubilació, etc. i que farem per aconseguir-ho. És curiós com som capaços d'endeutar-nos 30 anys amb la hipoteca i planifiquem l'estalvi a 3 mesos, pensant obtenir meravelles. Perquè no planificar-ho a 10 o 20 anys?

En segon lloc, considerar l'estalvi com una despesa, com si fos la llum o el gas, i tenir clar que nosaltres som més importants que qualsevol empresa subministradora, per això separarem la "despesa" d'estalvi en primer lloc, tan prompte cobrem la nòmina.


Consells finals:

  • Abans de comprar, reflexionar: Realment ho necessito o és per imitar? No hem de comprar per poder comparar-nos amb algú de fora. Cal ser realistes amb el que tenim. Si hem de competir amb algú, millor fer-ho amb nosaltres (ens mirem al mirall).
  • Si anem a comprar cada dia conforme les necessitats, solem gastar més, perquè sempre "piquem" algun extra. Molt millor comprar cada quinze dies o cada mes, i sempre amb una llista detallada de les necessitats, així gastarem menys amb extres.
  • Cal conèixer les nostres fortaleses i debilitats. Si tenim clar que, portant diners a la butxaca gastem (perquè ens cremen), millor no portar-ne. Si som compradors compulsius, millor separar primer l'estalvi (com he dit més amunt) i així "quan no n'hi ha, no en raja".

dissabte, 24 de febrer del 2018

Què tornen enrere?, natros a la nostra

Dictadura és una forma de govern en la qual el poder es concentra entorn de la figura d'un sol individu (dictador) o grup molt reduït, usualment un partit polític, i que es caracteritza per:
  • Absència de divisió de poders.
  • Ús sistemàtic del terror, per mitjà d'una policia o guàrdia civil.
  • Empresonaments per aïllar l'oposició i enemics del règim.
  • Extirpar les formes de pensament oposades, mitjançant l'adoctrinament (gent "normal" a TV3) i la remodelació de les mentalitats (castellanitzar als alumnes).

La Llei mordassa (un pas enrere de cara als drets i llibertats de les persones) és una Llei Orgànica estatal que va entrar en vigor l'1 de juliol de 2015, només amb els vots favorables del PP i que ens remet a la Llei de Jurisdiccions de l'any 1906. La característica fonamental és que, tot allò que abans es podien considerar només faltes, ara passen a ser multes administratives, relegant així el paper dels jutges a un segon pla. Un veritable "Estat policial". Aquí teniu algunes perles:

És delicte fotografiar o publicar imatges de la policia, encara que la policia estigui atemptant contra els drets humans.

Se sancionen les faltes de respecte i consideració (insults) a policies. Com que no els pots gravar, preval la seva paraula contra la teva (s'atorga valor probatori a les denúncies de les Forces de Seguretat) i, en el cas miraculós que poguessis aportar proves a favor teu, potser no tindràs sanció però si tots els números de la rifa per la revenja ("lo tiene claro para obtener la licencia de caza").

Considera una "pertorbació greu de la seguretat ciutadana" el fet de manifestar-se, quedant a l'arbitri de les Forces de Seguretat el que és i el que no és una pertorbació ciutadana (si són xenòfobs cridant embogits "a por ellos", potser és enaltiment de la "Unidaz d'Egpaña", i si és una manifestació silenciosa de ciutadans pacífics demanant votar, llavors potser és pertorbació).


La voluntat del poble expressada a les urnes sembla no ser un argument democràtic vàlid en aquest país de pandereta. Els xiripitiflàutics s'han tret la careta d'hipòcrita fent ressorgir el seu veritable caràcter preconstitucional amagat i, com que no poden bombardejar Barcelona, ens volen derrotats, humiliats i, fins i tot, eliminats, però no ho aconseguiran de cap de les maneres. Som un poble treballador, honrat, pacífic, democràtic i integrador que ja no s'arronsa d'avant d'aquesta munió de galifardeus amb data de caducitat. El compte enrere del nostre alliberament va començar l'u d'octubre. Temps al temps.

divendres, 23 de febrer del 2018

37 anys del 23F

Avui fa 37 anys del fallit Cop d'Estat de 1981, conegut popularment pel 23F, on dos-cents vuitanta-vuit Guàrdia Civils armats amb subfusells van assaltar el Palau de les Corts a Madrid, esperonats per l'enyorança dels trenta-set anys de dictadura franquista.  

