divendres, 2 de febrer del 2018

Prepotència, prepotents i altres necis

Prepotència és la característica d'una persona que imposa el seu poder sobre altres.

Sol associar-se a la supèrbia i l'arrogància. El prepotent té una excessiva valoració de si mateix; en altres paraules, se sent superior. Per això no dubta a imposar-se per la força, convençut que la resta de la gent s'ha de sotmetre a la seva voluntat. El prepotent és una persona amb la qual no es pot dialogar.

En política és habitual l'observació d'aquesta manera de comportament, especialment en aquells que tenen el poder de gestió d'una nació, per exemple una vicepresidenta de govern o un ministre d'hisenda.

Per descomptat el dirigent que es comporta d'aquesta manera no accepta cap tipus d'oposició i quan sent que algú s'oposa als seus interessos, treu a la llum el pes d'autoritat, i la imposa amb connivència de jutges i fiscals, trencant de facto la suposada separació de poders.

Però aquests governants que es creuen el cul del món, només són mers comentaristes que no poden incidir en les grans variables perquè la raó econòmica ha substituït la raó d'estat i són les grans corporacions, veritables nius de prepotents, les que condicionen la majoria de decisions polítiques com, per exemple, la del rescat bancari, que va estar decidida pels mateixos banquers. Aquests actors compren voluntats (portes giratòries) i són pèssims contribuents (pagar impostos és de pobre), però no conspiren pel poder polític (no els cal), només ho fan pels interessos econòmics dels mateixos directius, prescindint els dels accionistes.  

Per acabar, tampoc els cossos de seguretat estan exempts d'aquest tipus malaltís de personatge el qual, dissortadament, sobresurt de la resta i enfosqueix la tasca dels professionals que es deixen la pell per garantir la nostra seguretat i perquè puguem exercir els nostres drets i llibertats com a ciutadans. El món és així, uns pocs necis que han de fer soroll perquè el seu curt enteniment no els possibilita ser persones de profit.



dijous, 1 de febrer del 2018

Canelons d'abadejo fàcils

Pos avui vos explicaré una recepta fàcil de Canelons d'abadejo (bacallà pels no falduts). És un fantàstic Dinar de Diumenge perquè no omplen tant com els de carn i son molt gustosos de paladar.

Com que fer-los porta una mica de faena, paga la pena fer-ne més del compte i així els podeu congelar en petites porcions per aquell dia que aneu de bòlit.      
INGREDIENTS (per 22 canelons):
1/4 d'abadejo, millor dessalat i així t'estalvies faena.
1 llauna de tonyina de les allargades, no de les rodones.
2 ous de gallina durs (ressalto gallina perquè hi ha molt sapastre). 
Pinyonets al gust (això vol dir els que vulguis).

PREPARACIÓ:
Cassola de fang (fa més de poble) amb oli i foc lent. Ficar mitjà ceba ratllada (o sencera si no és molt grossa). Quan la ceba estigui dorada afegirem l'abadejo i apujarem una miqueta el foc. Tres o quatre voltes i afegirem la tonyina, els ous i els pinyonets. Es cou una mica i llestos, ja tenim a punt lo farcit dels canelons.

Si no heu fet mai canelons i això us angoixa, millor triar els que només es mullen i no cal bullir. Un cop mullats, els esteneu a la taula a sobre d'un drap i, amb una cullera sopera, aneu mesurant la quantitat que ficareu a dintre de cadascú i així, quan els tingueu tots mesurats, podreu començar a enrotllar-los i ficar-los a dins de la font (safata), que prèviament haureu empastifat de mantega (o Tulipán si sou del Club Super3) perquè no es peguin. És aconsellable preparar els canelons lo dia abans, així anireu més descansats i l'endemà (recordeu: Dinar de Diumenge) només haureu de fer la beixamel, que tirarem per damunt dels canelons, afegirem formatge ratllat, trossets de mantega i cap al forn a gratinar.     


BEIXAMEL:
Pels poc destres, dir-vos que en venen de preparada (no l'aconsello) i de semipreparada, on només cal afegir llet, remenar mentre bull i ja tens a punt una beixamel de categoria. Si no dius que és de sobre ningú ho notarà. Ho dic per experiència.


dimecres, 31 de gener del 2018

La Constituquè?

Diuen que la Constitució és la llei fonamental que defineix el règim dels drets i llibertats, però sempre amb els matisos reiterats del PPSOE i C's.

Tor seguit ressalto en vermell cinc o sis d'aquest matisos: 

Trobem al PREÀMBUL de la Constitució que la seua finalitat és: Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions (no aplicable per Catalunya).

Article 3
1. El castellà (que no l'espanyol) és la llengua espanyola oficial de l’Estat...
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts (no aplicable al català).
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. (no aplicable al català).

Article 14 Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social (però es pot discriminar als catalans independentistes).

Article 18 4. La llei limitarà l’ús de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets (barra lliure si es va en contra dels catalans).

Article 20 1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:
a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. (prohibit pels catalans independentistes).

Moralitat, Proverbi i Refrany


Una moralitat sol ser un ensenyament resumit en una màxima que és transmès com a missatge, implicant al lector perquè determini per si mateix quin és l'ensenyament (o lliçó). Les moralitats solen ser la conclusió d'una faula.


