Forges (1942/2018). Qué reposi en pau.

 

Fer o no fer un pressupost familiar?

Els pares (o els avis) ens van ensenyar entre altres coses a parlar, caminar, anar en bicicleta, fer una truita a la francesa i pelar una taronja. A l'escola vàrem aprendre a llegir, sumar, restar, multiplicar i dividir. El sexe potser el vam aprendre a les pel·lícules, als llibres o parlant amb els amics. Però hi ha dos coses en aquesta vida que ningú ens ha ensenyat: saber escoltar (que ja ho vaig referir en una entrada anterior) i portar les finances d'una casa (que ens afectarà tota la vida).

Quan preguntes als coneguts: Vosaltres com porteu això dels diners de casa?, la majoria respon "ho porto al cap" (mentida podrida) o "vaig trampejant". Són pocs els que diuen portar un pressupost familiar. A la pregunta de Per què no porteu un pressupost familiar?, majoritàriament responen "per què és un pal" o "com que guanyo poc no cal".

Per aprendre "anglès" anem a l'acadèmia i per aprendre a "conduir" a l'autoescola, però per portar les finances de casa ens considerem autodidactes, que traduït al llenguatge planer vol dir: no tic ni idea. Ens consta d'acceptar que el problema no està amb "quan guanyo" i si amb "com gasto", pos està demostrat:

• Joan guanya 1.000 euros i Joan es queixa de que no arriba a fi de mes.
• a Joan li pugen el sou, ara cobra 1.500 euros i, al cap de tres mesos, es queixa de que no arriba a fi de mes.

i així aniríem sumant i, a la llarga, el resultat sempre és el mateix.

Si avui disposéssim de 6.000 € per gastar, de segur que no trigaríem ni dos dies en fer-ho, perquè gastar és fàcil, tothom sap fer-ho. El difícil és estalviar i per això ens cal dur el pressupost familiar.

És evident que cadascú pot estalviar d'acord a la seva situació familiar, perquè no és el mateix estar solter que casat amb fills, però sigui quina sigui la situació, ens caldrà fer el pressupost per una senzilla raó: saber exactament on van a parar els diners que guanyem. De segur que tenim sorpreses.

Portar el pressupost és saber exactament que gastem amb lloguer, llum, aigua, aliments, assegurances, impostos, restaurants, begudes, cafès, tabac, loteria, gasolina, etc., com més detallat millor i la manera més eficient de fer-ho és amb la PDA (Personal Digital Assistant) catalana, és a dir, amb Paper D'Apuntar.

Si ho anem anotant cada vegada que fem una despesa, al cap de tres mesos tindrem una molt bona fotografia del nostre patró de consum personal. Possiblement ens ficarem les mans al cap en comprovar que hi ha despeses d'un import més gran del que pensàvem (tabac, gasolina, cafès, o fins i tot la llum). Amb això no vull dir en cap moment que s'han de suprimir, només que podrien reduir-se una miqueta. Per exemple: Prendre a casa algun dels cafès que prenem al bar o vigilar d'apagar els llums que no fem servir o anar a peu algun dia en lloc d'agafar el cotxe.

També paga la pena comentar que la societat de consum que ens envolta no ens ajuda gaire a estalviar. Els éssers humans som els animals més mimètics de la naturalesa. I això que vol dir? Pos que volem tindre la camisa que té Lluís, les sabates que porta Mireia o el cotxe que té la veïna (i si és més gros millor). Sense adonar-nos que no podrem guanyar mai aquest consumisme, ja que sempre hi haurà algú que tingui quelcom que no tenim. A part que hi ha un fet que tothom verifica el dia que s'ha de canviar de casa: apareixen del no-res camisetes, sabates, bufandes, fulards, eines, etc. que van comprar d'impuls i no fem servir.

Com que l'escrit és prou llarg i s'ha de pair, millor parar ara i seguir un altre dia. Només reiterar quelcom important: Paga la pena fer el pressupost familiar, perquè no és cert això de portar-ho al cap i perquè en anotar-ho, sabem exactament on van a parar els diners, agafem consciència i podem compartir-ho amb tots els membres de la família. Tothom ha de ser partícip. 

Unga ... Unga ...

Cuando el sabio señala la luna,

el necio mira el dedo…

Gent Normal?

Post eventum Vani sunt questus

(Quan apareix el neci tot són problemes)

Que així sigui

A vosaltres, MRB i SSS, que dolor m'heu causat, la venjança he anomenat.

A vosaltres, que la meva malícia heu despertat, la venjança he anomenat.

A vosaltres, que a l'odi m'heu arrossegat, la venjança he anomenat.

Que el vostre destí sigui canviat per mi.

El vostre propi mal ara torna cap a vosaltres.

Per no donar-vos el luxe de fer mal.

Una maledicció que durarà cent anys.

Que així sigui.

També a vosaltres, GC, PN, APE i per tots aquells que hagin actuat igual.

Que així sigui.

és la Guerra?

Quan ens referim a la guerra ho fem per parlar d'una lluita armada. Ara però, en ple segle XXI, preferim treure-li la connotació que té d'horror i utilitzem l'eufemisme "conflicte".