Després d'un Consell de Guerra on, ves per on, les sentencies van estar molt per sota del previsible ("Joan Palom jo me lo gis i jo me lo com"), el Tribunal Suprem les va revocar i va imposar-ne de noves, algunes de les quals arribaven als 30 anys de presó. Així i tot, l'estada dels encausats a presó sembla que va ser exageradament plàcida i curta. Els indults i les llibertats condicionals els van permetre sortir al cap de pocs anys i, fins i tot, van poder aconseguir ascensos, condecoracions i prebendes ("No hase falta desir nada más", Bernd Schuster).

Amb motiu del trentè aniversari del 23F, TVE va entrevistar a l'impresentable Alfonso Guerra qui va afirmar que al procediment no hi eren tots els culpables. Que la clau estava a les cintes de les gravacions del Congrés, les quals havien desaparegut miraculosament.


        

dimecres, 21 de febrer del 2018

Fer o no fer un pressupost familiar?

Els pares (o els avis) ens van ensenyar entre altres coses a parlar, caminar, anar en bicicleta, fer una truita a la francesa i pelar una taronja. A l'escola vàrem aprendre a llegir, sumar, restar, multiplicar i dividir. El sexe potser el vam aprendre a les pel·lícules, als llibres o parlant amb els amics. Però hi ha dos coses en aquesta vida que ningú ens ha ensenyat: saber escoltar (que ja ho vaig referir en una entrada anterior) i portar les finances d'una casa (que ens afectarà tota la vida).

Quan preguntes als coneguts: Vosaltres com porteu això dels diners de casa?, la majoria respon "ho porto al cap" (mentida podrida) o "vaig trampejant". Són pocs els que diuen portar un pressupost familiar. A la pregunta de Per què no porteu un pressupost familiar?, majoritàriament responen "per què és un pal" o "com que guanyo poc no cal".

Per aprendre "anglès" anem a l'acadèmia i per aprendre a "conduir" a l'autoescola, però per portar les finances de casa ens considerem autodidactes, que traduït al llenguatge planer vol dir: no tic ni idea. Ens consta d'acceptar que el problema no està amb "quan guanyo" i si amb "com gasto", pos està demostrat:
  • Joan guanya 1.000 euros i Joan es queixa de que no arriba a fi de mes.
  • a Joan li pugen el sou, ara cobra 1.500 euros i, al cap de tres mesos, es queixa de que no arriba a fi de mes.
i així aniríem sumant i, a la llarga, el resultat sempre és el mateix.

Si avui disposéssim de 6.000 € per gastar, de segur que no trigaríem ni dos dies en fer-ho, perquè gastar és fàcil, tothom sap fer-ho. El difícil és estalviar i per això ens cal dur el pressupost familiar.

És evident que cadascú pot estalviar d'acord a la seva situació familiar, perquè no és el mateix estar solter que casat amb fills, però sigui quina sigui la situació, ens caldrà fer el pressupost per una senzilla raó: saber exactament on van a parar els diners que guanyem. De segur que tenim sorpreses.

Portar el pressupost és saber exactament que gastem amb lloguer, llum, aigua, aliments, assegurances, impostos, restaurants, begudes, cafès, tabac, loteria, gasolina, etc., com més detallat millor i la manera més eficient de fer-ho és amb la PDA (Personal Digital Assistant) catalana, és a dir, amb Paper D'Apuntar.