No és feliç l'adinerat
ni el rei amb ceptre i corona.
No té la felicitat
sinó aquell que se la dóna.



Un proverbi és un enunciat breu, sentenciós i enginyós d'origen filosòfic que transmet un missatge instructiu, incitant a la reflexió intel·lectual i moral.

Quan l'últim arbre sigui tallat, l'últim riu enverinat, l'últim peix pescat, només llavors, les persones s'adonaran que els diners no es poden menjar"
(proverbi sioux)


Un refrany és l'exposició en forma de sentència d'una idea, de la qual traspua un ensenyament o norma de conducta. Aquest té l'origen popular, és d'ús comú i fàcil de recordar.

"On no hi ha sang no es fan botifarres"

"Un bon cuiner sense arròs no pot preparar una paella"

"Sembra melons i colliràs melons; sembra faves i colliràs faves"
"Quan tens set ja és massa tard per fer un pou"

Si fas plans per un any, planta arròs.
Si fas plans per deu anys, planta oliveres"


dilluns, 29 de gener del 2018

Adequar-se a l'audiència?

En el món tecnològic, no emetre cap missatge quasi significa no existir. Però la celeritat i senzillesa que reporta el seu ús, s'ha traspassat a la forma d'escriure, degradant-la fins a nivells mínims de qualitat. Amb això no em refereixo al fet d’abreujar els caràcters, sinó als errors ortogràfics.

Potser algú ens dirà que adequar-se a l’audiència comporta utilitzar “el llenguatge SMS”, però l'adequació pot influir a l'hora d'emprar segons quins termes del lèxic, però mai en l'ortografia.

L'augment de les faltes d'ortografia està molt relacionat a les xarxes socials, però el problema s’agreuja quan es generalitza a qualsevol text escrit, essent habitual trobar textos on la preposició “per” ha quedat totalment substituïda per la lletra "x".

Altrament, els éssers humans tenim una habilitat que ens diferència de la resta d’animals. Tenim l’habilitat del llenguatge i l’aversió a la lectura dificulta el coneixement de noves paraules. Si el nostre vocabulari només té dues paraules, ho tindrem més difícil per comunicar-nos que si en tinguéssim vint-i-quatre.

Tret d'un fòrum de Yahoo, en resposta a la pregunta que vol dir l'expressió "tio" o "tia": "es 1 expresion mui usada ablando entre colegis aciendo referencia a un chico o chica. aunque yo la uso tambn al terminar frases".
 
La manca d'educació no és patrimoni de ningú, ni es pot justificar per res del món que no sigui la mandra, desídia o gust per rebolcar-se en la ignorància.

Es poden aconseguir majors èxits quan se sap que dir i com dir-ho i no quan balbotegem procurant trobar paraules que expressin les nostres idees.


diumenge, 28 de gener del 2018

Comunicació o incomunicació?

Diuen que Internet és un mitjà de comunicació de masses, però crec sincerament que, ara com ara, s'ha convertit en una plataforma de comunicació de persones, on el verb “Compartir” està guanyant terreny per sobre de la resta.

La comunicació instantània passa a ser part habitual del nostre dia a dia i els continguts dels missatges són una indescriptible mescla de notícies (certes i no), informacions (correctes i no), opinions (adients i no), dades (contrastables i no), etc. que ens du cada cop més a la recerca de la veritat.

Quantes vegades heu rebut notícies que després no han estat veritat?. Quants cops heu vist fotografies que no corresponen ni al lloc ni al temps indicat?. Si no teníem prou en preveure la subjectivitat de les persones, ara ens cal a més a més evitar la falsedat, la tergiversació i la propaganda (que ens tenen acostumats els unionistes del bloc 155, pos aquest facinerosos saben perfectament que la mentida enfronta i crea divisions artificials).      

Així i tot, aquesta fal·lera en compartir informació no significa necessàriament que ens estiguem comunicant, senzillament el que duem a terme només és posada en comú d'una informació i el resultat aconseguit és comunicar més, però comunicar-nos menys.

dissabte, 27 de gener del 2018

Mai ningú ens ha ensenyat a escoltar

Les quatre formes bàsiques de comunicar-se són llegir, escriure, parlar i escoltar. Aptituds per la comunicació a la qual dedicarem la major part de la nostra vida però, mentre que algú ens ha ensenyat a llegir, escriure i parlar, mai ningú ens ha ensenyat a escoltar. Una petita però molt important deficiència. 

Si volem interactuar efectivament amb una altra persona (cònjuge, fills, amics, veïns, etc.), lo primer que necessitem és entendre’l i, dissortadament, no escoltem amb la intenció d’entendre, sinó que només ho fem per contestar.

Paga la pena que, abans de contestar una pregunta o fer un comentari, provem d’entendre a l’altra persona. Cal revisar lo que ha provat de dir-nos i, fins que no estiguem completament segurs de lo que ha volgut dir, no hauríem de contestar. La clau de tot està a comprendre. Si comencem per jutjar, mai podrem comprendre.

Hi ha un proverbi sioux que diu: “Abans de jutjar a una persona, camina tres llunes amb els seus mocassins”.