Segons la Viquipèdia, un conflicte és una situació de desacord entre idees. Així podem parlar del conflicte català pel desacord entre unionistes i independentistes.

Davant un conflicte es poden adoptar diferents actituds, essent la més lògica en un país democràtic l'assertivitat i negociació, on se cerca una entesa entre les parts.  Dissortadament, la democràcia a casa nostra només és de nom per això, el que primer va fer "el Gobierno de España" fou no acceptar l'existència d'una situació conflictiva a Catalunya, per canviar-ho després a la confrontació i ús de poder.

Diuen que tot va començar amb la sentència del TC a l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya i pel "Congreso de los Diputados", pos és incomprensible per qualsevol amb cinc sentits que deu persones que només tenen ulls pel passat puguin decidir sobre el futur. De ser així mai s'haurien canviat les lleis de l'esclavatge, ni les del vot femení, ni les dels matrimonis del mateix sexe. Aquí ens van atacar les TRADICIONS: el nostre esperit demòcrata i el nostre sentiment negociador amb pau i harmonia.

L'any passat hom va poder veure l'estimació de molts espanyols cap a Catalunya amb els anomenats "comiats patriòtics" que es van organitzar en algunes casernes de la Guàrdia Civil al contingent desplaçat a Catalunya, amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre. Posteriorment, el món sencer (menys Espanya, on es va censurar) es va adonar que hi ha sectors en les Forces de Seguretat que poc tenen de demòcrates (no és cap secret que simpatitzen amb idees d'ultradreta feixista), ordenant i carregant l'1 d'octubre contra la població civil. Carregues que van ser menystingudes pel "Gobierno de España". Aquí ens van atacar la CULTURA democràtica i les TRADICIONS de societat pacifica.

Hem pogut constatar que el conflicte català ha servit per amagar problemes com la corrupció, el finançament il·legal del PP i C's, els ERE's d'Andalusia, els mils de milions regalats a la Banca, la nefasta gestió de les infraestructures (AVE, Autopistes, Aeroports, etc.), la buidada total del fons de pensions i, el que fa més riure: no saber qui és M.Rajoy.  

La seva prepotència no té aturador amb l'aplicació del 155 i ara pretenen tocar el tercer bastió de la nostra societat, la LLENGUA, criticant-la, emmordassant-la, retallant-la, censurant-la i fins i tot prohibint-la per la immersió lingüística. Crec sincerament que aquesta encegada d'odi cap a la societat catalana els explotarà a les mans molt més abans del que creuen ells. 

Eufemismes

Les paraules són quelcom més que paraules i per això, la casta política d'apoltronats somiatruites pretén canviar la percepció social de la realitat canviant les paraules. Utilitzen el que s'anomena eufemisme mentider, atorgant una nova denominació a una determinada realitat d'acord a la seva ideologia. Com per exemple fer servir "patriotisme" com a sentiment d'amor i "nacionalisme" com a maligne orgull.

A poc a poc aconsegueixen la quadratura del cercle en fer-los evolucionar. El "país endarrerit" es va emmascarar en "país subdesenvolupat", per millorar-lo com "país en vies de desenvolupament" i rematar la faena nomenant-lo "país emergent". L'hòstia amb patinet.

Estem vivint un canvi social espectacular, passant d'una realitat, on les persones creàvem disfemismes per riure'ns de la situació, a una ficció, on els mediocres polítics d'avui en dia s'inventen eufemismes per vendre'ns una fantasia, emmascarant la realitat. Així del disfemisme "estirar la pota" hem passat a l'eufemisme de fantasia "traspassar".

Hi ha gran quantitat d'eufemismes econòmics en política ficció. Aquí teniu una petita mostra: 

Recessió: "Creixement negatiu".

Pujada de preus: "Reajustament de preus". 

Acomiadar: "Flexibilitzar la plantilla" o "amortitzar el lloc de treball".

Baixada de sou: "Devaluació competitiva del salari".

Pujada d'impostos: "Recàrrec temporal de solidaritat".

Robatori: "Apropiació indeguda".

Embargar: "Adjudicar actius".

Pobre: "Persona en risc d'exclusió social".

Suïcidi: "Mort voluntària".

També la moda s'ha estès a les professions on Déu n'hi do la fantasia emprada:

Criada: "Empleada de la llar".

Porter: "Coordinador oficial de moviments interns".

Sereno: "Coordinador oficial de moviments nocturns".

Ascensorista: "Distribuïdor intern de Recursos Humans".

Butaner: "Especialista en Logística d'Energia Combustible".

Peó: "Auxiliar de serveis d'Enginyeria Civil".

Missatger: "Especialista en Logística de documents".

Escombriaire: "Tècnic de residus sòlids urbans".

Per acabar, un eufemisme un poc surrealista:

No tinc diners: "No tinc visibilitat financera".

...i l'expressió d'un desig:

Tant de bo que els "a por ellos" gaudeixin de diarrea crònica fins a tenir cul de Mandril.