Si ho anem anotant cada vegada que fem una despesa, al cap de tres mesos tindrem una molt bona fotografia del nostre patró de consum personal. Possiblement ens ficarem les mans al cap en comprovar que hi ha despeses d'un import més gran del que pensàvem (tabac, gasolina, cafès, o fins i tot la llum). Amb això no vull dir en cap moment que s'han de suprimir, només que podrien reduir-se una miqueta. Per exemple: Prendre a casa algun dels cafès que prenem al bar o vigilar d'apagar els llums que no fem servir o anar a peu algun dia en lloc d'agafar el cotxe.

També paga la pena comentar que la societat de consum que ens envolta no ens ajuda gaire a estalviar. Els éssers humans som els animals més mimètics de la naturalesa. I això que vol dir? Pos que volem tindre la camisa que té Lluís, les sabates que porta Mireia o el cotxe que té la veïna (i si és més gros millor). Sense adonar-nos que no podrem guanyar mai aquest consumisme, ja que sempre hi haurà algú que tingui quelcom que no tenim. A part que hi ha un fet que tothom verifica el dia que s'ha de canviar de casa: apareixen del no-res camisetes, sabates, bufandes, fulards, eines, etc. que van comprar d'impuls i no fem servir.

Com que l'escrit és prou llarg i s'ha de pair, millor parar ara i seguir un altre dia. Només reiterar quelcom important: Paga la pena fer el pressupost familiar, perquè no és cert això de portar-ho al cap i perquè en anotar-ho, sabem exactament on van a parar els diners, agafem consciència i podem compartir-ho amb tots els membres de la família. Tothom ha de ser partícip. 


dilluns, 19 de febrer del 2018

diumenge, 18 de febrer del 2018

Que així sigui












A vosaltres, MRB i SSS, que dolor m'heu causat, la venjança he anomenat.
A vosaltres, que la meva malícia heu despertat, la venjança he anomenat.
A vosaltres, que a l'odi m'heu arrossegat, la venjança he anomenat.
Que el vostre destí sigui canviat per mi.
El vostre propi mal ara torna cap a vosaltres.
Per no donar-vos el luxe de fer mal.
Una maledicció que durarà cent anys.
Que així sigui.

També a vosaltres, GC, PN, APE i per tots aquells que hagin actuat igual.
Que així sigui.



dissabte, 17 de febrer del 2018

és la Guerra?

Quan ens referim a la guerra ho fem per parlar d'una lluita armada. Ara però, en ple segle XXI, preferim treure-li la connotació que té d'horror i utilitzem l'eufemisme "conflicte".

Segons la Viquipèdia, un conflicte és una situació de desacord entre idees. Així podem parlar del conflicte català pel desacord entre unionistes i independentistes.

Davant un conflicte es poden adoptar diferents actituds, essent la més lògica en un país democràtic l'assertivitat i negociació, on se cerca una entesa entre les parts.  Dissortadament, la democràcia a casa nostra només és de nom per això, el que primer va fer "el Gobierno de España" fou no acceptar l'existència d'una situació conflictiva a Catalunya, per canviar-ho després a la confrontació i ús de poder.

Diuen que tot va començar amb la sentència del TC a l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya i pel "Congreso de los Diputados", pos és incomprensible per qualsevol amb cinc sentits que deu persones que només tenen ulls pel passat puguin decidir sobre el futur. De ser així mai s'haurien canviat les lleis de l'esclavatge, ni les del vot femení, ni les dels matrimonis del mateix sexe. Aquí ens van atacar les TRADICIONS: el nostre esperit demòcrata i el nostre sentiment negociador amb pau i harmonia.

L'any passat hom va poder veure l'estimació de molts espanyols cap a Catalunya amb els anomenats "comiats patriòtics" que es van organitzar en algunes casernes de la Guàrdia Civil al contingent desplaçat a Catalunya, amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre. Posteriorment, el món sencer (menys Espanya, on es va censurar) es va adonar que hi ha sectors en les Forces de Seguretat que poc tenen de demòcrates (no és cap secret que simpatitzen amb idees d'ultradreta feixista), ordenant i carregant l'1 d'octubre contra la població civil. Carregues que van ser menystingudes pel "Gobierno de España". Aquí ens van atacar la CULTURA democràtica i les TRADICIONS de societat pacifica.

Hem pogut constatar que el conflicte català ha servit per amagar problemes com la corrupció, el finançament il·legal del PP i C's, els ERE's d'Andalusia, els mils de milions regalats a la Banca, la nefasta gestió de les infraestructures (AVE, Autopistes, Aeroports, etc.), la buidada total del fons de pensions i, el que fa més riure: no saber qui és M.Rajoy.  

La seva prepotència no té aturador amb l'aplicació del 155 i ara pretenen tocar el tercer bastió de la nostra societat, la LLENGUA, criticant-la, emmordassant-la, retallant-la, censurant-la i fins i tot prohibint-la per la immersió lingüística. Crec sincerament que aquesta encegada d'odi cap a la societat catalana els explotarà a les mans molt més abans del que creuen ells. 

divendres, 16 de febrer del 2018

Eufemismes

Les paraules són quelcom més que paraules i per això, la casta política d'apoltronats somiatruites pretén canviar la percepció social de la realitat canviant les paraules. Utilitzen el que s'anomena eufemisme mentider, atorgant una nova denominació a una determinada realitat d'acord a la seva ideologia. Com per exemple fer servir "patriotisme" com a sentiment d'amor i "nacionalisme" com a maligne orgull.

A poc a poc aconsegueixen la quadratura del cercle en fer-los evolucionar. El "país endarrerit" es va emmascarar en "país subdesenvolupat", per millorar-lo com "país en vies de desenvolupament" i rematar la faena nomenant-lo "país emergent". L'hòstia amb patinet.

Estem vivint un canvi social espectacular, passant d'una realitat, on les persones creàvem disfemismes per riure'ns de la situació, a una ficció, on els mediocres polítics d'avui en dia s'inventen eufemismes per vendre'ns una fantasia, emmascarant la realitat. Així del disfemisme "estirar la pota" hem passat a l'eufemisme de fantasia "traspassar".

Hi ha gran quantitat d'eufemismes econòmics en política ficció. Aquí teniu una petita mostra: 

Recessió: "Creixement negatiu".
Pujada de preus: "Reajustament de preus". 
Acomiadar: "Flexibilitzar la plantilla" o "amortitzar el lloc de treball".
Baixada de sou: "Devaluació competitiva del salari".
Pujada d'impostos: "Recàrrec temporal de solidaritat".
Robatori: "Apropiació indeguda".
Embargar: "Adjudicar actius".
Pobre: "Persona en risc d'exclusió social".
Suïcidi: "Mort voluntària".

També la moda s'ha estès a les professions on Déu n'hi do la fantasia emprada:

Criada: "Empleada de la llar".
Porter: "Coordinador oficial de moviments interns".
Sereno: "Coordinador oficial de moviments nocturns".
Ascensorista: "Distribuïdor intern de Recursos Humans".
Butaner: "Especialista en Logística d'Energia Combustible".
Peó: "Auxiliar de serveis d'Enginyeria Civil".
Missatger: "Especialista en Logística de documents".
Escombriaire: "Tècnic de residus sòlids urbans".

Per acabar, un eufemisme un poc surrealista:

No tinc diners: "No tinc visibilitat financera".

...i l'expressió d'un desig:

Tant de bo que els "a por ellos" gaudeixin de diarrea crònica fins a tenir cul de Mandril.      

dilluns, 12 de febrer del 2018

Què no s'ha entès?

Les eleccions al Parlament de Catalunya són la fórmula de participació democràtica dels ciutadans de Catalunya per elegir als seus representants al Parlament, òrgan de representació popular que, amb 135 diputats, és el poder legislatiu de Catalunya.

Amb una participació espectacular del 79,09%, els ciutadans de Catalunya han elegit per majoria aclaparadora al bloc independentista. Llavors, si veritablement estem en una democràcia, on és el problema?   



Ara no mal interpreteu, en cap moment dic que els polítics del bloc 155 siguin curts de mollera, només dic que aquests personatges a l'hora de pensar no tenen sort.

Altrament he de creure que, a dintre de la Unió Europea, hi ha operativa una dictadura constitucional, on el poder es concentra de manera absoluta a les mans d'un partit polític (i dels seus còmplices), controlant els poders legislatiu, executiu i judicial, i mantenint l'aparent respecte a la Constitució, però utilitzant mètodes il·legítims orientats a induir la por a la majoria dels catalans (ho insisteixo perquè així s'ha expressat a les urnes), per aconseguir els seus objectius, justificant-ho amb una retrògrada raó d'Estat.

Vox populi, vox Dei (Veu del poble, veu de Déu).

La llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu:
  • Mentre que el castellà "habla" (pronuncia paraules), el català "enraona" (fa servir la raó).
  • Si parlem de diners, el castellà paga “impuestos”, que ve d’“imponer”, i el català sempre ha pagat "contribucions", que ve de “contribuir”.

Tota una concepció diferent del món:
  • El castellà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestra” i el català "ensinistra". Uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre la “sinistra” (esquerra).

dissabte, 10 de febrer del 2018

Caca, Culo, Pedo, Pis

El llenguatge és la manera com expressem el pensament per mitjà de la paraula. N'hi ha de dos tipus, el natural que fem servir cada dia, ple de vaguetats, de modismes, de paraules amb diferents significats, etc.

"Les xiques de La Ràpita
tenen una escopeta
pa matar los pardalets
que surten de la bragueta".

i l'artificial, que permet eliminar aquests inconvenients en ser un llenguatge de precisió que utilitza termes tècnics inequívocs (llenguatge de la física, de la biologia, de la lògica, etc.).

"Els isòtops amb un nombre atòmic superior al del plom són radioactius"

Definit el llenguatge, ara puc introduir l'oratòria, que és l'art de parlar amb eloqüència, de persuadir i convèncer per mitjà de la paraula. L'oratòria va néixer a Sicília i es va desenvolupar a Grècia, on va ser considerada un instrument per assolir prestigi i poder polític. Sòcrates, Demòstenes i Ciceró van ser grans oradors i és al Parlament on va adquirir major relleu. Els discursos parlamentaris es dirigien a exposar raons per aconseguir el suport a aquestes.

Actualment aquest tipus de parlamentarisme ja no es fa servir i l'oratòria parlamentària ha caigut en desús. Ara tot es llegeix (fins i tot hi ha intervencions escrites per respondre allò que encara no s'ha exposat) i, en aquests últims temps, l'opacitat, l'arrogància, l'insult, el menyspreu, l'ús sistemàtic de la mentida, la desqualificació i la grolleria s'han anat apoderant del llenguatge parlamentari al Congrés dels Diputats, on hi ha polítics amb greus conflictes psiquiàtrics, per això seria de bon samarità:
  1. dir-los que "la unidad de destino en lo universal" és una expressió pròpia de fatxendes que cal eliminar dels seus cervellets.
  2. recordar-los que lo d'"Una, Grande y Libre" no deixa de ser un terme irracional de la ideologia franquista impropi de demòcrates.
  3. ajudar-los a assimilar que, per molta "Illa Perejil" reconquistada, NO som "un imperio donde nunca se pone el Sol". 

dijous, 8 de febrer del 2018

Odi, menyspreu, antipatia...

El delicte d'odi es recull a l'article 510 del Codi penal, on al seu primer apartat trobem quin és el tipus delictiu:
1.a) Els qui públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia...

Llavors pregunto: Els que cantaven "a por ellos" manifestaven amor, estima i simpatia?  

Altrament, al segon apartat de l'esmentat article 510 del Codi penal trobem:
2.a) Els qui lesionin la dignitat de les persones mitjançant accions que comportin humiliació, menyspreu o descrèdit d'algun dels grups a què es refereix l'apartat anterior...

Llavors pregunto: Els que deien "dejenos actuar", manifestaven amor, estima i simpatia?  

Així i tot, l'article encara contempla altres supòsits: 
1.c) Públicament neguin, trivialitzin greument ... o enalteixin als seus autors, quan s'haguessin comès contra un grup o una part d'aquest, o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquest, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia...

Llavors pregunto: Els que negaven públicament la violència emprada o els que felicitaven als membres de les FCSE per aquelles actuacions, manifestaven amor, estima i simpatia?   

Per acabar-ho d'adobar, la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, al seu article cinquè ens informa dels principis bàsics d'actuació dels membres de les FCSE:
5.2. Relacions amb la comunitat.
a) Impedir, en l'exercici de la seva actuació professional, qualsevol pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral.
b) Tenir en tot moment un tracte correcte i acurat en les seves relacions amb els ciutadans.

Fa temps un número de la GC em va dir: "la principal satisfacción de esta labor es la de caminar por la calle y que los niños me vean como un policía amigo". Jo li vaig contestar que, dissortadament, sempre els he considerat un cos repressor, pos tinc al cap les imatges de quan era petit, dels diumenges en què venien a casa, com aquell que va a fer el vermut, i li fotien dos hòsties al meu oncle "porque eres rojo y te lo mereces". Després rient, sentint-se superiors, marxaven a dinar a casa seva. 

https://ferranhumor.wordpress.com/

dilluns, 5 de febrer del 2018

La mentida o postveritat

La mentida s’ha instal·lat en el nostre dia a dia. La premsa ens bombardeja amb notícies manipulades i postveritats i no és gaire encoratjador veure com molta gent s’ho empassa. Però el que és alarmant no és que la gent es cregui notícies falses o manipulades, el que és preocupant és que existeixin persones que manipulin i menteixin. 

També els polítics menteixen, pos s'han adonat que la mentida els és rendible en aquesta societat amb poc senderi estant. L'honestedat i la sinceritat són valors perduts en política i per això la mentida o, com ara s'anomena, postveritat, no té cap conseqüència, no passa res, ni legal, ni social, ni electoral, res de res. Així s'explica que tinguem al Govern un partit embolicat en més de 900 casos de corrupció i que lo seu president, lo sinyor Mariano Rajoy, l'home que més cops apareix als papers de Barcenas, ens pugui dir a la cara que tot és mentida "salvo alguna cosa". Se'ns pixa a sobre i ens diu que plou.
 
Antonio Machado ho deia, "En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa" i la corrupta oligarquia espanyola celebra aquest poc senderi de la societat. Una societat que ni dubta ni reflexiona, on la ignorància no és "no saber", sinó "no voler saber", facilitant així als corruptes oligarques el control del poder executiu, legislatiu i judicial per mantenir els seus privilegis.

Tenim les tarifes elèctriques més altes d’Europa i som el país on menys s'aprofita l'energia solar. Cada trimestre ens al·lucinen amb els beneficis bancaris més desproporcionats i, pel que s'ha vist, sense gaire control del regulador (cas Bankia, Popular, etc.). Un país on els contractes d’obres públiques són els més lucratius del mon mundial i on les anomenades empreses BOE fan Pasqua abans de Rams  (Castor, tunel TAV França, autopistes, AVE, etc.) i, per acabar-ho d'adobar, uns mitjans de comunicació parcials i controlats, que quasi et conviden a mirar la premsa internacional per no caure al seu parany (TVE, La Razón, ABC, El Periódico, La Vanguardia, etc.). Això si, que la indivisible unitat d'Espanya no es toqui. Una Espanya de dretes, rància i casposa amb ministres, jutges i fiscals amenaçadors, fanfarronejant del poder que ells creuen que tenen.


divendres, 2 de febrer del 2018

Prepotència, prepotents i altres necis

Prepotència és la característica d'una persona que imposa el seu poder sobre altres.

Sol associar-se a la supèrbia i l'arrogància. El prepotent té una excessiva valoració de si mateix; en altres paraules, se sent superior. Per això no dubta a imposar-se per la força, convençut que la resta de la gent s'ha de sotmetre a la seva voluntat. El prepotent és una persona amb la qual no es pot dialogar.

En política és habitual l'observació d'aquesta manera de comportament, especialment en aquells que tenen el poder de gestió d'una nació, per exemple una vicepresidenta de govern o un ministre d'hisenda.

Per descomptat el dirigent que es comporta d'aquesta manera no accepta cap tipus d'oposició i quan sent que algú s'oposa als seus interessos, treu a la llum el pes d'autoritat, i la imposa amb connivència de jutges i fiscals, trencant de facto la suposada separació de poders.

Però aquests governants que es creuen el cul del món, només són mers comentaristes que no poden incidir en les grans variables perquè la raó econòmica ha substituït la raó d'estat i són les grans corporacions, veritables nius de prepotents, les que condicionen la majoria de decisions polítiques com, per exemple, la del rescat bancari, que va estar decidida pels mateixos banquers. Aquests actors compren voluntats (portes giratòries) i són pèssims contribuents (pagar impostos és de pobre), però no conspiren pel poder polític (no els cal), només ho fan pels interessos econòmics dels mateixos directius, prescindint els dels accionistes.  

Per acabar, tampoc els cossos de seguretat estan exempts d'aquest tipus malaltís de personatge el qual, dissortadament, sobresurt de la resta i enfosqueix la tasca dels professionals que es deixen la pell per garantir la nostra seguretat i perquè puguem exercir els nostres drets i llibertats com a ciutadans. El món és així, uns pocs necis que han de fer soroll perquè el seu curt enteniment no els possibilita ser persones de profit.



dijous, 1 de febrer del 2018

Canelons d'abadejo fàcils

Pos avui vos explicaré una recepta fàcil de Canelons d'abadejo (bacallà pels no falduts). És un fantàstic Dinar de Diumenge perquè no omplen tant com els de carn i son molt gustosos de paladar.

Com que fer-los porta una mica de faena, paga la pena fer-ne més del compte i així els podeu congelar en petites porcions per aquell dia que aneu de bòlit.      
INGREDIENTS (per 22 canelons):
1/4 d'abadejo, millor dessalat i així t'estalvies faena.
1 llauna de tonyina de les allargades, no de les rodones.
2 ous de gallina durs (ressalto gallina perquè hi ha molt sapastre). 
Pinyonets al gust (això vol dir els que vulguis).

PREPARACIÓ:
Cassola de fang (fa més de poble) amb oli i foc lent. Ficar mitjà ceba ratllada (o sencera si no és molt grossa). Quan la ceba estigui dorada afegirem l'abadejo i apujarem una miqueta el foc. Tres o quatre voltes i afegirem la tonyina, els ous i els pinyonets. Es cou una mica i llestos, ja tenim a punt lo farcit dels canelons.

Si no heu fet mai canelons i això us angoixa, millor triar els que només es mullen i no cal bullir. Un cop mullats, els esteneu a la taula a sobre d'un drap i, amb una cullera sopera, aneu mesurant la quantitat que ficareu a dintre de cadascú i així, quan els tingueu tots mesurats, podreu començar a enrotllar-los i ficar-los a dins de la font (safata), que prèviament haureu empastifat de mantega (o Tulipán si sou del Club Super3) perquè no es peguin. És aconsellable preparar els canelons lo dia abans, així anireu més descansats i l'endemà (recordeu: Dinar de Diumenge) només haureu de fer la beixamel, que tirarem per damunt dels canelons, afegirem formatge ratllat, trossets de mantega i cap al forn a gratinar.     


BEIXAMEL:
Pels poc destres, dir-vos que en venen de preparada (no l'aconsello) i de semipreparada, on només cal afegir llet, remenar mentre bull i ja tens a punt una beixamel de categoria. Si no dius que és de sobre ningú ho notarà. Ho dic per experiència.